TURQUIA, 2005, 2013 i 2019

El primer viatge a Turquia va ser amb l'Institut de Ciències Religioses de Vic, l'abril de 2005. Va ser una setmana a la gran ciutat i antiga capital Istanbul amb el meu primer contacte amb Àsia al passar a la part asiàtica de la ciutat i després en una excursió en autocar a Bursa. 

En aquesta primera estada a Turquia vam veure el país laic, modernitzat, occidentalitzat i europeitzat per Mustafà Kemal Atatürk (1881 - 1938) des de 1922 fins a la seva mort, unes reformes que van incloure el canvi de la capital d'Istanbul a Ankara, la supressió del soldanat otomà i del califat i la instauració de la república, l'adopció de l'escriptura llatina en lloc de l'aràbiga, el canvi de calendari al gregorià i a l'Era Cristiana, la conversió de Santa Sofia (Aya Sofia, del grec Hagia Sophia =  Saviesa Divina) de mesquita en museu, la implantació de Codis legals, civil, penal i comercial,  basats en els de França, Suïssa i Itàlia, la depuració de l'idioma turc de paraules i girs àrabs i perses i la recerca tant de la puresa de la llengua turca com en la implantació de moltes paraules europees tretes sobretot del francès, la supressió del vel i l'adopció del vestit occidental, el matrimoni monogàmic, els noms i cognoms a l'occidental, la llibertat de cultes, la igualtat de drets de la dona, l'educació obligatòria i un llarg etcètera. Uns canvis decisius i importants que la gent del país va viure en poc més de 15 anys i que els devien semblar com canviar de món. Els seus successors van consolidar i aprofondir les reformes i es va instaurar una mena de culte a la personalitat d'Atatürk, el pare de la pàtria turca, que era la garantia de la continuïtat de les seves polítiques de grans canvis modernitzadors, occidentalitzadors i europeïtzadors en tots els àmbits, que històricament només tenen paral·lel, però les superen en abast i èxit, a les de Pere el Gran de Rússia, Mutsuhito Meiji i Douglas MacArthur al Japó, l'adopció per Vietnam de l'alfabet llatí per a la seva llengua ideat per Alexandre de Rhodes i uns quants casos similars més, però Turquia és de lluny la més radical, atrevida i avançada. Quan hi vaig anar per primera vegada el 2005 encara es notava molt no sols el resultat sinó d'alguna manera també el procés de canvi de cosmovisió. Aquest va ser un dels meus grans viatges pel món. 

Amb membres de l'ISCR de Vic en un vaixell pel Mar de Màrmara, abril 2005

Amb un grup escolar amb el que vam coincidir en una mesquita,
el 2005 encara tots anaven uniformats, quan hi vaig tornar el 2013 ja no.

Si l'estança del 2005 va ser de més d'una setmana en un hotel d'Istanbul, visitant la ciutat i voltants, que en conjunt formen una àrea metropolitana d'uns 15 milions d'habitants, més gent que Catalunya, País Valencià i Illes Balears junts, i amb un llegat històric importantíssim, el viatge de finals d'octubre i primers de novembre de 2013 en canvi va ser en un creuer marítim, tocant els ports de Marmaris, Esmirna (amb excursió amb autocar a la casa de la Verge Maria i a les ruïnes d'Efes) i de nou, per segon cop, Istanbul, en estades de menys d'un dia. En aquest vaig poder comprovar que el país havia canviat una mica, però no massa, en aquells 8 anys transcorreguts, per exemple als col·legis els alumnes ja no anaven tots uniformats amb bates iguals i no em sembla que seguissin formant als patis per fer una estona d'instrucció de tipus militar com el 2005. Aquest segon va ser un viatge més turístic i un dels  moments més memorables va ser quan el gran creuer va anar abandonant el port d'Istanbul. En aquesta ocasió vaig voler veure pel meu compte algun dels llocs de la gran ciutat que havia visitat i viscut a la primera estança.

Però encara hi aniria una tercera ocasió, tot i que molt breu, puntual, el juny de 2019, en un altre creuer i de nou a Màrmaris, un port molt turístic.