Un viatge a Holanda en família

El pare, la mare i jo vam fer un viatge fins a Holanda l'estiu de 1994, concretament en cotxe i a l'agost. 

Ricard Lázaro pare i la seva esposa Nativitat Valls Costa a París, l'agost de 1994, la foto la vaig fer jo

Va durar diversos dies, i entre d'altres llocs vam passar per Lourdes, Futuroscope, Fontainebleau, Paris, Brussel·les, Flandes, Rotterdam, Amsterdam, Maastricht, Luxemburg, Ars i Sète. 

En aquesta i potser en posteriors entrades explicaré alguna cosa d'aquest viatge, que va tenir nombroses experiències i algunes anècdotes.  

Voltant per França

Hi ha països als qui he anat una sola vegada, d'altres en un parell d'ocasions com al Regne Unit i concretament a Londres l'agost de 1993 i pel pont de Tots Sants de 2011 i també a Polònia el juny de 2007 i el maig de 2011, i encara n'hi ha com Alemanya que hi he estat que recordi l'abril de 1973 i l'agost de 1980 quan encara era l'Alemanya Occidental i l'agost de 1994, l'agost de 1999 i l'agost del 2012, sense comptar unes escales en aeroport el maig de 2011 anant a Polònia en una de les quals a Frankfurt hi vaig estar una bona estona fora de l'avió. 

A prop de Montségur, solstici d'estiu de 1994

I escrivint això me n'adono que per motius de vacances acostumo a visitar els països a l'estiu normalment, i que per conèixer bé un país caldria veure'l en cadascuna de les quatre estacions, igual que caldria parlar l'idioma  com és el meu cas amb el castellà, francès i, no tant però també, l'anglès, entendre'l tot i no parlar-lo com l'italià i el portuguès, o tenir nocions de l'idioma com l'alemany o saber llegir el seu sistema d'escriptura com és el cas de tots els que usen l'alfabet llatí, com el turc, polonès, kinyarwanda i kirundi, però també el ciríl·lic del búlgar, el serbocroat i el rus, i l'hel·lènic del grec, tots els quals he practicat en algun moment. I que per anar pel món entenent-se amb la gent el més útil és l'anglès, l'actual idioma internacional, però ajuden molt el francès, el castellà i el portuguès que són llengües intercontinentals, i en un pla més restringit al context europeu l'alemany i l'italià i si un és capaç d'aprendre un idioma molt difícil i complicat, el rus. Si és té un bon domini de la llengua encara molt millor i en el meu cas a part del nadiu català els que domino bé i amb tota facilitat són el castellà i el francès, que parlo de forma espontània i he practicat moltíssim. 

Amb el grup de l'Agrupació Astronòmica d'Osona a l'Observatori del Pic-du-Midi de Bigorre, 8 de juliol de 1994

Però després de només dues sortides a Andorra (1968, 1969) el primer país estranger on vaig estar va ser França, l'abril de 1973, en el viatge de l'Institut Jaume Callís a Grècia, visitant 8 països europeus (França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, Alemanya Occidental i Suïssa) i passant-ne a prop de 4 més (Mònaco, San Marino, Albània i Hongria) on ja França va ser especial perquè hi vam passar amb l'autocar dues vegades, a l'anada i la tornada, i per zones diferents. 

A partir d'aleshores i a part de les vegades que vaig anar expressament a França, va ser un país que vaig visitar en tots els viatges per terra a Europa, la meva destinació gairebé única durant molts anys. Així el viatge amb cotxe, conduint nosaltres, amb el meu germà Xavier fins a l'Alemanya de l'Oest, que ell volia conèixer i jo tornar-hi, l'estiu de 1980, en els pocs dies que va durar va transcòrrer quasi tot per França, concretament el sud i l'est francès, i per a  nosaltres la visita a Alemanya es va limitar a una breu estança a Freiburg, no gaire lluny de la frontera francesa, però ja era Alemanya, l'objectiu que ens haviem proposat. 

El 1983 vaig entrar a França en dues ocasions, una amb la família fins a Perpinyà i la Catalunya Nord, i l'altre amb les germanes Imma i Meri en cotxe fins a Itàlia, i vam recórrer tota la França del sud, tot i que en aquesta ocasió sí que vam fer un llarg viatge per Itàlia, per Gènova i fins a Florència i Pisa, però vam tornar a fer un bon tros de França en el viatge de retorn, de manera que potser vam fer més kilòmetres per França que per Itàlia. 

De viatges de pas per França n'he fet molts, tots fins que el 1993 vaig anar a Londres, perquè hi vaig anar-hi en avió i sobrevolant França en les dues direccions, fins i tot a la tornada el pilot ens va informar per sorpresa que si voliem miressim per les finestres, que estavem passant per la vertical de Limoges. 

D'altres viatges amb destinació final exterior, però realitzats sobre tot per França per la grandària del país i pel fet de recòrre-la de sud a nord i de nord a sud, hi ha el de l'agost de 1994 amb els meus pares a Bèlgica, Holanda i Luxemburg i fent una molt breu incursió, per primer cop, a l'Alemanya ja reunificada, visitan Aachen, l'antiga capital de Carlemany. I encara aquest viatge va ser mixte, perquè vam anar a llocs de França que volíem veure, Lourdes, Futuroscope i Paris, i havent pujat pel centre-oest del país vam tornar per l'est, passant per Lyon, Ars i Sète. Per dies i per km va ser sobretot per França, ja que la resta va ser Brussel·les, Flandes, Rotterdam, Amsterdam, Maastricht, la citada Aachen i Luxemburg.

També amb l'AAO, a l'Aerospatiale de Tolouse amb el Concorde, 1996

L'any 1994 va ser el gran any de França per a mi. A més del viatge familiar a Holanda, a finals de juny vaig anar jo sol en cotxe fins a Montségur i a primers de juliol amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona vam anar a Lourdes i a l'Observatori del Pic-du-Midi. Va ser un estiu molt francès. 

Amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona vam tornar a França el 1996 en una ràpida visita a l'Aerospatiale de Tolouse, quan a la nit veiem al cel el cometa Hyakutake, i a l'estiu del 1997, visitant Futuroscope, on ja hi havia estat tres anys abans, en aquesta ocasió amb el cometa Hale Bopp visible, i l'agost de 1999 anant a veure l'eclipsi total de Sol de l'11 d'agost a Herbrechtingen (Alemanya), ocasió en que vam estar també a Ginebra, Zurich, Lucerna, visitant el CERN i el COI. I l'any 2003 també amb autocar amb l'AAO vam anar a Toulouse a visitar de nou i de forma més completa l'Aerospatiale de la ciutat, agafant-nos allà la terrible ona de calor d'aquell any.

A l'interior d'una estació espacial russa Salyut o Mir a l'Aerospatiale de Toulouse, 25 juny 2003

Amb l'Església he anat a Taizè, al centre de França, dues vegades: l'any 2005 amb Mn. Pere Oliva i un jovent del bisbat a fer-hi una estada d'una setmana, i el 2008 amb un gran grup la parròquia de Castellterçol, catequistes, families i joves, també amb Mn. Pere, una altre setmana. I encara a l'època en que era seminarista, no recordo bé quin any, potser el 2007 o 2009, vam anar també amb ell al sud de França, visitant St. Martí de Cuixà, el Canigó i una gruta d'un poble francès proper. Amb l'Hospitalitat de Lourdes de Vic vaig tornar per tercer cop a Lourdes, per primera vegada en una estança d'una setmana, el juny del 2006. 

I amb Stella Maris, l'Apostolat del Mar, en diversos creuers he passat per França, el juny de 2014 vaig volar fins a Marsella per agafar allà el vaixell, de titularitat francesa, Croissières de France, i passatge francès, fent la Missa per a ells i atenent-los en francès, i per a la tripulació en anglès, i després de tocar als ports de Gibraltar, Lisboa, Oporto i La Corunya, vam acabar la ruta a Calais, d'on vaig anar a París a agafar l'avió de tornada. I en dos creuers, ja espanyols, del 2016 i 2019, vam desembarcar en una de les parades a Villefranche, prop de Mònaco, Niça i San Remo. En realitat de tots els creuers que he fet només en el de 2012 pel Bàltic, del 2013 per Grècia, Turquia, Itàlia, Malta i Tunis amb desembarcament a Màlaga, i el de 2019 per Grècia i Turquia, no van fer parada en cap port francès. 

I segur que encara em deixo estades a França o amb l'ambient francès, per exemple quan amb l'AAO vam anar a Xina per veure l'eclipsi de Sol del juliol de 2009 a Wuhan, si bé l'anada la vam fer fent escala a Holanda i agafant KLM per anar d'Amsterdam a Pequín en 9 hores, a la tornada vam volar amb Air France, de Shanghai a Paris en 11 hores, vam passar unes hores a l'aeroport a Paris i després també va ser amb Air France el Paris - Barcelona.

En realitat després de Catalunya, i potser més que per Espanya, França és el país per on he viatjat més, tenint la sort de parlar bé el francès, perquè el vaig aprendre de noi, amb assignatura de francès des d'Ingrès de Batxillerat fins a Preuniversitari, un total de 8 cursos, 3 dels quals fets amb els Germans de La Salle, que essent un Orde d'origen francès com el seu sant fundador, tenien una cura especial en ensenyar particularment bé - perquè tot l'ensenyament que donaven era molt bó, d'una qualitat molt alta - la llengua, literatura i cultura francesa, i això m'ha servit molt no sols a França, Suïssa i Bèlgica sinó també per Àfrica i amb el tracte amb sacerdots africans i amb gent francesa o francòfona i en alguns casos d'altres nacionalitats i llengües.  

El primer creuer, un viatge pel Mar Bàltic (II)

En el primer creuer que vaig fer, l'agost de 2012, vaig aprendre molt. Aqui continuo les impressions del viatge i en faig un repàs global. 

A les illes del fiord d'Estocolm, Suècia 

A l'arribada a Copenhaguen en avió des de Barcelona estava excitat i il·lusionat per materialitzar el meu somni de conèixer personalment els països nòrdics i per viatjar per mar, ja que fins llavors només havia fet la curta travessia Brindisi - Patràs l'abril de 1973 i encara majoritàriament de nit, i dormint en una mena de sala gran amb seients individuals. I la primera impressió de Copenhaguen, des de l'autobus, va ser la d'una ciutat una mica a l'estil anglès que havia conegut a Londres l'agost de 1993, i pel carrer vaig veure alguns tipus de mitjana edat amb vestimenta de tipus gòtic i inscripcions d'un grup de black metal o directament demoníaca que anaven amb el cabell molt curt i amb barba llarga, un estil contracultural inesperat però una mica previsible en una societat de joventut rebel i com desorientada o amb ganes de cridar l'atenció o manifestar una protesta davant la vida. 

Selfies a Sant Petersburg, Rússia

Al port vaig veure enorme el vaixell Costa Fortuna, una meravella, i em va sorprendre que aquella mena de semi-gratacels mòbil flotés i navegués, vaig pensar que havia d'estar molt ben calculat perquè ho pogués fer i amb seguretat, era una mica increïble. Estar-hi a dins era com un altre món, com un hotel ben assortit i distingit, amb coses espectaculars com la immensa pista de ball de la discoteca des de la que els ascensors amb parets transparents pujaven per un cantó, oferint-ne una vista insòlita per la magnitud de l'amplada i l'alçada i per l'ambient festiu tant viu i acolorit, amb moltíssima gent i jocs de llums i música, un estímul sensorial aclaparador. Aquesta sensació com d'un món diferent l'havia notat dues vegades abans: una sobretot estant a Alemanya Occidental i Suïssa en el gran viatge de 1973 però en general a tota l'Europa visitada: França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia i Àustria també. I l'altre l'any 1997 amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona a l'hotel de Futuroscope a Poitiers, també molt modern i quasi com de futur, anant a joc, amb unes joves cambreres que es desplaçaven àgils i elegants amb patins i que recordo joves, atractives, simpàtiques i atentes, i vista des dels pisos on menjavem al conjunt de l'edifici interior, a més de les atraccions del propi parc, naturalment. Ho vaig tornar a l'interior de l'impressionant Costa Fortuna, més encara essent el primer cop. Però el més important de Copenhaguen, quan la vaig poder visitar a peu i em va passar un incident va ser a la tornada del creuer pel Bàltic.

Peterhof, on vaig perdre contacte amb el grup en el temps de fer aquesta foto

La navegació em va agradar i em vaig sentir molt còmode i be. M'agrada viatjar i fer-ho amb vaixell és un plus, amb el mar, els horitzons oberts, els paisatges costaners, els altres vaixells, les sortides i postes de Sol...i naturalment la gent amb que comparteixes passatge, alguns dels quals te'ls vas trobant sovint, com espontanis companys d'un igualment improvisat grup. I tot i sabent que no, el Mar Bàltic em va semblar molt gran.

Navegant pel Mar Bàltic

D'Estocolm, al fons d'un fiord de 84 km que penetra en l'interior de la península escandinava, em vaig treure una impressió personal ambivalent. Vaig veure, sí, persones rosses, sobretot dones, però en el que més em vaig fixar va ser amb l'ambient de palaus al costat d'extensions d'aigua i voltats de prats verds. L'edifici on donen els Premis Nobel el vaig trobar més petit del que em pensava i una mica decebedor tot i les parets de la sala daurades amb recobriment d'or autèntic. El museu d'un antic vaixell suec recuperat del fons del mar era això i res més, les fotos que vaig fer allà van sortir malament, amb unes rares taques lluminoses, com si hi hagués una certa activitat paranormal detectable només en les fotografies. Me'n vaig cansar i vaig tornar al vaixell de seguida que vaig poder, sense fer cas d'un grupet de viatgers que deien que anaven a veure el bar de gel, ni del guia, que ens deia que podíem quedar-nos unes quantes hores més que encara hi hauria bus llançadera amb el vaixell, vaig agafar el primer que va tornar. Més agradable va ser la ruta de tornada passant per les illes del fiord on molts suecs hi tenen les segones residències o hi estiuegen. Potser tenia expectatives massa altes, producte de l'admiradíssima Suècia dels anys 60s a 80s i de llibres com "Suècia, infierno y paraiso" d'Enrico Altavilla, tot i que aquest ja llavors, a principis dels anys 70s, el vaig trobar en el fons una mica avorrit, però després el mateix 1973 vaig veure al cinema la pel·lícula "Una historia sueca de amor" (En kärlekshistoria, 1970), en la temàtica de la qual hi vaig entrar i que era molt descriptiva de la vida social sueca (1). Cal dir, però, que ja abans del viatge, l'estiu de 1987, vam allotjar durant uns dies a dues noies sueques del Festival de Cantonigrós, rosses i boniques, i que deu anys abans, el 1977 o 1978, quan estava a l'Universitat i havent trobat la referència en un cartell d'anuncis de la Facultat, em vaig cartejar breument amb una altre noia sueca, una tal Gunilla, que desitjosa de practicar espanyol m'escrivia des del seu país unes cartes que vaig trobar una mica antiquades de tant tradicionals, amb un paper imprès amb el petit dibuix d'una noieta sueca amb vestit tradicional recollint flors i a més també lleugerament perfumat. Un cop finalment hi vaig ser, després de tant haver-ho imaginat, la Suècia real la vaig trobar força més prosaica que la somniada, a part que jo ja era molt més gran, i en gran part ja m'havia anat desenganyant de suposats paradisos terrenals de benestar i llibertat. 

Hamburg, 12 d'agost del 2012

Al port de Hamburg 

Tallinn em va agradar, entre d'altres coses perquè aleccionat sobre com havia perdut el temps a Estocolm anant a peu sol o en grup i visitant alguna que altre cosa una mica a l'atzar, vaig agafar un bus Hop on hop off que em va donar un volt per tota la ciutat, veient tot allò realment important. La capital d'Estònia és una ciutat medieval, bàltica i amb un passat hanseàtic si no m'equivoco, els carrers són acollidors i la gent, aquí sí, molt rossa, i va a la seva però d'una manera en la que es nota l'acceptació i fins la simpatia cap al turista, com si tot i veien-te diferent espontàniament et consideressin com un dels seus, o almenys m'ho va semblar. Allà em va passar una curiosa anècdota, vaig veure unes taules a la vorera d'un carrer i unes joves rosses vestides amb un vestit tradicional però amb falda curta i amb un aire atractiu i ben disposat cap els clients servien unes grans gerres de cervesa, potser de tres quarts de litre o un litre, que també feien molt bona pinta, i un matrimoni italià ja bastant gran d'edat es va seure i en va demanar una per ell i no sé si també un altre per ella, això em va convèncer i decidir i em vaig asseure i quan em van venir a atendre vaig demanar una gerra d'aquelles en anglès, i després de passar una bona estona contemplant la gent des d'allà, abans de marxar vaig demanar-li a una de les encantadores joves pel lavabo i em va indicar per senyes que calia entrar per una petita porta i pujar unes escales, així ho vaig fer i em vaig trobar amb un mostrador i amb una jove que em mirava amb una expressió estranya i al moment una dona gran em va fer un toc d'atenció preguntant-me a on anava, li vaig dir "toilet" i em va ensenyar una petita porta que ja havia passat, que no tenia cap indicatiu o almenys no el vaig veure, al sortir i fer una altra mirada a aquell primer pis on la mestressa m'havia renyat i veure l'expressió entre divertida i expectant de dues noies darrera el mostrador, vaig començar a donar-me'n compte de que era allò i  quan vaig haver baixat les escales i vaig veure la diferència entre les una mica rares noies de dalt i les més innocentes de baix de cara al públic ja vaig comprendre que l'aparador de fora era la part de bar del que allò era realment, un burdell, vaig pagar i me'n vaig anar ben sorprès i estranyat. I després em vaig assabentar que com que a Suècia la prostitució està prohibida i penalitzada amb fortes multes i fins presó pels clients, molts suecs marxen a països veïns on és legal i el negoci floreix amb aquests usuaris estrangers, que així eludeixen la prohibició (2).  

Al centre de Hamburg, no sé perquè però a Alemanya
sempre m'hi sento molt bé, feliç, a gust i com a casa...

De Sant Petersburg recordo que a la duana una mena de dona policia o militar de trets entre europeus i una mica d'Àsia Central em va mirar el passe d'un dia obtingut per la companyia i em va somriure complaguda i em va desitjar una bona estança al pais. Pels amples carrers de Sant Petersburg vaig veure molts militars passejant o anant algun lloc, en parella, en grup i alguns fins i tot sols. En aquesta antiga capital de l'Imperi Rus tot és gran, les avingudes, els palaus, els ponts, els edificis i els canals, i el riu Neva és realment molt gran. Vam anar a veure l'exterior de la catedral ortodoxa de Crist Salvador sobre la sang vessada, en el lloc on vint anys més tard uns terroristes van assassinar amb una bomba al reformista tsar Alexandre II, que el 1861 va emancipar els serfs de la gleba russos, els mujiks. La catedral és típica de l'estil rus de cúpules en forma de ceba retorçada, cosa que té un significat simbòlic, representa com la flama d'un ciri. També vam anar a un restaurant rus tradicional al camp camí del palau de Peterhof, un edifici en forma de gran isba on ens van servir la sopa borsch, pa negre de sègol, un segon plat de vedella amb salsa que si no va ser de filet Stroganov poc li faltava, o potser sí que ho era, uns postres típics que si no recordo malament eren dolços uns i salats uns altres, uns gotets de vodka i/o de kvas, i no sé si també te fet amb un samovar.  És a dir tota una experiència gastronòmica russa o eslava oriental. D'aquí vam anar a Peterhof, el palau imperial on el guia sudamericà ens va dir que, contra el que diu la dita, tot el que brilla és or i on, com no podia ser d'altra manera en un viatge dels meus, em vaig perdre, tot i que el guia ens havia adverit molt seriosament i portavem uns auriculars per sentir-lo a ell, ja que estavem al mirador comentant amb altres membres del grup, fent fotos i admirant, i al cap d'un moment que em vaig distreure i a mi em va semblar breu, vaig mirar al voltant i el grup ja no hi era, el vaig buscar per on em va semblar que podien haver sortit i tampoc, escoltava els auriculars i només sentia el guia explicant alguna cosa i al final la veu es va perdre. Estava davant la façana del palau i sense saber què fer i veient-me ja extraviat en terra estrangera, sense conèixer l'idioma i amb pocs diners a sobre i un passe que només valia per aquell dia, vaig decidir-me a preguntar a un parell de corpulents policies, que evidentment em van dir que no sabien on era el grup ni per on havia marxat, els hi vaig preguntar on era l'aparcament dels autocars, m'ho van indicar molt bé i afortunadament vaig trobar el nostre i el conductor era a baix esperant, sense rastre del grup, per la qual cosa li vaig dir que m'havia perdut i que els esperaria allà i que avisés al guia que jo era allà, cosa que va fer tot seguit, permetent-me entrar a l'autocar i esperar-me a dins, fins que van arribar al cap de vint minuts, resulta que havien anat a passejar pels jardins baixant les escales i el guia al comptar-los i veure que en faltava un, havia tornat al mirador a veure si em veia, deixant el grup abaix, però jo ja havia marxat. Em vaig perdre el passeig però almenys va tenir un final feliç, no com en el cas d'una parella que ja a la duana es van donar compte que s'havien deixat els passaports o els hi havien robat, i es van tenir que quedar uns dies allà mentre la companyia i el guia els hi solucionava el problema, però això sí van perdre el creuer i la resta del viatge, perquè aquests no esperen ningú i menys en un cas tan greu. A la tornada em va tocar a la duana la mateixa duanera mig europea mig oriental de l'entrada que em va reconèixer i em va fer un gest de simpatia i com de complicitat mentre em segellava el document, potser li recordava algun familiar o una persona amb la que tenia sintonia o senzillament li vaig caure bé. O tal volta era així d'amable de caràcter i aquesta deferència la feia amb tots o amb molts.  

I excepte quan només hi faig escala o hi estic molt breument,
sempre em ve a semblar com el país més important del viatge

I sovint, però no sempre, és d'on més records m'emporto

Després del dia complet de navegació, que tampoc pot faltar, al següent vam arribar a Warnemünde, un port del que no havia sentit a parlar mai, però que em sembla que està al costat de Rostock, la ciutat hanseàtica. Al sortir del vaixell vaig ensenyar el passaport i els duaners del port me'l van tornar i em van dir "No, la carta Costa!", tot i que sortia amb la fila dels del vaixell per la porta assignada per a nosaltres. I com que l'excursió a Berlin estava ja plena vaig fer la cap a Hamburg, ja en el Mar del Nord, travessant tot el nord d'Alemanya. De Hamburg em van sorprende coses, com el seu gran nombre de canals i de llacs i que quan hi vam arribar feien una exposició de Shanghai, ciutat amb la que està agermanada. Teniem una guia alemanya, una senyora rossa i amb un acusat aire germànic, que era molt amable i protectora, unes quantes de les fotos de Hamburg me les va fer ella, i en tot cas les millors, amb més sentit i significat. Ens va explicar moltes coses sobre la ciutat, vam passar molt ràpid i sense baixar de l'autocar per Sankt Pauli, el famós barri xinès de Hamburg, per l'estil del Barri Roig d'Amsterdam, on quan hi vaig viatjar amb els meus pares l'agost de 1994 només vam passejar-hi una mica curiosejant l'ambient, format sobretot per turistes com nosaltres, però quan van començar ja els locals pròpiament dits, vam girar ràpidament i ens en vam entornar. A Hamburg la guia ens va ensenyar a un grup que vam anar amb ella l'interior d'una església molt bonica, d'estil com rococó i pintada en tons pastís, i jo, que fins llavors no havia dit res en alemany, em vaig decidir a comentar-li "Diese Kirche ist sehr schön und sehr gemütlich!"i la dona, sorpresa, em va mirar com si fins llavors l'hagués estat enredant no dient-li que sabia alemany, tot i que el meu coneiexement d'aquesta llengua és molt limitat i que a més a Hamburg els habitants originaris no parlaven entre ells l'alemany estandard, basat en l'altalemany del sud, sinó el baixalemany del nord, amb moltes semblances a l'holandès, i és que l'alemany, a part d'aquestes dues grans divisions, té molts dialectes i alguns, fins i tot de zones properes, s'entenen difícilment entre sí si no recorren a l'estandard, que és l'alemany comú que tots coneixen, entenen i parlen i el que s'estudia com idioma, que és el que a mi em va agradar tant que el vaig aprendre pel meu compte en un curs d'Assímil amb discs l'any 1969, i que tot i només fer unes quantes lliçons i no completar-lo, em va servir quan vaig viatjar per primera vegada a països germanoparlants, Àustria, la RFA i Suïssa, el 1973, tot i que vaig copsar ja les diferències, per exemple a Àustria al meu "Was ist das?" entenien perfectament que preguntava quan valia el producte com allò més natural i normal, a l'Alemanya Occidental els sorprenia però ho comprenien i em deien el preu, i a Suïssa em contestaven rient "es ist Käse" per exemple, no entenent o no acceptan que la meva intenció era de dir "Wieviel kostet das?", i no tota la diferència es devia al diferent caràcter nacional i la manera de tractar amb la gent i especialment amb els estrangers. Però en aquest viatge vaig voler saber si encara es parlava generalment el baixalemany propi a Hamburg i la guia em va contestar que menys que abans, que uns sí i altres no, entre d'altres motius per la presència de moltes persones forasteres que hi vivien, d'altres zones de la germanosfera i d'immigrants de països estrangers no germanoparlants nadius.

De tornada al punt d'origen del creuer per agafar l'avió a Barcelona i a diferència de l'arribada que va ser tant sols de pas, vaig poder visitar Copenhaguen durant unes hores. Vaig recórrer a peu el barri de Nyhavn, proper al lloc del creuer al port, on haviem de retornar per tal que un autocar ens portés fins l'aeroport i ens guiessin fins el nostre avió. La capital danesa em va agradar tot i que no vaig anar a veure el Tivoli, el famós gran parc d'atraccions ajardinat fundat el 1843, ni la pintoresca ciutat lliure de Christiania, fundada el setembre de 1971, en realitat un barri autogovernat com a experiència llibertària però que ja no és tant independent com abans havia arribat a ser. Però sí que vaig caminar molt per la zona tan bonica de Nyhavn, vaig poder veure el palau reial d'Amalienborg, en realitat quatre edificis iguals en una gran plaça, i la guàrdia reial danesa amb els seus grans barrets de pell d'ós com els de la guàrdia del palau de Buckingham, que ja havia vist personalment en les dues ocasions en que vaig ser a Londres, però amb vestits blaus i més foscos, que vaig poder veure en moviment fent el relleu de guàrdia a 2/4 de 12 per pura casualitat o sort, doncs era quan passava per allà, i en front el que sembla una catedral luterana, l'Església de Frederic o Església de Marbre, amb la cúpula que imita, en una grandària més reduïda, la de la basílica de Sant Pere a Roma, com si volgués ser com una mena de centre de la fe protestant, o almenys de la branca luterana, la qual cosa potser era l'objectiu no declarat quan es va començar a construir a mitjan segle XVIII, però es va abandonar el projecte que no es va reprendre fins al segle XIX i es va acabar a finals del mateix. 

La meravella del món nòrdic, aquí el barri de Nyhavn a Copenhaguen,
i l'emblemàtica sireneta que tant atrau a visitants i turistes a veure-la

Als carrers de Copenhague vaig veure dues noies joves d'aspecte molt nòrdic, però baixetes o almenys no molt altes, que sortien de la petita botiga que atenien, s'asseien a terra de la vorera recolzades en la paret i es dedicaven a pendre el sol amb fruïció, com una oportunitat que no s'havia de desaprofitar, i el pas d'una cursa a peu amb uns lletrers que, en anglès pels visitants estiuencs, recomenaven menjar poc i sa, sobretot vegetarià, i fer molt exercici, que era salut. Un petit grup de joves danesos, sobretot noies, controlava la cursa prop d'on jo era, i animava als corredors quan passaven, semblava una cursa popular, d'aficionats i elles les hostesses oficials. Em vaig dirigir a una d'elles i li vaig preguntar en anglès si era per allà prop la Sireneta i per on s'hi anava i no em va entendre, li vaig repetir "The little mermaid" i tampoc, em mirava tant estranyada com divertida, se li van afegir dues més que em miraven encuriosides, com si allò fos com una mena d'espectacle, i jo encara vaig insistir "The famous turistic atraction..." i res, i va ser quan se'm va ocórrer dir-lis "The symbol of the city", que se'ls va il·luminar la cara, van comprendre a que em referia, i em van contestar fent gestos indicant la direcció que havia de seguir, que d'altre banda ja havia d'haver sospitat, perquè hi anaven molts turistes, i encara vaig demanar-lis en anglès si estava a prop o lluny d'allà i em van contestar en anglès que no molt a prop, però que s'hi podia anar a peu. I efectivament estava bastant lluny, però encara s'hi podia, i a més eren de les que promocionaven aquell estil de vida natural de caminar i d'esforçar-se, una mentalitat que d'altra banda semblava força generalitzada a la Dinamarca de 2012. I no sé si va ser llavors que vaig començar a descobrir el concepte danès de "hygge", semblant al "comfort" anglès o al "gemütlichkeit" alemany, però més naturalista i cusó: tancar les llums elèctriques de la casa, encendre espelmes, i asseure's còmodament a prop del foc de la llar, en una mena de naturalisme a l'antiga, una felicitat tranquila i serena, austera i minimalista. Podria explicar altres anècdotes, però em quedo en que quan tornava per trobar-me al punt de reunió al vaixell vaig veure un petit quiosquet amb uns fulletons i mapes i un avís en l'idioma internacional dels nostres temps: "Estranger? Perdut a Copenhague? Li passa com a molts? Agafi un mapa de la ciutat, és gratuït!", i jo, que pensava estar força a prop del Costa Fortuna i tenia encara força temps vaig decidir no agafar-lo, pensant que algun altre el necessitaria més que jo, que com qui diu ja estava quasi a tocar. I va resultar que no, que aquella sil·lueta de buc que veia de lluny no era el meu creuer, sinó un altre. Vaig retomar el camí que havia fet i vaig arribar a un lloc del port des d'on si que es veia el meu vaixell i vaig demanar a un encarregat de pe allà com anar-hi i em va dir que per aquell cantó no s'hi podia, que hi havia un braç d'aigua entremig en el camí. Vaig intentar rodejar aquell moll i vaig fer bastant troç, però es veu que no va ser suficient i vaig retornar al lloc on ja havia estat, i això em va passar una altre vegada fent una volta més gran, però tampoc va ser prou i vaig trobar disgustat que tornava al mateix punt un altre cop. I no era l'únic que li passava, hi havia altres passatgers que voltaven per allà, tan despistats com jo, en vaig seguir un grup i vam comprovar que no anavem bé. Finalment vam preguntar a un bus que estava parat no gaire lluny i que al veure que estavem en la mateixa situació va accedir a portar-nos fins la terminal Costa, però es va esperar força estona esperant que n'arribessin més i ja pensava que perderiem l'hora de trobada, però quan faltaven poc més de cinc minuts es va decidir a engegar i vam arribar al nostre destí just a temps per embarcar i poder fer la reunió. Va resultar que en totes les ocasions ja anava bé, però sempre havia quedat molt curt en la caminada que havia fet abans de girar de nou cap al port, potser em faltava fer un quilòmetre o dos més del ja llarg recorregut que feia cada vegada, les distàncies al port enganyen molt i pels qui tenim mal sentit de l'orientació encara més. Per sort o per miracle, com em sol passar en totes les ocasions, providencialment tot va acabar bé, només va ser un ensurt. 

M'he estés més en Dinamarca, perquè tot i que Suècia em va decebre una mica, bé no Suècia sinó la capital Estocolm, en canvi Copenhaguen em va agradar, i el meu objectiu era conèixer Escandinàvia. I sí, vaig poder veure, i no sé si tocar i tot, la mítica Sireneta. Diuen que els qui la veuen, tornen tard o d'hora a Copenhaguen, no sé si en el meu cas serà veritat, però m'agradaria que fos que sí. I en tot cas almenys va servir per repetir creuers, perquè d'aquests sí que després n'he fet molts.  

(1) Anys més tard, ja als primers anys de la transició, vaig veure no sé on, potser a la tele, una pel·lícula que em va resultar desagradable, "I am curious (yellow)" (Jag är nyfiken - en film i gult, 1967), sobre una jove activista sueca, com un llunyà precedent de la Greta Thunberg, que feia tota una sèrie de reflexions sobre la vida, la societat, la política i tot, que eren fosques, amargues i depriments, resultant en una mena de sense sentit bastant desquiciat. Això sí, com que tenia algunes escenes eròtiques, tant tristes com tot l'altre, es deia que era una pel·lícula molt avançada, a part que citava Espanya per criticar-la, però l'ambient obert i despreocupat d'aquí xocava molt amb el tancat i opressiu de la Suècia suposadament modèlica però que aquest film en blanc i negre mostrava com desorientada i com en una mena de carreró sense sortida moral, no estranyant gens que la seva societat socialdemòcrata del benestar fos la de més persones soles i aïllades i amb més suïcidis del món. I aquest no és l'únic cas, també les pel·lícules d'Ingmar Bergman mostren un gran pesimisme. 
(2) No va ser la única vegada a la vida que em va passar això, l'altra va ser l'any 1979 ocasió en que un grup de companys que tornavem de permís de fi de setmana en el cotxe d'un vam parar per anar al lavabo i prendre un cafè amb llet en un dels pocs bars de la carretera que vam trobar oberts en el camí cap a València, a altes hores de la nit. El local era una mica fosc i vam veure unes  dones prematurament envellides, com desgastades i consumides, una de les quals ens va servir com esgotada i al sortir vam veure uns llums vermells exteriors en els que abans tot xerrant no ens haviem fixat i vam comprovar que sí, que aquell bar era també un local de prostitució. Però tampoc els va estranyar gens que només fessim la consumició, anessim al lavabo i marxessim, com en el cas del molt posterior d'Estònia devia tenir també una doble funció, o no era el primer cop ni molt menys que hi entraven clients despistats sobre la veritable naturalesa del local i que com nosaltres s'afanyaven a marxar de seguida.

El primer creuer, un viatge pel Mar Bàltic (I)

Al lloc més llunyà que vaig arribar en el creuer pel Mar Bàltic de l'agost del
2012, fet per conèixer Escandinàvia però que em va portar també fins a Rússia:
el palau imperial de Peterhof a les afores de St. Petersburg, la capital de l'Imperi
Rus dels tsars entre 1721 i 1917, i on  tot allò daurat que rellueix és or massís.

Quan era jove somniava en anar alguna vegada a Escandinàvia, que en la meva imaginació era una de les meves regions del món favorites junt amb Polinèsia, l'Extrem Orient i alguna més (1). 

A l'arribada amb l'avió, un carrer de Copenhaguen vist des de
l'autobus que ens portava al port per embarcar, 5 d'agost de 2012. 

El vaixell, el Costa Fortuna, italià, que com tots els que fan creuers turístics
és un veritable hotel flotant, que d'entrada  sorprèn que pugui flotar i navegar. 

Tot i alguns intents pensats, com un quan estudiava a la Universitat l'any 1978 i un altre al tornar de la mili l'any 1980, més somniats que altre cosa, no vaig viatjar per primer cop a Escandinàvia fins l'agost de 2012, quan em vaig apuntar a un creuer pel Mar Bàltic amb Costa Creuers, el primer viatge d'aquest tipus que feia a la meva vida i quan no sabia que després n'hi hauria uns quants més entre 2013 i 2019, aquesta vegada com a capellà de vaixell amb Stella Maris, l'apostolat del mar. 

A Estocolm 

Illes sueques del fiord d'Estocolm

En aquesta entrada posaré algunes fotos d'aquell viatge estiuenc de vacances, i en una posterior em dedicaré a ampliar detalls sobre alguns dels llocs on vaig estar: Copenhaguen, Estocolm, Tallinn, Sant Petersburg, Warnemünde, Hamburg i Copenhaguen, i explicaré algunes anècdotes. 

A l'arribada al port de Tallinn (Estònia)

Als carrers de Tallinn

A St. Petersburg (Rússia) davant la catedral de Crist Salvador
damunt de la sang derramada, construida al lloc de l'assassinat
del gran tsar i emperador de Rússia, Alexandre II l'any 1881. 

En un restaurant estil izba, a 35 km de Sant Petersburg

Una gran experiència, que em va servir de molt posteriorment, i que va materialitzar allò de "un somni de joventut, realitzat a l'edat adulta". 

(1) De nen m'agradava molt el que llavors se li deia l'Àfrica Negra i també al llarg dels anys em van atreure Canadà, on vaig somniar tenir un ranx, així com Sibèria, especialment Vladivostok, Kamchatka, Sakhalin...I quant a països, Estats Units en una determinada època, el dels anys 1950s i 1960s, la República Federal d'Alemanya, Bulgària, Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda... i en una ocasió amb el meu germà Jordi ens vam inventar un pais imaginari a la costa del Mar Pèrsic, entre Kuwait i Qatar, a la costa oriental de l'Aràbia Saudita. Les meves narracions infantils les situava molt sovint a Àfrica, Oceania i Xina. 

El Japó, el País del Sol Naixent

No he anat mai al Japó, però hi he tingut una intensa i llarga relació. Des de petit m'havia fascinat aquesta nació, dins de l'atracció que em produia tot l'Extrem Orient, la Xina mil·lenària, Corea, Vietnam i el Sudest d'Àsia, Formosa i fins i tot Mongòlia i el Tíbet i encara la Sibèria oriental.  Predilecció que s'estenia a Oceania i molt especialment a la Polinèsia. Era la curiositat pel diferent i llunyà, per l'exòtic i alternatiu, per altres mentalitats i maneres de veure i entendre la vida. 

Del Japó m'agradaven especialment diversos períodes de la seva història com l'època Nara (710 - 794), la cristianització a partir de St. Francesc Xavier entre 1552 - 1640, però també el Shogunat Tokugawa (1603 - 1867), amb el Japó tancat i aïllat del món, i la ràpida i eficaç modernització, occidentalització i europeització de l'Era Meiji (1868  - 1912) i fins l'època moderna fins 1945, l'ocupació nord-americana de 1945 - 1952 i el Japó contemporani a partir d'aleshores. Era un altre món i una de les coses que m'agradaven era el sentit de l'equilibri i l'harmonia social i amb la Natura, l'apreciació de la bellesa i el fet, compartit amb Gran Bretanya, de conjuminar tradició i modernitat alhora, i sobretot en el cas del Japó, futurisme i tot. 

Quan tenia 9 i 10 anys i seguia amb gran interès les notícies del Vietnam, llavors en guerra, retallant fotografies i informacions a la premsa sobre aquella regió del món, va coincidir aquella afició amb la celebració dels Jocs Olímpics de Tokio del 1964 i la inauguració del Shinkansen, el tren bala ultramodern entre Tokio i Osaka. Les imatges d'aquella meravella tècnica passant a gran velocitat per la ruta del Tokaido i amb un paisatge de cirerers en flor, algun edifici amb els tradicionals sostres corbats i el Mont Fuji amb el cim nevat al fons, realment em van impressionar pel que mostraven i encara més pel que suggerien, d'un món bell i nou, superador de la tremenda i tràgica derrota de la Segona Guerra Mundial i obert al futur amb dedicació i convicció. El mateix any 1964 a l'aeroport de Barcelona somniava en agafar un vol cap a Tokio per anar-hi a viure. I ja de noi, gràcies sobretot al llibre Historia de las literaturas antiguas i modernas de Ramon D. Perés (1863 - 1956), que tenia una secció molt ben feta sobre literatura japonesa antiga i medieval, sobretot, vaig conèixer les èpoques de la història i els coincidents períodes de la cultura del Japó, des del Kojiki i el Nihon Shoki, a través dels temps Nara, Heian, Muromachi, Kamakura i demés fins la revolució Meiji. Amb referències sobretot al Genji monogatari, al Makura no Sochi i Shei Sonagon, i també molts altres, fins i tot amb referència, en un altre llibre del mateix autor, als contes, aquests estranyament tristos i com pesimistes, gairebé depriments, i s'ha dit que un cert origen de la malenconia portuguesa, amb la saudade, venien probablement del seu intens contacte històric amb l'Extrem Orient. Algunes observacions d'aquest escriptor català van ser magistrals, com la, si no m'equivoco, que el Japó inicial tenia un cert caràcter infantil i femení, abans dels segles militaristes i guerrers dels shoguns i samurais, i això sembla que en certa manera torni després de la derrota militar total i catastròfica de 1945.  

La professora Akiko Ichikawa, el seu marit Antonio Marín, el resident japonès Takenaka
Takashi i un grup d'estudiants de japonès a la Creu de Gurb en una excursió, gener de 1993 

Fins i tot una revista, crec que era "Mundo internacional" del grup Dopesa, que llegia i m'agradava molt allà pel 1969 i anys 1970s, va arribar a anunciar l'any 1970 en un extens reportatge titulat "El segle del Japó", que tots els indicadors econòmics i científics apuntaven a que el segle XXI, llavors encara força llunyà, seria "el segle del Japó", ja que aquest seria la primera economia del món i el capdavanter en robòtica, domòtica, informàtica i tecnologia punta. Va ser amb motiu de la Fira Mundial d'Osaka de 1970, any en que el Japó també va posar en òrbita el seu primer satèl·lit artificial al mes de febrer, unint-se al reduït club de països amb capacitat de llançar coets i satèl·lits propis, fins i tot abans que Xina, que ho va fer el mes de maig del mateix any. Es parlava de l'increïble dinamisme japonès, del seu entusiasme per la ciència i pels invents i les innovacions de tota mena, i això semblava apuntar a un somni tecno-científic futurista i quasi de ciència ficció, com si anessin ja molt més avançats que nosaltres. Davant d'aquest treball, disciplina, novetats i invents, Europa semblava en bona part que no no podia seguir-li el ritme de progrès. És clar que això va ser abans de la crisi monetaria iniciada als Estats Units el 1971 amb l'abandó per part del dòlar del patró or, i sobretot abans de la gran crisi mundial del preu del petroli a partir de finals de l'any 1973, que en poc temps va canviar tot el panorama mundial de forma gairebé decisiva (1). En realitat allò del segle XXI com a segle d'un gegant asiàtic que substituiria als Estats Units i a Europa com a primera potència, pràcticament s'ha realitzat, però no ha estat el Japó, sinó Xina, que l'octubre de 1971 entraria a l'ONU substituint a la Xina Nacionalista de Taiwan, que l'abril de 1973 establiria molt pragmàticament relacions amb l'Espanya franquista i que a partir de la mort de Mao el setembre de 1976, acabaria amb el que quedava de la Revolució Cultural i entraria ràpidament en una època de modernització i obertura al món que la faria progressar, bastant a l'estil del Japó dècades abans, als anys 1980s i sobretot els 1990s. El Regne Unit va lliurar Hong Kong a Xina el 1997, i Portugal va fer el mateix amb Macau el 1999. Així que malgrat el disbarat de la política del fill únic des de 1979 fins fa poc, és Xina la que lidera primer el món asiàtic i després tot el planeta en molts camps, disputant-li la primacia als Estats Units, el seu gran rival mundial. I darrera Xina li va molt a prop la Índia, que aviat serà l'Estat més poblat de la Terra i que és potència atòmica des de l'any 1974, només 10 anys després de la primera bomba atòmica de Xina de l'octubre de 1964, a la que va seguir la primera bomba d'hidrogen xinesa el 1967. Mentrestant el Japó es ficava en una competició econòmica amb els Estats Units, gairebé una guerra econòmica, que no li va anar bé. 

En una excursió amb Akiko Ichikawa, Takashi Takenaka i Antonio Marín al Poblat Ibèric de Folgueroles, any 1993

Però a part d'això, tornant al Japó, el nostre pare ja quan erem nens i nois ens explicava moltes coses de països d'arreu del món, i ens presentava una visió molt bella de tots ells, gairebé idealitzada o, millor dit, selecta. El Japó del meu pare era el del teatre Nô i  Kabuki, de les xilografies de Hokusai, Utamaro i Hiroshige, dels samurais presentats com una mena de cavallers medievals tot i les seves impressionants armadures i algunes màscares terribles, de les portes tori fins i tot al mar no lluny de la platja, de les geishes, el país dels volcans, terratrèmols i tsunamis, la societat de la cortesia, el respecte i la bona educació, de la contemplació de la Natura, les flors i les katanes (2). Evidentment també ens parlava de les conquestes japoneses, de les batalles de la Segona Guerra Mundial idels kamikazes, que ell havia viscut com a notícies a la seva joventut, i dels suicidis per harakiri davant del deshonor, de l'emperador que havia rendit el país l'agost de 1945 i que havia reconegut la seva no-divinitat el gener de 1946, de l'ocupació nord-americana de MacArthur i de com els enemics es van fer amics amb sorprenent rapidesa, i com la ferocitat guerrera va donar pas quasi un dia per l'altre a una coexistència tranquila i amable, tot i que era la primera vegada que la terra dels kami, les divinitats del Shinto, havia sigut envaïda per una potència estrangera. D'altres fonts també, però sobretot del meu pare, em va arribar que els vaixells acabaven el seu nom amb "Maru", que normalment però no sempre la bandera japonesa de pau era la del Sol sense raigs o "Hinomaru" i la de guerra la del Sol amb els raigs, l'himne nacional "Kimigayo" i paraules com el "Shimbun" dels periòdics, "sayonara", la colorida decoració dels carrers amb ideogrames xinesos dels noms comercials i anuncis... Fins ens va explicar la història d'uns globus amb explosius que els japonesos van llançar durant la guerra del Pacífic aprofitant uns vents que els durien fins a la Costa Oest dels Estats Units i que van provocar diversos incendis en boscos americans, però que els nord-americans expressament no ho van fer públic i davant de la falta d'informació dels resultats, van deixar de llançar-los. I multitud d'anècdotes i curiositats, fins i tot al gener de 1969 els pares em van comprar una màquina de fotografiar "Yashica", un gran exemple de la indústria nipona. I en el conjunt del coneixement del Japó hi estaven les arts marcials com el judo, el karate, el ju-jitsu, curiositats com les perles cultivades...

Sembla el Japó però és Sant Julià de Vilatorta, el pavelló japonès i el jardí Zen de pedres a la casa del pintor
Àngel Corominas, junt amb la Sra. Kiryu i Fumiko Miyazato i dues estudiantes de japonès, cap a l'any 1994

Amb el temps vaig aprendre molt més, sobretot amb llibres. Així l'any 1979, quan feia el servei militar, vaig comprar i llegir amb curiositat El Imperio Japonès de la col·lecció Història Universal siglo XXI, anys abans que El Imperio Chino, de la mateixa col·lecció, que no vaig comprar fins 1982. Als anys 80s vaig adquirir també diversos llibres més com Kanji, la escritura japonesa d'Albert Torres i Graells l'any 1984. I encara molts més, com Ise e Izumo i més.  

Davant un restaurant japonès de Barcelona que ens va recomanar l'Akiko Ichikawa, amb ella i el seu marit,
la Nachi Polo amb la família i una altre estudiant de japonès, en una de les trobades que vam fer entre 1992 i 1996.

Però per aquella època ja ens arribava molta cosa també per pel·lícules i documentals, sobretot per televisió. Així a TVE van fer un cicle de cinema japonès a la primera meitat de 1983 i un altre l'any 1989, que miravem tots però amb particular atenció i interès el meu pare i jo. Així vaig conèixer moltes pel·lícules, com "Cuentos de Tokio" ("Tokyo monogatari", 1953) de Yasujiro Ozu,'¡ "La emperatriz Yang Kuei-fei" ("Yokihi", 1955) de Kenji Mizoguchi, o "El arpa birmana" ("Biruma no tategoto", 1956) de Kon Ichikawa, i més recents com "La batalla del Mar del Japón" ("Nihonkai daikaisen", 1969) de Seiji Maruyama i la coproducció nordamericana - japonesa "Tora! Tora! Tora!" (1970) de Richard Flescher, amb So Yamamura, però també moltes més (3). I ens van familiaritzar amb directors també com Akira Kurosawa, l'autor de "Rashomon" (1950), de qui i encara que de tema no japonès el film que recordavem amb més gust era "Dersu Uzala" (coproducció soviètico-japonesa, 1975) i Ogisa Oshima amb "Merry Christmas, Mr. Lawrence" ("Furyo", coproducció britànica, 1983) amb música de Ryuchi Sakamoto,  i amb actors com Toshiro Mifune i Machiko Kyo. I tot i que no era japonesa de temàtica sinó de producció, música i un estil llavors inèdit, a casa ens va agradar molt en aquell temps la sèrie "Heidi" quan la van passar per TVE l'any 1975, tant que el pare va comprar la primera TV en color que vam tenir, després dels primers episodis, per tal que tota la família la pugués veure acolorida com s'emetia. Però després d'aquesta ja cap més de dibuixos animats japonesos (4). 

A mitjans dels anys 1980s dues sèries ens van agradar molt, "Shogun" (coproducció, 1980) que aquí van passar l'any 1984, i que va impactar pel seu acurat detall històric i perquè parlaven en japonès, i "La Ruta de la Seda" (coproducció xinesa, 1980) d'un equip japonès que viatjava per Xina des de l'Est cap a l'Oest seguint l'antiga ruta de comerç per Àsia Central, amb la música inoblidable de Kitaro al principi i al final de cada capítol. I més tard trobabem divertit, tot i que sovint era una mica cruel, la sèrie de TV "Humor amarillo" ("Fuun! Takeshi Jo", 1986) de Takeshi Kitano. 

Però de les produccions audiovisuals més recents, com que al meu pare no l'atreien i tampoc a mi m'atrauen gens ni el manga ni l'anime ni altres gèneres que ara es prodiguen molt, la única pel·lícula que m'ha agradat és "Tokyo Family" ("Tokyo kazoku", 2013) de Yoji Yamada.  

 

Una publicació del Japó amb un article d'Akiko Ichikawa sobre Catalunya, amb fotos meves de Folgueroles, 1996

Un altre tema són els llibres, molts dels quals me'ls ha recomanat algú. A part de la ja citada El Crisantemo y la Espada (The Chrysantemum and the Sword, 1946) de Ruth Benedict, cito de memòria El libro del te (The Book of Tea, 1906) d'Okakura Kakuzo, Elogio de la sombra (Inei Raisan, 1933) de Junichiro Tanizaki (5), La posada japonesa (Japanese Inn, 1961) d'Oliver Statler, Una cuestión personal (Kojintekin na taiken, 1964) de Kenzaburo Oe, El imperio de los signos (L'Empire des signes, 1970) de Roland Barthes,  Kitchen (1988) de Banana Yoshimoto i algunes coses de Yasunari Kawabata i de Yukio Mishima. I sense oblidar ni molt menys que la japanòfila Montse Watkins (1955 - 2000), amb la qui en algun moment quan jo estudiava japonès em vaig cartejar breument, em va enviar des del Japó com un regal tres llibres traduïts per ella del japonès al castellà o de la seva editorial, dels que el que més recordo és Tren nocturno de la Via Láctea (Ginga Tetsudo no Yoru, 1927) de Kenji Miyazawa, un altre del que només recordo l'autor, Ryunosuke Akutagawa, i un tercer que se m'ha oblidat títol i autor, però tots tres encara els haig de tenir en algun lloc. Tampoc m'oblido de Catalunya i un japonès (1993) del recentment desaparegut catalanòfil Ko Tazawa. 

Vaig estudiar japonès amb la professora Akiko Ichikawa des del gener de 1992 fins a l'any 1994 o 1995 en que ella va marxar al Japó per un parell o tres d'anys i em va demanar si em podia quedar mentrestant els seus dos grans gats el Pipo i el Maigo, cosa a la que vaig accedir. El primer curs va ser a la Universitat de Vic, els altres un i mig o dos, primer a la mateixa UVic però ja no amb caràcter oficial i després a cases particulars. Vaig aprendre un extens vocabulari, ja que la pronunciació del japonès a diferència de la del xinès és molt senzilla i semblanta a la castellana, amb paraules i frases, els sil·labari hiragana bé, el katakana fluix i unes desenes de kanjis, fins que va arribar el moment en que quan n'aprenia un se me'n oblidava un altre, ja que havies d'aprendre la forma, com dibuixar-los correctament, la pronunciació, que podia ser en japonès o en dos tipus d'antic xinès,  i el significat. Vaig descobrir que podia llegir kanjis que de memòria no savia escriure i altres variants de mig domini. No sé quants kanjis vaig arribar a conèixer, però a dominar-los bé, amb pronunciació, escritura, lectura i significat, no masses i fins i tot diria que ben pocs. Però la professora Akiko, que en aquell temps estava aquí fent un doctorat en Història a la UAB, ens va explicar moltes coses de la civilització i cultura del seu pais, així vaig saber d'Ernest Fenolleda, Lafcadio Hearn, Wenceslau de Moraes i altres japanòfils primerencs, i tant directament d'ella com pel renovat interès que em va sorgir llavors d'autors japonesos com Natsume Soseki, Kobo Abe autor de Suna no onna que va morir mentre feiem les classes, Shusaku Endo l'escriptor catòlic, els clàssics Ihara Saikaku, Chikamatsu Monzaemon, Kyokutei Bakin i altres, tots els quals no he llegit però dels que en tinc referències. L'únic llibre que he llegit els últims anys d'un autor japonès és una novel·la de Haruki Murakami, del que em va sorprendre la capacitat descriptiva i evocadora, però que no vaig acabar.   

I de la música japonesa, a part de la sintonia de Heidi o la de la Ruta de la Seda, el meu major contacte ha estat amb la d'uns cassets de música instrumental de koto i algunes cançons de geishes que em va regalar el senyor Takenaka Takashi, cap a l'any 1993. 

Aquesta és la meva visió del Japó, sense haver-hi estat mai. 

(1) Es pot veure ben clar en dos llibres de Jean-Jacques Servan Schreiber, Le Défi americain (1967), que parla d'un món optimista, confiat en el futur, segur de si mateix i amb un gran protagonisme europeu i occidental, i Le Défi mondial (1980), en que ja tot ha canviat radicalment i la situació que descriu és ja pràcticament igual a l'actual, amb un panorama internacional complicat, embolicat, complex i gens clar, políticament, econòmicament i socialment. A partir del 1970 i sobretot de 1973 es va anar capgirant tot, i a partir de 1978 o 1979 ja estem amb els mateixos problemes que ens han llastrat durant 40 o 50 anys, i que no han canviat des d'aleshores.
(2) Com en el llibre de l'antropòloga Ruth Benedict The Chrysanthemum and the Sword (1946), que només vaig conèixer molts anys després. recomenat per la professora Akiko Ichikawa, ja als anys 1990s.
(3) Com "El hombre del carrito" ("Muhomatsu no issho", 1958) de Hiroshi Inagaki amb Toshiro Mifune de protagonista i unes quantes més, sobretot històriques de diverses èpoques del país. 
(4) "Marco" que van passar l'any 1976 ens va decebre a quasi tots molt ràpidament, ja des dels primers episodis. No tenia la qualitat, ni la innocència i ingenuïtat de "Heidi" i a més era pesada, repetitiva, se li notava molt que intentava explotar el filó obert però no aconseguia ni acostar-s'hi de lluny, i això ens va prevenir ja contra altres sèries de dibuixos japonesos. I no parlem ja de les de màquines, monstres i altres aberracions, autèntics disbarats al nostre parer, entre l'absurd i el delirant.
(5) Que recorda l'observació, que crec que és del missioner a la Índia Vicent Ferrer "Obres els ulls i estiguis on estiguis estàs a Occident, els tanques i estiguis on estiguis estàs a Orient". Però que també fa pensar en aquella altre observació de que alguna cosa de molt fosca i gairebé negra s'amaga en el bell i atractiu Japó.   

Viatge a l'Església Catòlica de Rwanda, agost 2007

Des d'abans de la meva ordenació sacerdotal he tingut una especial relació amb Àfrica, amb els preveres i catòlics africans. I  després d'una preparació d'anys, el meu primer gran viatge fora d'Europa va ser a Rwanda i Burundi l'estiu de 2007. Per això a més de parlar-ne una mica en general, començaré per citar el cas de Rwanda, a partir del que vaig veure en el meu viatge allà. 

Noies joves a Rwankuba, Rwanda, primers d'agost de 2007

La germana catalana Rosa Dilmé (1933 - 2017) a Ruli, on va estar moltes dècades, agost 2007

Per ordre cronològic, els països africans amb els que he tingut més relació han estat Rwanda (juliol 2006), Mali (maig 2011) i R.D. Congo (juliol 2011) i en tots tres casos l'he ampliat després i mantingut fins ara. Quan a estar-hi jo allà només ha sigut quasi un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi (en tots dos casos a l'agost de 2007). Això sí he conegut molts sacerdots rwandesos i congolesos i un parell de malians aquí, així com moltes monges rwandeses i algunes de congoleses, i forces laics, sobretot de Rwanda però també de la RD Congo i una família de Mali. I tractant-se principalment de Rwanda, dels molts eclesiàstics que he conegut, entre ells dos bisbes i un tercer de Burundi, i tenint-los a tots ells en el pensament i en el record, voldria citar-ne només un, que no vaig conèixer allà sinó ja de retorn a casa, quan ell va venir per primer cop a Europa, a exercir de sacerdot aquí, Mn. Valens Bisawimana (1968 - 2013), al que cito perquè vaig ser el primer català que va conèixer, quan el vaig anar a recollir a l'estació del tren de Vic, a finals de 2009 o principis de 2010, i em va sorprendre com s'admirava de tot, fins i tot de coses que a nosaltres ens semblen molt normals i habituals, i vaig mantenir una molt bona relació amb ell i per la seva amabilitat, bon caràcter i dolcesa de tracte amb la gent jo el veia gairebé com un sant.  

Al mercat de Rutongo

Reunió d'una comunitat cristiana de base a Rutongo

Però sempre he tingut una especial connexió amb el Catolicisme a Àfrica, ja des de les conferències de Mn. Joan Casas, que ordenat l'any 1964 va estar a Rwanda entre 1966 i 1990, però ja abans amb postals nadalenques africanes, sobretot rwandeses, ja l'any 1990 o abans i tot. I després amb converses amb els molts sacerdots de la diocesi de Vic que van anar com a missioners Fidei donum a Rwanda, alguns dels quals hi van estar ja no anys sinó dècades i tots els quals parlaven bé el kinyarwanda i coneixien bé la cultura del país, així com he conegut molts eclesiàstics, començant pel bisbe de Vic, i també laics, que han viatjat diverses vegades a aquest país del cor d'Àfrica i que hi han col·laborat molts anys i hi tenen molta relació. El bisbat de Vic ha tingut des de fa 60 anys una intensa relació amb bisbats de Rwanda.

Una classe a l'aire lliure, Rutongo

Una escola a Rutongo, em van deixar fer una mica de classe sobre llengua catalana

L'Església catòlica d'Àfrica és una Església jove, dinàmica, molt creient i practicant i en general en expansió, doncs s'hi donen moltes conversions. La seva fe és molt viva i viuen l'Evangeli en la seva vida personal, familiar i comunitària, per exemple amb les comunitats de base integrades per unes quantes famílies que viuen la religió, es reuneixen amb el sacerdot de tant en tant i s'ajuden mútuament.  

Mn. Josep Pujol, en una trobada amb joves estudiants en un dels llocs on vam coincidir.

En el viatge a Rwanda i Burundi, anant en companyia de Mn. Canisius Niyonsaba i no fent-lo en plan turístic sinó de conèixer l'Església local a les parròquies d'un bon nombre de poblacions, em vaig trobar en diverses ocasions amb catalans, entre missioners com Mossèn Josep Caballol, que estava a Ruhengeri, però amb el que ens vam trobar casualment a St. Paul Accueil de Kigali quan em va sentir parlar català, i l'endemà va voler venir a veurem, i encara vam coincidir algun cop més. Amb Mn. Josep Pujol, que portava un grup de catalans a fer una volta pel país, vam coincidir casualment en una ocasió, cosa que va ser una sorpresa, i desprès ja vam preveure quan ens tornariem a trobar, ja que ells i nosaltres voltavem per Rwanda en diferents sentits horaris, i vam coincidir dos o tres vegades més. I a Ruhuha ens vam trobar amb un altre grup català de joves, també d'església, que venien de Tanzània i s'havien perdut, perquè el guia que portaven no era especialista en aquella zona del sud de Rwanda i al fer-se fosc, allà el Sol es pon a les 6 de la tarda i surt a les 6 del matí, van recòrrer al recurs habitual, demanar allotjament en la rectoria de la parròquia. I allà també vaig coincidir amb un grup italià que ja hi comptava en fer nit a la parròquia. Perquè aquestes ofereixen gratuïtament molts serveis.   

Una Missa de 3 hores a Shango, en la inauguració presidida pel bisbe de Kigali de la central, aquí el moment de les ofrenes

Nens de l'escola parroquial de Ruhuha, amb el material que els hi vaig portar, donat per la família Arumí Sellabona

Visitant una escola prop de Kagugu a la capital Kigali, ja poc abans de marxar, finals d'agost de 2007

Abans eren els sacerdots europeus i en general occidentals els qui anaven a evangelitzar i atendre religiosament i caritativament allà, però ara, per aquests canvis de la vida de les societats, el moviment és a la inversa, són ells els qui ens tornen el favor rebut venint aquí a servir com a sacerdots i religioses, ja que ens en fan molta falta. 

Donem-ne gràcies a Déu que amb aquest intercanvi no ens faltin sacerdots!