Tot i que no és indispensable, per voltar pel món és molt convenient saber idiomes. Almenys uns quants. En el meu cas, a mi sempre m'ha agradat i se m'ha donat bé aprendre llengües estrangeres.
A part del català, el meu idioma matern i familiar, encara de molt nen ja vaig començar a aprendre el castellà tant a l'escola com a l'ambient: TV, ràdio, periòdics, al carrer... (1).
El següent idioma va ser el francès, que el vaig estudiar des d'Ingrès i 1è de Batxillerat a l'Acadèmia Lepanto de Barcelona (2), fins al Preuniversitari, però sobretot me'l van ensenyar molt bé a La Salle Gràcia de Barcelona en els dos cursos que hi vaig estar, entre l'octubre de 1965 i el juny de 1967, fent 2n i 3è de Batxillerat (3). Essent els germans de La Salle, oficialment els Germans de la Doctrina Cristiana, un Orde d'origen francès, fundat per St. Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719) i havent-hi algun germà francès i tot, tenien molt interès en ensenyar molt bé la llengua francesa als seus alumnes i el cert és que tenien professors molt bons, alguns dels quals havien estat exiliats a França, que la dominaven perfectament i tenien moltes ganes d'ensenyar-nos-la. Així ens feien aprendre cançons infantils franceses, ens explicaven coses de la cultura francesa, ens parlaven d'escriptors, de llibres i de mitjans de comunicació i fins i tot d'anècdotes, i el que llavors era molt impressionant, quan ja podíem seguir-ho ens possaven cintes parlades en francès per gent del país. Ens van donar una molt bona base en llengua i literatura francesa, que posteriorment m'ha servit molt.
El tercer idioma va ser l'alemany, que vaig estudiar per mi mateix l'any 1969 a casa, llavors viviem a Vic al carrer St. Miquel dels Sants (1968 - 1970), amb el mètode Assimil amb discs, un mètode excepcionalment bo, excel·lent, doncs tot el que hi vaig estudiar em va quedar, tot i que no va ser molt, només un curs, de manera que al 1973, sense haver-lo practicat ni repassar-lo, vaig poder parlar alemany a Àustria, l'Alemanya Occidental i Suïssa, entenent-me amb la gent i servint de traductor pels altres en el viatge de fi d'estudis a Grècia.
Però no va ser sols això, sense haver-lo estudiat més des de llavors, i cada cop naturalment amb més dificultat, aquest coneixement de l'idioma alemany em va servir per poder-me entendre en el viatge amb el meu germà Xavier a Freiburg (Alemanya de l'Oest) l'estiu del 1980, i encara amb unes poloneses del Festival de Cantonigròs allotjades a Folgueroles els anys 1986 i 1988, a Suïssa i Alemanya l'any 1999 amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona i fins i tot l'any 2011 (!) vaig tenir que refrescar tot el que vaig poder, i per sort ho vaig aconseguir, perquè anant tot sol en avió fins a Polònia per assistir a un casament, em va venir a buscar a l'aeroport una polonesa, amiga de la núvia, que vivia a Viena i que no sabia gens d'anglès (!) ni de francès o italià, tan sols polonès i alemany... El curs Assimil va ser realment molt bó, quan més de 40 anys més tard, fent esforços de memòria vaig poder entendre'm el necessari durant el llarg viatge amb cotxe fins a Pieszyce i Dzierżoniów, els pobles on es feia el casament.
Després, el quart idioma va ser l'anglès (4). El vaig començar a estudiar pel meu compte l'any 1970 amb uns llibres molt bons d'anglès, però sense material d'àudio. El millor era un llibre de l'any 1925, però en edició molt més moderna doncs es va seguir reeditant amb unes 40 edicions, del meu pare, el "Método de Inglés. The New British Method" de Lewis Th. Girau, un veritable clàssic també de l'ensenyament d'idiomes.
Però aquest llibre no va ser l'únic. Aquell any 1970 vaig estudiar-ne també un altre de molt bo. Però així com l'alemany té una pronunciació clara i una estructura clara - el que té de difícil són les declinacions - l'anglès tot i la seva facilitat gramatical, comparada amb l'alemany i el francès, sempre m'ha costat més, sobretot el tema de la pronunciació, especialment al escoltar-lo, té massa paraules semblants (5), massa sons aguts i un tipus de veu que per a mi no és clara i em costa d'entendre. Per això, entre altres coses, quan la professora d'anglès de l'Institut, tot i que jo feia francès, va saber que jo l'havia estudiat i que m'agradaven les llengües, em va oferir la possibilitat que li havia arribat de portar un alumne a Califòrnia a aprendre i practicar anglès l'estiu de 1971, però jo després de pensar-ho durant els pocs dies que tenia per contestar-li al juny d'aquell any, vaig refusar la possibilitat, pensant que en tot cas ja tornaria a sortir (6). No sé com hagués anat cas de passar-me un estiu als Estats Units amb 17 anys, però el cert és que ho vaig considerar molt i vaig declinar l'oferta, potser no ho havia d'haver pensat tant (7) però vista la meva situació d'aleshores segurament vaig prendre la decisió correcta, dins del que cabia.
L'anglès és, evidentment, l'idioma més útil i pràctic per anar pel món, en el meu cas sobretot llegint i parlant jo, tot i que em costa juna mica més escriure'l i ja molt entendre'l, sobretot amb parlants nadius ja que sovint entenc força bé als d'altres llengües que, com jo, s'esforcen en parlar anglès. Vaig fer un curset amb una professora l'any 1974 i un altre intensiu a una acadèmia d'idiomes de Vic el 1993, després del qual l'agost del mateix any vaig fer una estada a Londres que va incloure fer classes en una institució. Però els meus coneixements d'anglès venen sobretot dels fascicles col·leccionables, i aquests sí en cassettes, de l'Oxford English del 1983, que vaig comprar quasi complet encara que realment només vaig seguir en els primers 15 o 20, potser 25, ja que també ho vaig anar deixant i tot i que la col·lecció completa tenia 100 fascicles, cap el 50 ja només els comprava i vora el 75 els vaig deixar d'adquirir, de tants encara pendents que en tenia per estudiar. Tot i així l'Oxford English era un curs boníssim, excel·lent, va marcar un abans i un després en el meu coneixement de l'idioma anglès i és una pena que no l'hagués continuat estudiant fins el final. El que està clar és que viatjar l'anglès és bàsic, necessari, un mínim coneixement del mateix és imprescindible.
Per la mateixa època vaig estudiar una mica de rus també, però sobretot aprenent l'alfabet ciríl·lic, igual que vaig aprendre l'alfabet grec. Això em va servir força al viatge de 1973, a Grècia, Bulgària i Iugoslàvia, on almenys podia llegir què deien els indicadors, les senyals i els rètols. El rus l'he estudiat en diferentes ocasions, però sempre poc, i és d'una gran dificultat. En algunes ocasions em vaig mirar un llibre editat per la Generalitat de Catalunya en temps de la Guerra Civil, que encara es trobava a les biblioteques públiques els anys 1970s i 1980s, recordo haver-lo agafat en prèstec i tornat a mirar cap a l'any 1990. També l'any 1988 un jove alumne poliglota em va deixar els llibres que ell havia usat per aprendre rus i eren realment útils i interessants. Després l'any 1992, l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, vaig adquirir uns quants fascicles de Rus del Curs d'Idiomes Planeta Agostini. Però el rus és massa matèria, si un no s'hi dedica intensament, amb ganes i motivació amb un interès real: l'any 2012 a St. Petersburg un guia sud-americà que ja portava anys vivint allà ens deia que li va costar uns quants anys parlar-lo relativament bé i que encara l'estava estudiant tot i que ja el dominava, aparentment.
Finalment, els idiomes exòtics. Incloc en aquest grup el xinès, el japonès i el kinyarwanda, que són els que he estudiat més, encara que de forma insuficient per parlar-los, tot i que també vaig mirar-me una mica uns quants més. Però això ja és un altre tema, de pura curiositat intel·lectual i cultural, i no pas per anar pel món a no ser que es tracti d'uns destins molt concrets, i en tot cas en parlaré en una altra entrada.
En resum i tornant a l'important: per anar pel món és molt convenient saber uns quants idiomes.
En primer lloc l'anglès, després el francès, en tercer lloc l'espanyol, en quart el portuguès... i també pot ser útil saber italià. L'alemany és important a tota Europa central i de l'Est i, tot i la complicació de les seves varietats locals, l'estandard és conegut i parlat per tots els germanòfons i els casos i declinacions, tot i que difícils d'entrada s'acaben aprenent, com en el llatí. Amb aquests idiomes n'hi ha prou - en realitat basta amb l'anglès, però si aquest no es domina el francès és una alternativa molt útil en molts llocs - i per a nosaltres aquests 5 haurien de ser suficients del tot. El rus, per Rússia i Sibèria i països veïns, té la complicació de l'alfabet, més en la cursiva que en les lletres d'impremta, així com de les declinacions, del vocabulari inusual i des de la nostra perspectiva confús, i d'alguns aspectes de la pronunciació (com en les "o" àtones pronunciades com "a", si bé en això s'assembla al català, que les pronuncia com "u").
Fora d'això, el xinès i el japonès són només per a especialistes que s'hi vulguin dedicar: viure, treballar, visitar freqüentment el respectiu país, amics d'aquestes nacionalitats, interès cultural o literari o bé de temes concrets, etc.
I cal tenir en compte els idiomes mundials d'ús: Per l'ONU, l'anglès, francès, castellà, rus, xinès i des dels anys 1970s també l'àrab. Per l'OUA l'anglès, francès, kiswahili, àrab i portuguès. I a Internet els idiomes més usats són anglès, rus, castellà, francès, alemany, portuguès, italià... entre els que en són més directament intel·ligibles o accessibles, tot i que amb el traductor ho són tots.
(1) A la ciutat de Barcelona llavors, principis dels anys 1960s, es parlava poc català en públic. Recordo la meva sorpresa quan una tarda de diumenge a Montjuïc l'any 1963 vaig escoltar al meu pare parlant en català amb un taxista, asseguts al parc. "Papa, aquest senyor coneix l'idioma que parlem a casa..." li vaig comentar després amb tota ingenuïtat. Fins i tot a l'escola, tot i que després he sabut i he recordat que els Claretians ens feien les primeres classes en català, era tan petit que no n'era massa conscient i en tot cas ho havia oblidat, igual que algunes lectures que havia fet en català, i no va ser fins la primavera del 1967 que, no sé per quin impuls, a la classe de 3è de Batxillerat de La Salle Gràcia els companys vam decidir a mostrar que sabiem i parlavem català i vam quedar sorpresos: més de la meitat de la classe coneixíem el català i el parlavem habitualment a casa, una cosa que ens va ser bastant inesperada, acostumats com estavem de sempre a dirigir-nos els uns als altres en castellà, igual que als desconeguts en públic, i reservant sempre el català per a casa o pels familiars propers i llunyans, tots els quals en el meu cas el parlaven i l'usaven habitualment, excepte un cas o dos com la dona d'un parent molt llunyà que era manxega, però fins i tot en aquests casos el coneixien, l'entenien i el parlaven ocasionalment si calia. Tot i així a l'estiu del 1967 a l'anar a viure a la comarca d'Osona i instal·lar-nos a Manlleu, vam quedar molt gratament sorpresos al veure que tothom parlava català en públic i que el parlaven amb un accent que ens semblava molt pur i bonic...
(2) Des de l'octubre de 1962 al mateix mes de 1965 vam viure en un pis del carrer València 465, xamflà amb el carrer Lepanto, i al costat mateix del portal de casa hi havia aquesta Acadèmia, dita Lepanto pel carrer i potser també per la batalla, que portava la directora Mercè Boronat (n. 1915), que segons les meves notícies l'any 2018 encara era viva, i que era una persona molt religiosa, catòlica convençuda, que per exemple per Nadal ens portava a un grup d'alumnes a fer regals com paneres a famílies pobres i necessitades i que tenia contractat com a professor a un senyor gran de conviccions republicanes. D'aquesta escola, junt amb La Salle Gràcia, en guardo el millor record de la meva vida d'estudiant.
(3) De La Salle Gràcia és on considero, junt amb l'Acadèmia Lepanto però potser encara més perquè era més gran, que vaig ser més feliç quan era un alumne. Viviem llavors al carrer República Argentina 175, davant del pont de Vallcarca, en un pis nou i modern, que durant uns anys havia estat la seu dels Estudios Alas fundats pel meu pare, dels que en va ser el propietari, director i principal professor, fins que ho va deixar i el va reconvertir en el nostre domicili. Com també del pis del carrer València, en tinc el millor record de la nostra estada allà. Anavem el meu germà Jordi i jo a La Salle Gràcia i ho feiem caminant cada dia des de casa, baixant l'Avinguda República Argentina, passant per la Plaça Lesseps i entrant al barri de Gràcia, si bé el primer curs vam ser migpensionistes i ens quedavem a l'escola a dinar i no tornavem fins el vespre, però al segon feiem l'anada i tornada dues vegades, donxs dinavem a casa. Va ser una de les èpoques més felices de la meva vida.
(4) Quan va saber que volia estudiar Química i perfeccionar l'alemany, una simpàtica noia quatre anys més gran que jo i que feia de secretària a l'Institut, em va recomanar que estudiés Física i anglès, però no li vaig fer cas.
(5) Com "now", "know", "no", "snow", o "night", "knight", "right" i "two", "to", "too" i molts altres casos, que d'entrada et deixen confós sobre què s'ha dit, et fan pensar i perds el fil de les frases. En canvi, escrit i llegit tot això es distingeix perfectament. I també la tendència a parlar ràpid...
(6) La professora d'anglès de l'Institut era nova i tenia pocs alumnes, llavors la gran majoria feia francès, i aquests eren encara molt principiants i no els va veure preparats per anar a fer aquella estada i si li va oferir a alguns, ho van refusar. Jo feia Preuniversitari i tenia les referències que se'm donaven bé els idiomes i que tenia alguns estudis autodidactes d'anglès.
(7) No havia sortit mai a l'estranger, si no comptem Andorra, ni tan sols a França. Tampoc havia volat mai en avió, cosa que no vaig fer fins el 1976. Em feia por no sols un accident, sinó la llargada del viatge, recordo que vaig pensar "si fos anar a Nova York... però és a Califòrnia!". Tampoc tenia cap experiència llavors en viatjar sol. No creia que el meu nivell d'anglès fos encara suficient. A més, si hagués sigut per una setmana o quinze dies, però era per un parell de mesos o tres, una veritable immersió lingüñistica, i això em va semblar molt llarg, sense saber com m'aniria ni què em trobaria. Però fins l'últim moment vaig dubtar, perquè era una oportunitat molt bona, això ho veia clar, però el que realment va acabar d'inclinar la balança i em va fer decidir per no aprofitar-ho va ser quan vaig saber per la professora que l'estança no era a una mena d'hotel o a un campus d'universitat com jo em pensava, sinó amb una família nord-americana que acollia els estudiants i això em va semblar molt arriscat i problemàtic, no sabent com seria aquesta família, com m'hi trobaria i - i això era el més important - com els hi cauria jo a ells, tenint en compte que no era per uns dies sinó per un parell de mesos. Reflexionant-hi hi vaig veure massa problemes, massa complicacions i massa incògnites (i si no m'hi adaptava?, i si no els hi queia bé?, i si em trobava malament? etc...)
