Sense ser de viatges, són llibres que et permet viatjar mitjançant la seva lectura, gairebé com si estiguessis allà i ho veiessis tu mateix.
EUROPA:
"Suecia, infierno y paraiso" (1967) d'Enrico Altavilla (1915 - 1993), un italià casat amb una escandinava i que ho coneix de primera mà. El país més avançat i admirat d'Europa als anys 1960s i 1970s, la traducció castellana és de 1969, però que junt amb la seva riquesa, política pacífica, neutralitat i comportament cívic, amb els premis Nobel, "el model suec", té també les seves contradiccions, que poden arribar a ser extremes, com un altíssim nivell d'impostos o un paradoxal control social. Hi ha alliberament sexual, nudisme permès, llibertat política i seguretat econòmica, el país és aparentment fantàstic i envejable però una bona part de la gent no és feliç, viuen en la soledat i molts moren sols, acaben en la beguda i l'alcoholisme, o fins en la bogeria, apareix un incipient consum de drogues entre els joves i hi ha un gran nombre de suïcidis. La pregunta és el perquè, quan això no passa, ans al contrari, en la majoria de països que viuen en condicions objectivament molt pitjors, però en els que la gent viu de forma animosa i són feliços, tot i que des de lluny admiren i envegen els països nòrdics i sobretot aquesta Suècia que veuen com una mena de paradís terrenal i un lloc del món on serien feliços si hi emigressin i s'hi poguessin establir i integrar. Alguna noia del viatge a Grècia del 1973 portava amb ella aquest llibre, gairebé com un objectiu i un contrast amb la nostra situació i com que jo l'havia llegit em va preguntar l'opinió sobre la situació que en ell si descrivia, "avorrida" li vaig contestar per a la seva sorpresa. El temps ha mostrat les incoherències d'aquella societat, ja en procés de descristianització, materialista i fins cada cop més pagana a la pràctica, una societat nòrdica aparentment buscadora de la innocència però que realment està obrint les portes a la perversió i a la deshumanització, començant per l'inesperat assassinat del primer ministre l'any 1986 i arribant fins a la crisi migratòria dels últims anys que ha suscitat crítiques fins i tot de la veïna Dinamarca. Després de tenir-hi alguna relació personal (1) i de pensar-hi anar durant anys (2), vaig estar breument a Suècia incloent un dia a Estocolm en un creuer pel Bàltic l'agost de 2012, amb una barreja de sentiments semblant a les de l'autor del llibre.
(1) Incloent que l'any 1977, quan estava a l'Universitat de Barcelona em vaig cartejar uns mesos amb una noia sueca que havia demanat amb un anunci al campus un corresponsal per practicar l'espanyol que ella estudiava. Que al 1987 vam tenir dues joves sueques com a convidades a casa durant el Festival de Cantonigròs i tot el seu grup femení a Folgueroles, on van fer un concert a l'església, i que al 2005 a Taizé dues noies catalanes del grup que portàvem allà es van allotjar en una habitació amb un grup de sueques, amb les que per tant hi vam tenir un cert tracte.
(2) Recordo haver pensat en viatjar-hi ja al 1977, de nou el 1978 i encara al 1980 un parell de vegades, quan també somniava fer l'Interrail juvenil o anar a veure Moscou durant els Jocs Olímpics d'aquell any, però tot això no es va poder fer i va quedar en imaginació i projecte.
"Europa, pecado y virtud" (1968), un altre llibre d'Enrico Altavilla, també de finals dels anys 60s, en que fa unes observacions i uns apunts molt encertats sobre les transformacions socials, morals i espirituals que en aquells anys està sofrint Europa, exemplaritzant-ho en diversos països, com França, la República Federal Alemanya, el Regne Unit, Itàlia... Presenta una Europa Occidental rica i pròspera, recuperada ja de la Segona Guerra Mundial, que és liberal i que aparentment està fent passos alliberadors i progressistes però que en el fons encobreixen la seva decadència espiritual i la seva creixent degradació moral, tal com ho veu l'autor, que entrevista a primeres personalitats de tota mena dels països que avalua amb la seva mirada crítica. L'aparició de la pornografia legal, la despenalització de conductes sexuals punides durant segles i una sexualitat exteriorment cada cop més acceptada socialment, l'aparició d'orientalismes, la crisi de referents, la pèrdua de valors i fins i tot ja una incipient inversió dels mateixos... tot això ho detecta l'autor ja a finals dels anys 60s, la dècada de la revolució sexual i de les revoltes del 1968, quan els joves es rebel·laren per motius fútils o inventats contra una situació que, vista des de la perspectiva actual, ens semblaria gairebé idíl·lica; fins i tot els grans partits tradicionals d'esquerra ho criticaren ja en el seu moment mateix. Però la dinàmica que es va crear aquells anys és la que ha triomfat posteriorment, com Altavilla ja preveia i pel que sembla també ho suposaven, amb sentiments dividits, volent-ho fer però adonant-se'n que s'equivoquen, els polítics i intel·lectuals als que entrevista al llarg del llibre. Una Europa que està al cim de la seva prosperitat i progrés, després dels 30 anys de creixement econòmic ininterromput i accelerat des del final de la Segona Guerra Mundial i que sembla que finalment ha completat i superat el procés de descolonització imperial i les pors de la guerra freda i viu millor que mai (com deia un primer ministre anglès en un discurs l'any 1960, "quan heu viscut tant bé com ara?") però que finalment no ha progressat sinó al contrari en termes religiosos, espirituals i ètics, que han entrat en crisi a partir de mitjans/ finals dels 60s, una Europa que s'ha deixat enganyar, extraviar i corrompre, i en ella, pel comú dels europeus i sobretot pels seus dirigents de tot tipus, la virtut i el pecat van cada cop més barrejats i confosos, necessitant-se més que mai un bon discerniment cristià, precisament en incipient però cada cop més accelerat declivi social, per destriar-los. D'aquí el títol del llibre.
ÀSIA:
"Set anys al Tibet" (1952) de Heinrich Harrer (1912 - 2006), el títol complet del qual afegeix "La meva vida com hoste del Dalai Lama" el vaig llegir de noi, perquè el meu pare el tenia a la seva biblioteca, havent-lo comprat a meitat dels anys 50, potser ja en la primera edició castellana de 1953, és un llibre realista de viatge i d'estança en un país estranger, i tan exòtic per a nosaltres com el Tibet i a més quan encara era un país independent fins a la invasió xinesa de 1950, seguida de la posterior fugida del Dalai Lama l'any 1959. És un llibre absolutament recomanable, ple d'experiències i vivències que semblen viscudes pel mateix lector, amb una descripció que t'hi situa i amb unes poques fotos en blanc i negre, totes menys la de la portada, que no obstant et donen exactament l'ambient del país i el clima social que s'hi viu, millor que no pas si fossin moltes, són unes pinzellades mestres del paisatge, la gent, la mentalitat, la realitat en suma. La seva lectura et transporta a un món que sembla encara, i encara ho semblava molt més abans als anys 1950s i 60s, com si fos d'un altra planeta, tant religiosament (el Budisme lamaista, la reencarnació i moltes altres coses) com arquitectònicament (el palau del Potala, Lhasa, els petits pobles...) i fins en conjunt d'ambient i paisatge (el Sostre del Món, la serralada de l'Himàlaia amb les muntanyes més altes del món), la gent, els costums, fins i tot la flora i la fauna (els iaks, el mite del ieti...). Un món gairebé a les antípodes de la nostra civilització europea, occidental i cristiana, en la que l'autor i un seu company alpinista com ell, perquè sinó no hi haguessin arribat, s'hi escapen fugint de la Índia britànica on estan detinguts per ser alemanys durant la Segona Guerra Mundial, recorrent milers de km fins arribar-hi i en aquell país neutral llavors dels més desconeguts del món per als occidentals i on en principi hi estava prohibit entrar-hi, i on troben una societat xenòfoba, hostil d'entrada als estrangers, però havent après el difícil idioma tibetà finalment hi troben refugi essent acollits fins i tot amistosament i s'hi exilien, a més s'hi nota que hi estan molt bé, molt a gust, arribant a ser admesos en les altes esferes dirigents i fent amistat amb el mateix Dalai Lama, Tensing Gyatso, l'actual Dalai Lama que llavors era un noi, fins que el canvi de circumstàncies a un i altre cantó els fa retornar a ell i al seu company de tot aquells anys, Peter Aufschnaiter. Un llibre extraordinari, que descriu un món aïllat, diferent, de costums encara ancestrals en aquell temps que ells hi viuen.D'aquest llibre, traduït a multitud d'idiomes ja des de ben aviat, se'n va fer una famosa pel·lícula del mateix títol l'any 1997. Absolutament recomanable i una lectura incomparable si se sap apreciar bé, tot i que ara perd part del seu increïble misteri i meravella originals ja que des de fa forces anys el Tibet ja se'ns ha fet força conegut.
Tot i que en pla més lleuger i de ficció, aquest llibre pot ser acompanyat per aquest altre, que n'és com un complement o una introducció infantil i juvenil, però també adulta:
"Tintín al Tibet" (1959) de Hergé (1907 - 1983), més centrat en les aventures dels seus protagonistes i en mites com el del yeti, en les muntanyes del Himàlai i en el país de la neu, però amb una molt bona descripció del paisatge, el país i l'ambient, fruit que l'autor se'n va documentar molt abans d'escriure'l i de dibuixar-lo. Va ser publicat en un moment en que el Tíbet, encara poc conegut, estava d'actualitat mundial pels fets que conduïren a la fugida del Dalai Lama el 1959 i el ressó internacional que a partir d'aleshores tingué, amb el Dalai Lama ja exiliat i una important emigració tibetana a la Índia, que més tard començà a moure's pel món. Junt amb el llibre de Heinrich Harrer i cadascun en el seu àmbit literari i social, es pot dir que són els llibres que donaren a conèixer popularment el Tíbet almenys a Europa i especialment als països d'Europa occidental (3).
(3) No així "El Tercer Ull" (1956) de Lobsang Rampa (en realitat Cyril Henry Hoskin, 1910 - 1981), que quan el va rebre, una editorial britànica va fer-lo examinar per un tibetà exiliat a Londres i la seva contundent contesta va ser "A la primera o segona pàgina ja vaig veure que no era un monjo tibetà i immediatament que ni tan sols era tibetà, entre la pàgina 5 o 10 ja vaig estar segur que l'autor no havia estat mai al Tíbet...". Tot i així el van publicar com a llibre d'esoterisme, d'aquell Budisme occidentalitzat i en bona part inventat o interpretat des d'una perspectiva de base no budista. Aquest llibre malauradament mes aviat va desinformar, tot i que cal reconèixer-li el mèrit de parlar també del Tibet i fer-lo conegut.
ÀFRICA:
"Vivències" (1991), un llibre extraordinari - del que hi ha traducció castellana, "Vivencias" (1992) de l'editorial Mundo Negro - per conèixer realment Rwanda i el cor d'Àfrica, escrit per Mn. Joan Casas (St. Bertomeu del Grau, 1941) que hi va estar 25 anys com a missioner Fidei Donum, a partir de 1964, pocs anys després de ser ordenat sacerdot, ja que era un desig que tenia molt interioritzat des de jove. Mn. Casas, que ha viatjat molt per tot el món al llarg de la seva vida, ha seguit tornant a Rwanda gairebé cada any, sempre que ha pogut, portant-hi grups de gent a conèixer el país en recorreguts d'uns 15 dies.
La diòcesi de Vic, a la que ell pertany, ha col·laborat molt amb diòcesis de Rwanda des dels anys 1960s fins ara, enviant-hi molts missioners a evangelitzar llavors i rebent ara sacerdots i religioses rwandesos un cop que la situació s'ha invertit i és Rwanda qui té molta vida cristiana i catòlica, que la guerra des de 1990 i el genocidi de 1994 no han pogut extingir ni debilitar sensiblement, tot i el seu impacte fortament traumàtic, i Mn. Casas, molts anys vicari episcopal del bisbat de Vic, té un gran paper en la seva crida i acolliment aquí. Aquest llibre ens mostra que el sacerdot Joan Casas és un atent observador, un intel·ligent i comprensiu visitant que comparteix la vida de les gents pobres, senzilles i acollidores que troben la seva força per viure en l'Evangeli, que els hi porten els seus sacerdots i religiosos i els missioners com ell, també sacerdots i religiosos amb un destacat paper de les monges, i és també una persona molt oberta i accessible, que sap .valorar i relatar anècdotes senzilles i simpàtiques que amb breus però encertades pinzellades retraten la vida dels habitants del país així com la gran fe i espiritualitat catòliques compartides. I així aquest llibre, ple de fets viscuts, a més de donar-te la impressió que hi ets allà vivint-hi, t'obre als aspectes més importants de l'Àfrica dels Grans Llacs, just al centre i per tant al cor del gran continent africà. Llegint-lo un aprèn molt, fins i tot paraules i frases en kinyarwanda, i se sent identificat amb el país i la seva població com un "umushyitsi muhire" (feliç convidat o visitant distingit), aprèn perquè malgrat tot és la Suïssa d'Àfrica aquest país dels mil pujols i de l'eterna primavera, amb dues estacions seques i dues d'humides, gairebé a l'Equador i a una alçada mitjana força elevada, que segueix essent Rwanda Nziza, la bella. I aprèn també el lector perquè al marxar et diuen "Dukunda abagaruka!" - Estimem els qui tornen!.
El llibre, il·lustrat amb fotografies fetes per l'autor, acaba amb la visita del Papa St. Joan Pau II al país l'any 1990, a la que Mn. Casas encara va poder assistir, just abans de retornar a la seva terra. És un llibre que fa agafar ganes de visitar Rwanda i de pas si pot ser també els seus països veïns, sobretot el seu bessó enfrontat Burundi. Molt recomanable, una joia de llibre.
AMÈRICA:
"Un cura en el
paraiso. Viaje con Dios a Illinois" de Bernard Basset S.J. (1909 - 1988)
publicat a Barcelona per Dima Ediciones el juny de 1967, traducció de
l'original anglès "Priest in the Paradise", Londres 1966.
Un llibre simpàtic,
d'un agradable bon humor i amb una innegable sàtira benintencionada, que pinta
els Estats Units dels primers anys 1960s com un paradís, especialment en la
visió d'un sacerdot jesuïta anglès que hi va a fer una se suposa que desitjada i
esperada estança mig de vacances mig a fer un servei i sense oblidar-se
d'observar de forma curiosa i ben predisposta i prendre notes, sobre els Estats
Units en general, aleshores en l'apogeu del seu benestar, poder científic,
tecnològic i econòmic i de la seva fama mundial com la terra del progrès, de la
llibertat i de les oportunitats, però també sobre l'Església Catòlica
nord-americana, amb les seves innovacions socials i modes intel·lectuals, que
llavors semblaven excentricitats inofensives i alhora anticipacions del futur,
més de forma que de fons. Però que desenvolupades cada cop més amb el pas dels
anys, esteses pel món i portades a l'exageració i a l'extrem no han sigut tan
cosmètiques com inicialment semblaven i han afectat d'una manera ambivalent a
la Cristiandat.
Tot i això, quan ell fa
la visita, Estats Units encara està en una bona època. Els feliços anys 1960s,
sobretot la primera meitat, i ell aprofita per explicar coses d'un parell de
visites anteriors al gran país, essent la primera de 1959. Hi va a donar
conferències, a participar en reunions, dirigir retirs i exercicis
espirituals i altres serveis pastorals, però també aprofita per aprendre de la
situació dels seus col·legues americans i dels fidels catòlics. Algunes coses
li xoquen, però no les jutja, si bé les compara amb l'actitud dels primers
cristians i dels sants i li serveixen per a fer reflexions al seu llibre i
també en les meditacions. Busca sempre la puresa i l'autenticitat de la fe, tot
constatant com es viu en el país més modern i avançat del món, però ho explica
sempre amb amabilitat i comprensió. En alguns moments està tan feliç que sembla
que estigui fent un petit i breu tast del paradís ja aquí a la Terra, cosa que
explica el títol del llibre, però en altres se sent estranyat i fins decebut de
l'admiració inicial i sempre té present ell i recorda als altres que la
felicitat i el tast del paradís ja a la Terra només es troben i es viuen en la
gràcia i acostant-se a la santedat.
Vaig llegir aquest
llibre a finals dels anys 1960s o principis dels 1970s. Em va agradar molt per
la seva mirada creient i sacerdotal i a la vegada realista i sincera sobre tot
allò que veu i li passa. El títol, "Un cura en el paraiso", va fer
que pensés positivament del que eren els EE.UU. als anys 1950 - 1965, una època
d'altra banda molt catòlica, centrada no cal dir-ho en l'elecció del president
catòlic John F. Kennedy en les eleccions de novembre de 1960 i els seus anys de
presidència des del gener de 1961 fins el seu assassinat a finals de novembre
de 1963, un veritable xoc traumàtic pel que podria haver sigut aquell
país.
Però la meravella no es va perdre de cop sinó progressivament: la intervenció americana a Vietnam del Sud, després de la connivència en el derrocament i assassinat del president Ngo Dinh Diem, també catòlic, ocorregut poc abans del magnicidi de Dallas, va començar amb el fals incident del golf de Tonkin al 1964 i es va generalitzar a partir de l'any següent. Dos grans símbols com M.L. King i Robert Kennedy van ser assassinats a l'abril i al juny de 1968, respectivament. Però les coses tarden en canviar i la mentalitat lliure, oberta, moderada i molt satisfeta de viure en aquell temps i aquella zona del món, no va començar a fallar fins l'any 1970, que va marcar una fita en aquest sentit (1) i sobretot al llarg dels anys 1970s i encara més els 1980s i després ja cada cop més (2). Per això costa recuperar aquella sensació d'admiració i meravella cap a un país que després ha canviat molt, fins arribar a la situació actual, i que és la que relata, amb una deliciosa ingenuïtat en alguns punts, aquest llibre.
(2) Fins arribar als tràgics i terribles fets de l'11 de setembre de 2001 i tot el que va seguir a continuació, un desastre rere un altre.
OCEANIA:
Tots els he llegit, alguns quan era un nen, un noi o un jove, perquè estaven a la biblioteca del meu pare o perquè ens els va comprar per nosaltres. Altres me'ls han recomanat. Alguns els he descobert, buscat i comprat jo mateix com per una inspiració. Permeten viatjar pel món llegint-los, impregnant-te del seu ambient, gairebé com si fossis allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada