IDIOMES

En general: 

Per viatjar pel món cal saber idiomes. 

Els  més útils per anar pel món en general són primer, l'anglès i segon el francès.                                    Es parlen en tots 5 continents.

Sobretot l'anglès que és bàsic, l'idioma del turisme, de les comunicacions, dels hotels, del mercat amb els estrangers a molts llocs del món. A part del Regne Unit i Irlanda i alguns punts més a Europa on és nadiu, com a Gibraltar, és l'idioma dels Estats Units d'Amèrica, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, un dels de Sudàfrica, dels països de la Commonwealth i molt notòriament de la Índia, així com l'idioma internacional per excel·lència, avui dia. Un bon coneixement de l'anglès és gairebé indispensable per anar pel món i el cert és que serveix a tot arreu. És l'idioma mundial. 

El francès també és molt útil, no sols a Europa, on es propi de França, Mònaco, parts de Bèlgica i de Suïssa, co-oficial a Luxemburg i es força conegut als països veïns, essent un idioma de cultura i literari; a Amèrica el trobem a Canadà i alguns països i illes del Carib; a Àsia hi ha alguns llocs on és o era conegut per motius colonials, des de Líban i Síria a Indo-Xina; per les seves grans zones del món són sobretot l'Àfrica, amb un gran nombre de països per tot el continent, i Oceania, la Polinèsia Francesa sobretot però també altres llocs, com Nova Caledònia i d'altres. 

Darrera d'aquests, en 3è lloc l'espanyol i en 4t el portuguès, que tenen el seu gran bastió lingüístic a les Amèriques però que també són útils a Europa, el castellà a Espanya, Portugal (1), Gibraltar, Andorra... i a diverses parts del món: el castellà a zones del Marroc, el Sàhara Occidental, Guinea Equatorial, tota Amèrica des d'Estats Units fins a Xile i Argentina i l'illa de Pasqua a Oceania; el portuguès a Portugal, molts països africans com Angola, Moçambic, Guinea-Bissau, Cabo Verde... i és un dels 5 idiomes oficials africans de l'OUA (Organització de la Unitat Africana), així com a Timor Leste i Macau (i en algun grau a Goa, Damau i Diu a la Índia) a Àsia, però sobretot al Brasil, l' immens país sud-americà, on el portuguès que s'hi parla és lleugerament diferent del de Portugal.  

Per Europa és interessant saber alemany, parlat a Alemanya, Àustria, part de Suïssa, el Tirol del Sud (Itàlia), Alsàcia (França), Luxemburg, una petita part de Bèlgica i Liechtenstein. Però l'alemany té la complicació del gran nombre de varietats regionals i locals. Ara bé, l'alemany estàndard era i encara és molt parlat o comprès no sols a l'Europa Central sinó a l'Europa de l'Est.

També l'italià és un idioma europeu per excel·lència, no sols a Itàlia i part de Suïssa, sinó al món catòlic en general, a partir del Vaticà, que té el llatí per llengua oficial però l'italià com a llengua d'ús i això s'estén a l'Església Catòlica en general, molts sacerdots i religiosos i religioses han passat per Roma o per Itàlia o tenen un cert coneixement de l'italià, que d'altre banda és un idioma fàcil d'entendre per a tots els parlants de llengües romàniques.

Per Rússia i Sibèria convindria saber rus. Com a mínim convé saber llegir l'alfabet ciríl·lic, cosa que pot ser molt útil no sols a Rússia, sinó també a Ucraïna, Bielorrússia, Sèrbia, Macedònia, Montenegro, Bulgària...

(1) I no hi ha reciprocitat, el portuguès és molt poc o gens conegut a Espanya, excepte a Galícia i les províncies frontereres amb Portugal, i si bé a Andorra hi ha bastant immigració portuguesa, aquesta llengua allà no està ni de lluny a l'alçada de l'oficial català i dels molt parlats castellà i francès. 

En el meu cas: 

Al viatge de 1973, que vaig fer amb 18 anys, em va ser molt útil saber una mica d'alemany, que havia après pel meu compte amb un curs Assimil amb discs l'any 1969, abans fins i tot de començar a estudiar anglès, cosa que no vaig fer fins a l'any següent, el 1970. 

En realitat a part del meu català matern i idioma familiar i del castellà après a l'escola i a l'ambient - al carrer, TVE, ràdio, diaris i revistes... - el primer idioma estranger que vaig aprendre, ja de nen, va ser el francès, iniciat quan vaig començar a estudiar Batxillerat a l'acadèmia Lepanto, portada per la directora i professora Mercè Boronat (n. 1915) - el 2018 encara era viva, amb 102 anys, i és l'última notícia que he trobat d'ella - i que després vaig aprendre molt intensament sobretot a La Salle Gràcia de Barcelona, on vaig fer dos cursos, 2n i 3è de Batxillerat, de 1965 a 1967, i que junt amb l'antetior recordo com una de les millors èpoques de la meva vida d'estudiant i fins i tot en general; els germans de La Salle són un Orde d'origen francès i com a tal donaven molta importància, almenys en aquella època, a l'estudi de la llengua francesa, dedicant-li moltes hores i professors molt bons, alguns d'ells nadius o que havien viscut a França, o senzillament molt ben preparats, amb molta capacitat didàctica i amb moltes ganes d'ensenyar l'idioma. 

El francès em va ser útil a França, anant i tornant, i a zones de Suïssa. 

Però l'idioma més útil em va ser l'alemany. Principalment, és clar, a Àustria, Alemanya Occidental i Suïssa. Però vaig poder comprovar que a tota la llavors Europa de l'Est, la comunista del Pacte de Varsòvia i del COMECON, però també a Iugoslàvia, l'alemany era conegut i estudiat, més encara que l'imposat rus. Que l'alemany tingués aquesta vigència en aquests països va ser una veritable sorpresa i això incloïa Itàlia i en algun grau fins i tot Grècia. I a Centreuropa el domini de l'alemany era abassegador, si bé matisat per les seves moltes modalitats regionals i locals, en ocasions poc intel·ligibles entre sí si no es recorria a l'alemany estandard. Però aquest, com a llengua culta i literària, era entès i emprat a tot arreu de l'àmbit germanoparlant. 

Coneixement de l'alemany a Europa 

Idioma estranger preferit per estudiar, a part de l'anglès

Amb l'alemany que havia après al curs Assimil (2), del que encara m'han quedat expressions i frases senceres (3), vaig poder parlar i entendre'm amb la gent a Àustria, R.F. d'Alemanya i Suïssa. Però vaig constatar que usar "Was ist das?" (Què és això?) era perfectament entés en el sentit que l'usava jo, de demanar el preu d'una cosa, ja que no sabia com es deia "Quant val?" (o "Quant costa? Quin preu té?) a Àustria  i em contestaven amb "tants schillings"; a Alemanya els hi estranyava i dubtaven, però ho acabaven entenent i et contestaven per exemple "vier marks", però a Suïssa els feia riure i fins era motiu de burla, "És formatge!", i em va semblar que no captaven la intenció. 

I una expressió alemanya que ja en aquell viatge vaig usar i em va quedar com molt pròpia és "gemütlich" i "gemütlichkeit" com per exemple en l'afirmació "Diese Kirche ist sehr schön und sehr gemütlich..." com li vaig comentar a la guia alemanya a Hamburg molts anys després, el 2012. Em sembla una de les paraules més boniques i suggeridores en alemany. 

Com també estant a Grècia i anant per Bulgària i Iugoslàvia (Macedònia i Sèrbia...) em va ser molt útil saber llegir ja llavors els alfabets grec i ciríl·lic. Almenys t'assebentaves dels noms dels llocs, dels carrers, de les botigues, com  Аптека (Farmàcia).

(2) Un primer contacte amb l'idioma alemany ja el vaig tenir de molt nen en un llibre de Matemàtiques que era una traducció del rus on hi sortia l'expressió alemanya Vierhundertvierundvierzig (Quatre-cents quaranta-quatre, tot i que literalment Quatre-cents quatre i quaranta...) junt amb l'equivalent rus en ciríl·lic i la traducció espanyola, per indicar les diferents lectures segons cada idioma de l'expressió numèrica 444. Una altre mostra que fins i tot a Rússia pensaven en l'alemany i el tenien en compte, fins i tot com a referència. 

(3) Com per exemple "Bitte, meine Damen und Herren!" o "Diese ist eine guten Gedanke, denn Fremdsprachen sind heute besonders nützlich" o fins i tot l'anecdòtica "Er ha heute sehr gut im Badezimmer gesungen" (tot i que aquesta és del "Manual del imperfecto viajero" de Fernando Díaz-Plaja), per explicar que el verb sol anar al final i que els alemanys tenen el costum de deixar parlar, sense interrompre ni trepitjar-se en la conversa, entre d'altres coses perquè el més sovint fins al final de la frase no se solen enterar de què està parlant l'interlocutor.