ANÈCDOTES DEL VIATGE

A Sofia, la capital de Bulgària, ens va passar un fet força curiós.
Anavem el meu pare, el meu germà i jo i vam demanar una direcció. Per sort, encara que no enteniem gens l'idioma, dos de nosaltres sabíem llegir les lletres ciríliques. Això simplificava l'orientació, doncs llegiem els noms dels carrers, els indicadors i els ròtuls dels edificis. Per tant ho vam fer servir per preguntar a unes dones que estaven el carrer. Ens van ensenyar amb les mans un sentit de la via on estavem.
Per a més seguretat, vam demanar confirmació per gestos de si haviem d'anar cap allà, si ho haviem entés bé... i totes a una fan el gest "no" amb el cap. Aleshores senyalem cap a l'altre sentit del carrer i mouen el cap de dalt a baix.
Estranyats per la confusió ens en anem cap al segon lloc indicat. I aleshores ve el més rar de tot. Ens venen a buscar si no totes sí un parell o tres de les dones i agafant-nos per tal que parem, amb els braços estesos ens indiquen la primera direcció. Ja ens semblava... al principi ens havien dit cap allà. Girem i ens posem en marxa cap allà i totes somriuen. Però com que ens hem separat del grup, som pocs i estem en una ciutat desconeguda, fem un gest amb el cap i la mirada per assegurar-nos. I de nou totes fan el gir del cap. Ens parem. En què quedem? Tornem a senyalar i de nou girs convençuts del cap. A més nosaltres també vam fer alguns gestos amb el cap i no hi pot haver major dissonància entre els nostres i els seus. Senyalem de nou en direcció contrari i assentiments amb el cap. Diem gràcies per la informació, estem una mica desconcertats per l'estrany incident i ens posem de nou en camí en l'altra direcció.
I de nou es repeteix, ens venen a buscar, alguna ens agafa pel braç i tot. Evidentment ens diuen que no anem bé, que ens equivoquem. Ens senyalen clarament i una mica divertides l'altra direcció del carrer. Ens preguntem què succeeix, què deu passar i fins i tot a què juguen. Però com que el gest és tan clar de que hem d'anar cap allà, ens hi posem de nou. Algú de nosaltres mira cap enrera i veu a algunes d'elles sacsejant el cap i somrient. Però com que l'incident ja ha passat un parell o tres de vegades ja no fem cas.  Donem uns quants passos més. Elles somriuen satisfetes, tot i que encara se'ls escapa algun gest de negació amb el cap.
Ben estranyats per aquella situació seguim caminant i efectivament la nostra decisió ha estat encertada, al cap d'unes quantes illes urbanes i uns quants trencants trobem allò que buscavem. Encara ens preguntem pel incident tan estrany i més tard ho comentem amb altres del grup. No hi trobem explicació. És un d'aquells misteris de la vida, que passen de tant en tant i en ocasions en els moments més inesperats i no serveix de res donar-li voltes.

Val a dir que ens agrada Bulgària, que és el punt més llunyà del nostre viatge, tot just després del centre del mateix que és Grecia. Adoptem algunes paraules búlgares (mozhna i blagodarya), al conductor de l'autocar li encanta que els tramvies siguin gratuïts, a nosaltres ens sembla estar en un món molt llunyà i diferent del conegut. Som estrangers i ens encanta ser-ho i admirar-nos de tot i el cas de les dones suma un enigma més: a la frontera de Kulata uns duaners uniformats jugaven a escacs i un policia que va entrar a l'autocar volia endur-se'n al Jordi per tallar-li la llarga melena que duia; des de la frontera ens seguia un cotxe que parava a certa distància quan paravem a l'autocar, se'ns va ocórrer parar just al costat d'un pont del ferrocarril, i amb una instal·lació de caire tipus militar a l'horitzó,  per baixar a estirar les cames i une joves camperoles -  ataviades amb el que ens van semblar una mena de vestits tradicionals encara que potser només eren de pagès - ens van oferir flors i fruites, donant-nos així espontàniament la benvinguda; i  ja ens van dir inexplicablement la nit anterior que no tenien reserva a l'hotel per nosaltres, però tot seguit vam trobar un camping millor, més modern, més internacional i més barat, en plena ciutat, en una zona d'un parc. Bulgària tenia una certa màgia, com un país de coses sorprenents i nosaltres ho gaudiem i ens deixavem portar per l'ambient. Però entre totes les curiositats i anècdotes la de les indicacions contradictòries era la més xocant de totes.

No vam comprendre el que havia passat fins unes setmanes o un mes més tard, llegint casualment un dels millors i més divertits llibrets de viatges, Manual del imperfecto viajero, de Fernando Díaz-Plaja. Resulta que com aquest autor va poder començar a esbrinar per un incident similar que li va passar a ell uns quants anys abans, els búlgars són un dels pocs pobles del món - són tres o quatre en total arreu del planeta - en que els gestos del "si" i el "no" amb el cap estan invertits: sacsejar el cap per dir que sí i moure'l de dalt a baix per dir que no. Una cosa més que vam saber. I útil, si es viatja cap aquell país.

De moment ens va fer entendre l'incident anterior i inicial de l'autocar a Kulata, a la frontera búlgara, quan un jove policia es volia endur al que portava la llarga melena per fer-lo pelar. Fent-se el simpàtic va preguntar per gestos, ens enteniem força bé, si estavem d'acord els estudiants que hi viatjavem en que se'l enduiés amb ell per fer-li tallar el cabell, probablement d'una manera correcta, no una esquilada com a la mili. Els que seriosament deiem que no amb el cap i un bon grup que fent broma i rient deien que sí amb el cap, sense saber-ho, li estavem dient al policia de duana just al contrari. Al final no se'l va endur, entre d'altres coses perquè el company que sabia rus li va dir, de part d'ell i del director del centre, que allò anava contra els drets humans... I el rus i el búlgar són bastant intel·ligibles entre sí, com idiomes eslaus que són, una cosa així com l'italià amb el català o el castellà.  El policia, que va somriure algun cop i que semblava que volia obeir a la voluntat de la majoria i que pel que sembla ens entenia tan poc a nosaltres com nosaltres a ell, es va mostrar desconcertat, però va deixar anar al noi melenut, que va poder tornar al seu seient, i se'n va anar una mica decebut. Ell devia pensar que tallar a l'estil masculí la melena renaixentista del jove era una cosa que seria ben vista pels altres i es va trobar que no (els bromistes devien ser majoria...). De melenes molt llargues, aleshores de moda, n'hi havien poques. Als que duiem mitja melena tipus Beatles, que ja erem uns quants, no ens va fer ni cas o potser ens hagués reservat per més endavant, encara que no semblava ser aquest el cas sinó que ja li estavem bé, per la moderació, per ser més o per les dues coses alhora. En tot cas allò sí que era passar una frontera. Amb tota la seva emoció incorporada. 

Molts anys més tard, als 1990s, li vaig preguntar a una dona búlgara a Vic com era això i em va contestar amb l'explicació popular del fet que donen ells mateixos, relacionada amb l'ocupació turca otomana i les baionetes que posaven al coll dels patriotes i que no els permetien ni dir res, alhora que els preguntaven "estimes el teu país?". En fi que com diuen que diuen els italians... si non e vero, e ben trobato.