DIVERSOS

Va valdre la pena, 1973

A la primavera de l’any 1973 tant Ricard Lázaro pare com els seus fills Ricard i Jordi anaven molt forts en escacs, per exemple en Jordi Lázaro, amb 16 – 17 anys, va fer una actuació tan extraordinària aquest any que el va portar  a fer +13 = 1 – 0 jugant amb el primer equip del Vic a la categoria de Segona Regional (la 2ª absoluta) del Campionat de Catalunya per Equips, fets que li mereixerien no sols ser candidat a millor esportista de la ciutat de Vic de l’any 1973 sinó també ser convidat l’any següent a jugar a la 1ª categoria del Campionat de Catalunya Individual, on mantindria la categoria i es quedaria a un pas de pujar a preferent. Fins i tot a la Federació Catalana d’Escacs van dir que, si ho hagués sol·licitat, l’haguessin convidat a preferent on era segons com més fàcil obtenir l’ascens, ja que encara que es jugava amb rivals teòricament més difícils, no era necessari fer tants punts: bastava amb fer 5’5 punts de 10 per ascendir a preferent, quan jugant a la 1ª categoria en feien falta 7’5 per al mateix ascens. A més a ser campió del Open Internacional Juvenil de Berga a l’agost  de 1974, demostrant que mantenia la gran forma de l'any anterior. 

Per l’abril de 1973 tots tres jugaven el Campionat de Catalunya Individual, Ricard pare i Jordi Lázaro el de 2ª i Ricard fill el de 3ª. I tots anàvem molt bé de punts i amb  una mitjana de puntuació d’ascens sobrat, molt per damunt del que era necessari per mantenir les esperances de pujar. Fins i tot portàvem un rendiment de lluitar pels primers llocs i potser pel campionat del grup.

Però just aleshores vam marxar al viatge de fi d’estudis a Grècia dels alumnes de Preuniversitari de l’Institut Jaume Callís de Vic, del que Ricard Lázaro pare era el director i els seus dos fills alumnes. Van ser 15 dies de viatge en autocar per bona part d’Europa del sud i central, amb una organització i preparació del mateix que també havia anat a càrrec del mateix Ricard Lázaro Sr. Pels seus preus molt ajustats, per la llavors gran novetat del fet i per l’atractiu del viatge, que passava per França, Itàlia, Grècia, Bulgària[1], Iugoslàvia, Hongria (país al que finalment no es va poder entrar), Àustria, Alemanya Occidental, Suïssa i França, s’hi van apuntar tants alumnes de Preuniversitari, els de l’any 1956 en general, que es van tenir que fer dos autocars, que anaven separats per un dia quasi tot el trajecte i que només coincidien a Grècia, especialment a Atenes, quan es feia una parada més llarga.

A Venècia, Ricard Lázaro Sr. i Jordi Lázaro, mitjans d'abril de 1973

En un altre blog explico coses d’aquest viatge, que va ser mític per a tots els que hi van participar. En aquella època, en aquell temps i en aquelles circumstàncies, va ser un fet extraordinari que després hem recordat sempre. Molts anys després si ens trobem dos que hi vam tenir la fortuna de participar-hi sempre en parlem llargament i amb molta admiració. En realitat va ser molt especial, en el nostre cas per exemple, abans només havíem fet un parell de viatges a Andorra i aquest, que ja era molt, era tot el món i l’estranger que coneixíem[2].  Veure l’Europa d’aquells anys i grans ciutats internacionals i cosmopolites com Milà, Venècia, Atenes, Sofia,  Belgrad, Viena, Munic, Zuric i moltes més, no era sols viatjar a l’estranger i a una Europa central i del sud encara en ple auge després de la Segona Guerra Mundial i abans de la crisi del petroli que començaria a finals d’aquell mateix i que ho començaria a canviar tot, sinó que era com viatjar a un altre món, com va arribar a dir algú “com viatjar a un altre planeta habitat”.

Al vaixell Brindisi - Patrás, Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Jr, mitjan abril 1973

A l'Acròpolis d'Atenes a Grècia, l'objectiu del viatge. A més de Jordi Lázaro i
Ricard Lázaro Sr., el primer a l'esquerra és Sebastià Sardiné, aleshores també
jugador del Club Escacs Vic i molt actiu en els escacs vigatans i osonencs. 

I tot i que després haguem viatjat molt per Europa i fins a destins llunyans - en el meu cas a l’Alemanya ja unificada, Gran Bretanya, Polònia, Rwanda i Burundi, Xina, Rússia, Israel, Palestina i Jordània... -  cap altre viatge ha tingut el component mític i transformador d’aquell primer, potser no sols per aquella marató de països[3] i molts d’ells del Bloc de l’Est, sinó també per ser el primer i perquè érem joves.  Però és que realment aquell viatge ens va eixamplar els horitzons físics i mentals i ens va obrir el món...

Ricard Lázaro Sr. a Munic, on mig any abans s'havien celebrat els Jocs Olímpics,
i.precisament a la ciutat olímpica, ja cap al final del gran viatge, finals d'abril de 1973. 

 

Ara bé, al tornar havíem perdut dues rondes segur i potser tres i tot (una abans o una després) dels campionats d’escacs que jugàvem.  Tot i que encara vam poder fer algunes partides més i quedar bé en les respectives classificacions, ni vam poder quedar campions – el Jordi era el que en tenia més opcions, però els dos Ricard pare i fill també havíem lluitat pels primers llocs – ni quedar entre els primers i ni tan sols pujar de categoria, aconseguint un ascens que fins poc abans teníem gairebé  tots a tocar de les mans. Tots vam restar en les categories que teníem, però això ens va importar poc o gens, perquè encara estàvem fascinats pel viatge que havíem acabat de fer, fascinació que ens va durar mesos i fins anys[4].

I evidentment va valdre la pena.    

(Publicat al blog "Escacs viscuts" el 14 de juliol de 2018)