Era la Bulgària comunista de Todor Zhivkov, qui governava des de 1954 i ho va seguir fent fins 1989, de la que les fronteres s'havien obert per als ciutadans de l'Estat espanyol només un parell o tres de dies abans que hi arribessim, ja vem anar-hi comptant amb la propera obertura ja anunciada.
Vam ser els primers espanyols en arribar-hi i entrar-hi per terra, un dia abans havia arribat un petit grup que havia estrenat la nova situació, però amb avió.
Bulgària era un país en el que, no sé perquè, hi havia somniat des de nen; entre el grup d'uns quants països que m'atreien, diguem. Hi tenia una mena de simpatia innata, sense pensar que hi aniria mai, i en aquell moment hi era. Ho vaig gaudir molt, potser tant com Grècia. I a molts dels del grup els hi devia passar el mateix o semblant. Les lletres en alfabet cirílic, un Estat socialista, conèixer una República Popular del Bloc de l'Est, membre del COMECON i del Pacte de Varsòvia i fidel aliada de Rússia o, millor dit, de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Estava a les antípodes del que coneixiem i per a uns quants del grup era el seu ideal - el conductor de l'autocar deia meravellat "el transport públic és gratuït!" - i per algun que altre, d'idees d'esquerra, era el que desitjaven, mentre que la majoria en aquella època ho veiem com el que podria ser tard o d'hora el nostre futur, ja que aleshores hi havia la creença que el comunisme s'aniria estenent pel món a mesura que anessin caient les "peces de domino" dels Estats que no ho eren, una teoria molt estesa aleshores; a més es pensava que un cop instaurat el comunisme ja no hi havia volta enrera, sense saber res dels sorprenents esdeveniments dels anys 1985 - 1991, des de l'arribada al poder del líder soviètic Mikhail Gorbatxev i amb la instauració l'any següent de la perestroika i seguint a continuació per la glasnost i acabant amb la caiguda del Mur de Berlín i del comunisme a l'Est d'Europa l'any 1989 i amb la dissolució del COMECON, el Pacte de Varsòvia, la KGB, Iugoslàvia i la pròpia U.R.S.S. l'any 1991.
En el meu cas no va ser fins l'any 1985 - quan ja havia mort Brezhnev el 1982 i la Unió Soviètica havia entrat en la inestabilitat dels seus dos efímers successors, Andropov i Txernenko i just quan pujava al poder el reformista Gorbatxev - que no vaig llegir "La Nomenklatura" de Michael Voslensky, un llibre escrit el 1970 i publicat el 1980, on s'avisava de la debilitat, la fragilitat i les greus tensions internes del sistema del socialisme real, llibre que va ser tan profètic que va morir d'èxit, ja que al complir-se poc després tot el que anunciava va passar a ser "evidència comú", però que encara en aquell moment, abril de 1985, quan el vaig comprar i llegir, evidentment encara em va sorprende molt.
Sí que hi havia hagut el precedent d'alguns dissidents, dels que n'havia sentit a parlar, com del txec Ota Sik que en una entrevista a un diari a Barcelona l'any 1969, un any després de l'ocupació de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia per posar final a l'efímera "primavera de Praga" de 1968, declarava textualment "això durarà 20 anys, no res a nivell històric però molt per a la vida d'una persona" i ho va encertar plenament, si bé aleshores allò semblava merament el desig d'un exiliat, gairebé com un somniar despert. Aquest, està clar, abans del viatge. També havia llegit, no sé si abans o després, sobre Andrei Amalrik i el seu llibre censurat i que li va causar molts problemes, "Sobreviurà la Unió Soviètica fins al 1984?", un escrit amb referències orwellianes, que també semblava nedar contra corrent de la immensa majoria.
Per a nosaltres el comunisme era una opció política real per quan arribés a Espanya la democràcia i molt previsible en un futur a mitjà o llarg termini. Bé deien uns estudis que si el Pacte de Varsòvia ataqués militarment per sorpresa, la República Federal d'Alemanya i les tropes nord-americanes allà estacionades i les europees, sobretot britàniques i franceses, que s'hi enviessin en ajut, resistiria fort entre una setmana i com a molt 10 dies, potser 12 com a molt. I després o s'emplearia armament atòmic, desencadenant un holocaust nuclear de imprevisibles conseqüències que podria portar al final de la civilització si no de la Humanitat - com en el llibre de Nevil Shute i la pel·lícula de Stanley Kramer "On the Beach", de 1957 i 1959 respectivament - o bé la resta de la conquesta d'Europa occidental seria ja imparable i ràpida per part de les tropes soviètiques i del Pacte de Varsòvia. L'avenç per França i Itàlia seria irresistible i cada cop més accelerat i només les Illes Britàniques se'n salvarien de moment pel seu caràcter insular, encara que en una guerra convencional en seguretat només estaria Amèrica del Nord i Oceania. Aquest era doncs el pensament que es tenia en aquella època. I nosaltres viatjavem a un dels països més típics, gairebé arquetípics, del "socialisme real" o sigui de l'aplicació del comunisme marxista - leninista.
Albània, país tancat al món, aïllat i estalinista, només aliat de la Xina Popular de Mao, l'únic Estat del món oficialment ateu (declarat així el 1967, sis anys abans), era un cas a part, si bé mentre viatjavem de nit pel sud d'Itàlia a la ràdio del autocar, mentre la majoria dormia, vaig poder escoltar una estona amb el conductor Ràdio Tirana en emissió en espanyol, que ens omplia de curiositat per saber què pensaven i que deien, i a la matinada els qui estaven desperts en el vaixell van poder veure un port albanès amb la policia de fronteres amb metralletes de mà, mentre es descarregava el correu i alguns contenidors, però ningú va baixar ni pujar.
Iugoslàvia era un altre país socialista, però fora de l'òrbita del Pacte de Varsòvia i del COMECON, seguint amb el seu president Tito una política de Tercer Món entre els dos grans blocs, un model aleshores admirat, autogestionari en les fàbriques i de convivència de diversos països, llengües, alfabets i religions, cosa que es va trencar bruscament, canviant-ho tot, a partir de l'any 1991 i fins a l'any 1999.
Però Bulgària era un país del Bloc de l'Est eslau i amb alfabet ciríl·lic com la Unió Soviètica i Iugoslàvia, d'idioma molt semblant al rus, amb molta simpatia mútua amb Rússia, d'un govern sempre fidel a les directrius soviètiques i amb una població de religió cristiana ortodoxa, com a Grècia i Rússia, si bé menystinguda com era habitual als països de més enllà del Teló d'Acer. Era com fer una mena de tast de la situació i l'Estat de coses que s'estenia ininterrompudament des de Kaliningrad i Leningrad fins a Vladivostok en sentit estricte si bé en sentit ample anava des de Berlín Est, Varsòvia, Praga, Budapest, Bucarest i la pròpia capital búlgara Sofia a l'Oest fins a la Xina, Mongòlia, Corea del Nord i Vietnam del Nord a l'Est. Per això va ser tant important arribar fins allà, cosa que va adquirir més importància quan a l'altre país típicament comunista europeu-oriental que pensavem visitar, Hongria, a la frontera no ens hi van deixar passar i només vam poder veure uns guardes fronterers amb cara de pocs amics i actitud seriosa, dura i malhumorada, que deien secament "a Espanya fan el mateix amb nosaltres". Per això Bulgària, on sí que ens van acceptar i ens van permetre amablement l'entrada i el pas, va adquirir un caràcter molt especial i únic.
Vam veure un país pobre que sobretot a la capital semblava recent sortit de la guerra, de la II Guerra Mundial. Edificis vells i mal arreglats, algun en ruïnes o enrunat, finestres trencades o amb reparacions precàries, espolvorejaven de tant en tant el paisatge urbà, aparentment trist i gris, en ocasions donant com una certa impressió d'actitud de supervivència. Cotxes antics, com dels anys 1950s i camions d'un aspecte vagament militar. Un ambient general com d'indiferència. Una gent resignada i treballadora, però ben predisposada cap al visitant, amable i simpàtica. Nosaltres pensavem ser relativament pobres econòmicament, però ells van resultar ser-ho molt més. A la frontera de Kulata van voler pelar al meu germà Jordi, que duia una melena molt llarga, però les gestions del meu pare demanant que no ho fessin i de'n Salvador Boluda que parlava rus, parlant-los dels drets humans, van ajornar-ho i el que ho va decidir del tot va ser quan un cop havent-ho parlat i potser volent-nos donar una lliçó de democràcia el molt jove, ros i simpàtic oficial militar o d'aduanes que va entrar a dins de l'autocar per consultar-ho amb els estudiants i va preguntar per gests als altres joves si volien que el pelessin a la barberia del punt fronterer, on per cert vam veure a dos soldats o guardes d'aduanes jugant a escacs, i com que uns quants vam dir que no amb el cap però una majoria fent broma deien divertits que sí també amb el cap, el jove oficial d'aspecte ben plantat que presumia una mica davant les noies a les que es veia que devia trobar molt atractives, una mica contrariat pel fet, va dessistir. I ni aleshores i ni tan sols després d'un altre incident als carrers de Sofia amb unes dones de disposició molt sol·lícita quan els hi demanavem una direcció en un paper ens va fer adonar del que només vaig descobrir setmanes després, ja de tornada a casa, llegint el "Manual del imperfecto viajero" de Fernando Díaz-Plaja: que els búlgars són un dels pocs pobles del món que per dir que sí mouen el cap horitzontalment i per dir que no el mouen verticalment, és a dir al contrari del que fem nosaltres. Una afortunada i impensada, imprevisible, contingència que va solucionar la situació amb l'ajut involuntari del bon humor bromista dels més partidaris d'embolicar la troca.
En un altre moment parlaré més del que vam viure a Bulgària, el punt més llunyà geogràficament i conceptualment del nostre viatge. Que va ser molt tot nou i força interessant. Però ara basti a dir el que una noia de simpaties declaradament comunistes li va dir al meu pare com a comentari al marxar de Sofia, "Sr. Lázaro, aquí comparteixen tot el que tenen... però tenen molt poc!". Això sí, Bulgària ens va agradar pràcticament a tots, molts somniavem amb tornar-hi algun dia. I en el meu cas, mesos més tard, quan el Dr. Ania de Manlleu en una visita que ens va fer a casa em va preguntar pel viatge, vaig recordar per algun motiu unes llums grogues que hi havia vist i em va sortir espontàniament de dir-li "No m'hagués importat de quedar-me a viure allà...". No sé si realment ho veia així o no, però el cert és que li ho vaig dir així.
Una il·lustració gràfica de la nostra estada allà:
 |
| A Sofia, la capital. Les fotos les feia el meu pare i són en blanc i negre perquè era el que hi havia allà. |
 |
| Amb el meu germà Jordi, davant d'un edifici religiós a Sofia, abril 1973 |
(Publicat el 15 d'octubre de 2017)
Afegit: Val a dir que, no sé perquè, Bulgària m'havia fascinat des de petit. Pel nom, per la forma del país, pel que m'havia arribat de la seva cultura i història. El nostre pare col·leccionava segells i monedes i ell també sentia una especial fascinació, però potser com la de la presa al veure al depredador, per la URSS i els països de l'Est d'Europa. Com a gran erudit que havia llegit molt i amb coneixements enciclopèdics, savia moltes coses de geografia, història, idiomes, mentalitats, política i religió, i si li preguntavem ens les explicava de forma molt clara i didàctica, t'hi conduïa com si ho veiessis i després semblava que ho sabessis de sempre. A vegades, i molt sovint, ell mateix s'avançava a explicar-nos-ho. Igual que de Bulgària ens va explicar coses als anys 1960s de països als que acabaria anant-hi, com Alemanya, Gran Bretanya, Escandinàvia, Polònia, Rússia, Israel, Jordània, Turquia, Rwanda i Burundi, Xina... i d'altres als que no hi he anat, com Japó, Corea, Vietnam, Mongòlia, el Tibet, Aràbia, la Índia, Estats Units, Mèxic, Perú, tota Oceania i sobretot Polinèsia... Per tots els països que ens va parlar, vaig sentir-hi atracció i afició a conèixer més d'ells i somnis de potser anar a algun d'ells a la meva vida i per alguns veritable fascinació, com en el cas de Bulgària, sense poder explicar que és el que me la feia tant atractiva i interessant. El nostre pare havia pensat alguna vegada en emigrar, un somni impossible, i els seus països preferits per hipotèticament anar-hi a viure eren Canadà, Noruega i Nova Zelanda i ja en un segon pla Austràlia, algun altra país nòrdic, Portugal, alguns llocs d'Estats Units (l'Estat de Washington, Alaska, Hawaii...) i algun país d'Iberoamèrica, com Xile, Argentina... De sentir-li, o descobrir-li, tot això a ell, a mi tot el món m'agradava, però hi havia països amb els que sintonitzava especialment en algun nivell subconscient, uns quants, i un d'ells era precisament Bulgària. Per això va ser una gran alegria saber que hi aniríem, com també a la República Federal d'Alemanya... a tots els països del viatge. Però també vaig pensar anys després que a Bulgària m'agradaria tornar-hi alguna vegada, cosa que no s'ha materialitzat mai. És curiós que tampoc hi hagi mostrat un especial interès, però no per desinterès sinó com perquè ja la conegués i quedessin moltes coses noves per anar i veure. (26-05-2020).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada