Una cosa que he comprovat ja des de que era un nen petit i fins gairebé ara mateix és que no tinc un bon sentit de l'orientació. En forces ocasions, tot i que no de forma general, tornant tot sol d'un lloc desconegut he agafat just el camí contrari del que havia vingut. Això m'ha suposat diversos problemes a l'estranger.
Així a Malta l'any 2013 mentre estavem en una gran botiga amb el grup i el guia em vaig despistar un moment i vaig veure que tots acabaven de marxar. Em va semblar que havien sortit per una porta que no estava gaire lluny i vaig còrrer a sortir per ella, no vaig veure ningú i pensant que s'havien afanyat a anar a l'autocar, vaig marxar de pressa no sols per aquella sortida equivocada sinó, segons vaig comprovar després, en direcció contrària. Sort que al cap de poc me'n vaig adonar que no anava bé i vaig decidir retornar a la botiga, on feliçment vaig trobar el guia que em buscava.
No va ser l'únic cas ni tampoc el més greu. A Wuhan el juliol de 2009 tot visitant la mesquita i veient que el grup i la guia estaven tots allà a l'interior, vaig anar un moment al lavabo, que no estava gaire lluny, a un cantó del patí on hi havia molts companys. I cosa sorprenent, però que m'ha passat més d'una i més de dues vegades, només sortir veig que no hi ha el grup. Miro per un cantó i per un altre i res, només alguns pocs turistes però cap conegut. Desconcertat, vaig a la sortida i tampoc els veig al carrer, ni en una direcció ni en l'altra, astorat de com havien pogut desapareixer tan ràpidament. I a més sense poder anar a l'autocar, que havia aparcat a bastant distància i jo no recordava on i encara que ho recordés, amb la meva peculiar orientació hagués agafat segurament una ruta errònia, molt probablement gairebé la direcció contrària. Per uns moments em vaig sentir desconcertat, a Xina, sense parlar xinès i no sabent, o no recordant, com es deia l'hotel on estavem allotjats i menys encara com es deia en xinès. I com que no pensava separar-me del grup ni de la guia no havia tingut la precaució d'agafar una de les targes amb el nom de l'hotel en anglès i xinès que la guia havia ofert pels qui volguessin anar algun tros pel seu compte i ni tan sols un dels mapes de la ciutat de Wuhan amb les marques que ella hi havia fet en el lloc de l'hotel i en el de la mesquita. Atabalat vaig tornar a entrar a la mesquita per una de les portes i al pati vaig trobar a la guia que havia tornat i em buscava, i va ser una gran sort perquè em podia haver confós amb algun dels qui volien retornar pel seu compte, però o bé coneixia qui eren o se'n va voler assegurar (1).
A Copenhaguen l'agost de 2012, anant aquest cop tot sol i no en grup, vaig decidir no agafar un dels mapes gratuïts que en un petit quiosc s'oferien sota d'un cartell que deia "No series el primer que es perd a Copenhague" i d'un altre que reblava "Foraster i perdut a Copenhague?" en anglès. Vaig pensar que aquells anuncis i aquells mapes de lliure disposició eren innecesaris per a mi, perquè havent vingut a peu des del vaixell i estant a poca distància del moll, acabava d'anar a veure la Sireneta, no tindria pèrdua i que no valia la pena agafar-lo de tan fàcil que era (!). Fins i tot vaig veure el meu vaixell a la llunyania i em vaig encaminar cap allà, prenent el que pensava que era una drecera. Però quan vaig arribar a prop vaig comprovar que no era aquell vaixell de la companyia Costa sinó un altre que es veia més avall, encara a bastant distància. Vaig preguntar als empleats de la companyia en anglès i em van dir que per allà no podia anar al meu vaixell "a no ser que hi anés nedant" com em van dir quan vaig insistir pensant que es devia a alguna prohibició per separar els passatgers d'un i altre, perquè hi havia un moll amb aigua entremig. I tampoc hi havia pas, per la qual cosa vaig haver de retrocedir i retornar al camí per on havia vingut. Vaig fer-lo molta estona veient passatgers que em sonaven del meu vaixell i quan finalment vaig trencar per arribar al vaixell, va resultar... que era el mateix d'abans! Havia fet un tros de camí, però havia trencat massa d'hora i havent fet un cercle havia gairebé retornat al mateix lloc. Uns que també volien anar al vaixell i que havia vist, vaig veure que no lluny d'allà agafaven un pas elevat i els vaig seguir perquè em pensava que sabien que creuava cap a l'altre moll, però tots vam comprovar que no i tant ells com jo vam tenir que retornar de nou. En el camí de tornada, vaig preguntar a un bus que hi havia allà parat si era el del nostre vaixell i ens van dir que no, que era un bus turístic que estava buit, però es van compadir de mi i em van dir que si hi havia prou gent que hi volgués anar ens hi portarien. Em vaig esperar allà com a última oportunitat i com agafant-me a un clau roent, perquè ja s'acostava l'hora en que des del vaixell havia de sortir el bus que ens portaria a l'aeroport, i a més tenia el meu equipatge allà. Per sort van arribar uns quants més que preguntaven pel mateix vaixell, els van fer pujar i encara es van esperar una estona, apurant el temps i fent-nos estar intranquils i després d'arribar algú més amb la mateixa pretensió i d'esperar encara una mica més, van decidir posar-se en marxa. El recorregut va ser llarg, molt més llarg del que m'esperava, perquè el vaixell estava relativament a prop però no s'hi podia anar directament, sinó que s'havia de fer un llarg rodeig, que havia fet caminant a la vinguda però que no recordava que fos tan llarg al tornar. Per sort vam arribar a temps, amb el temps bastant just, però suficient i tot va acabar bé.
L'episodi més estrany de tots el vaig viure a Lisboa a primers de juny de 2014. Havia agafat un tramvia que tenia parada gairebé davant d'on estava aparcat el vaixell de Pullmantur i aquest cop, amb l'experiència passat m'havia preocupat d'agafar a bord un mapa del moll del riu Tajo amb la situació on estava el creuer. Vaig fer el recorregut circular del tramvia gairebé complet veient els llocs més turístics de la capital portuguesa i en un moment donat vaig trobar que ja no hi havia cap cara coneguda entre els passatgers del tramvia i vaig recordar que els últims que coneixia del vaixell, una família, s'havien donat pressa a baixar a la parada anterior, mentre jo estava distret. Convençut que m'havia passat de llarg, vaig baixar en la següent parada, que també era tocant als molls i vaig preguntar en una plaça al costat del riu a un mariner pel meu creuer i em va dir somrient "cap allà!" senyalant-me una direcció. Però just quan ja m'hi dirigia vaig veure que el tramvia continuava en aquella mateixa direcció i convençut que havia fet una parada més del compte vaig dubtar i finalment, tot i haver fet ja un tros però encara sense sortir de la plaça, vaig decidir que anava malament i que el mariner m'havia informat malament perquè s'havia confós i vaig anar ja decididament en direcció contrària. Però allà no sols no hi era sinó que tampoc se'l veia a la llunyania. Estranyat, vaig consultar el mapa i vaig veure que estava força lluny, això sí en la direcció que portava. No sé que em va passar que ni tan sols se'm va ocòrrer tornar a agafar el tramvia ni en una direcció ni en l'altre i vaig escollir anant-hi caminant. Va ser una caminada molt llarga, un tros al costat de les línies del tramvia, però d'altres trossos per molls cada cop més solitaris. Em vaig adonar que de nou anava perdut pel món i als qui preguntava em deien que no ho sabien o que era davant d'una església molt més amunt i en direcció contrària a la que portava, jo els ensenyava el mapa i estranyats en deien que si volia anar allà seguís en la direcció que portava, però que encara era lluny. Fins i tot vaig trobar una comissaria de la policia marítima portuguesa i vaig entrar a preguntar, però em van dir el mateix, davant d'aquella església, jo els vaig contestar que no, que no era aquell i els vaig ensenyar el mapa i em van dir que no sabien, que no els hi constava que hi hagués cap creuer allà, però ho vaig atribuir a que estaven mal informats potser perquè era diumenge i festiu. Vaig arribar finalment, al cap d'una hora i mitja o més de caminar, al punt indicat, i allà només hi havia un accés al port tancat, que a més em va semblar que l'acabaven de tancar mentre hi arribava. Per sort hi havia una plaça amb una cabina de telèfon i un taxi, però gairebé sense ningú més. Li vaig ensenyar el plànol al taxista, que em va dir que era allà el punt indicat però que no hi havia cap barco estacionat. Faltava poc ja per a l'hora de la partida del creuer i al preguntar-li per aquest em va dir que l'havia vist, però que era molt lluny, al costat d'una església. Com que no tenia cap altra opció li vaig demanar si m'hi podia portar i em va dir que no, no sé si perquè ja acabava el seu temps d'horari, però a més vaig comprovar que jo no duia diners, perquè ja havia gastat tots els que portava, n'havia agafat ben pocs perquè només es tractava de fer una volta amb el tramvia turístic i prou. Veient la meva situació el taxista em va dir que el que sí que podia fer era portar-me fins a la primera parada del tramvia, a la que des d'allà ja hi havia un cert tros, i al dir-li que no duia res per pagar-lo em va contestar que no em combraria res per fer aquest viatge. Efectivament em va portar en un trajecte de quatre o cinc minuts fins la parada més propera del tramvia, em va ensenyar el sentit adequat que havia d'agafar i em va dir el nom de la parada en la que havia de baixar, calculant que era la onzena o dotzena des d'on estavem, els molls del Tajo són molt llargs, però que no em preocupés perquè des de la parada mateix veuria el creuer. I em devia veure tan apurat que si la memòria no em falla fins i tot em va donar les monedes que valia agafar el tramvia. Va ser un veritable acte de caritat cristiana i l'hi estic molt agraït, no sé si el caràcter portuguès és així de generós o altruïsta o si m'havia trobat amb una d'aquelles persones que et refermen en la creença en la bondat humana. Mentre anava amb el tramvia me'n vaig adonar que no sols l'hagués pogut agafar en qualsevol moment abans, quan encara portava els diners que vaig fer servir per comprar-me una beguda, tant si anava en una direcció com en una altre i més en aquella mateixa direcció en que no havia de donar un altre cop la volta a la Lisboa turística, que el mapa aquell estava equivocat perquè el vaixell havia aparcat en un altre lloc de l'inicialment previst... i que al baixar a terra havia fet unes fotos amb el mòbil, en les que no hi havia pensat més, i que m'haguessin servit perfectament per ensenyar on es trobava el meu barco!. Però vaig quedar com temporalment obnubilat i la realitat és que no sé per quin motiu, totes les avaluacions que vaig fer i les determinacions que vaig prendre van resultar errònies, fins l'ajuda que gairebé miraculosament em va arribar al final i que m'ho va solucionar de forma inesperada, quan ja em veia deixat a Lisboa sense l'equipatge i sense diners. Vaig comptar les parades, vaig reconèixer en l'anterior aquella plaça en que vaig preguntar al mariner, que resulta que m'havia informat bé i hauria d'haver-li fet cas o almenys comprovar-ho i m'hagués estalviat tota aquella situació, i efectivament en la que m'havia dit ja es veia davant el meu creuer. Tot just llavors em vaig recordar que havia agafat el tramvia a la vista del barco i que el primer que havia fet al baixar era fotografiar aquella església, sí l'església el nom de la qual tantes vegades m'havien dit i jo pensava que tots s'equivocaven i ells s'estranyaven. Aquella ofuscació va fer que passés bona part del dia que vaig estar a Lisboa caminant en solitari durant hores pels molls de la ciutat i que arribés just a temps d'agafar el creuer, perquè era ja gairebé l'hora en que havia de partir, potser no vaig ser l'últim però poc li va faltar, potser un quart d'hora o menys. Va ser una experiència realment diferent i inhabitual, gens turística i sí com si respongués a alguna cosa interior meva, perquè la realitat és que tot allò no va ser normal i que es va deure a una inesperada obcecació deguda a un cúmul de factors i/o a una mena de destí en la meva visita a aquesta ciutat, que afortunadament no m'ha passat cap cop més, ni abans ni després.
El que sí que m'ha passat algunes vegades més, unes quantes, és perdre'm, com amb un grup i guia i auriculars de connexió a la terrassa i els jardins del palau de Peterhof, "on és or tot el que rellueix" com es diu, l'any 2012 en una escala de creuer a St. Petersburg, o a la sortida del Partenó d'Atenes per agafar l'últim bus de la companyia marítima al Pireu i al navili l'any 2013 i unes quantes vegades més en diversos llocs del món, algunes de les quals sense cap culpa meva com quan a Rwanda l'agost del 2007 el rwandès que m'acompanyava em va deixar en un lloc d'un camí prop d'un llac dient-me que l'esperés que anava a mirar una cosa amb un company amb el que es va enfilar per un pujol i el que jo em pensava que serien uns minuts va resultar ser una estona molt llarga i ja se n'anava fent fosc - a prop de l'Equador es fa fosc ben aviat a les 6 de la tarda i molt ràpidament, casi de cop - i ja em sentia quasi abandonat a la campinya rwandesa i a punt de fer-se de nit quan al cap de mitja hora o tres quarts va tornar el meu acompanyant a buscar-me, i en aquesta ocasió i en aquest temps em va passar un incident mentre m'esperava, però tots aquests citats i altres ja els narraré, si Déu vol, en una altra entrada. I segur que m'en deixaré perquè són moltes vegades des de les primeres ocasions en que em vaig perdre a Barcelona quan era un nen o a Madrid l'any 1969 quan era un noi. Són moltes i molt variades i dona per a molt.
I és que com em va dir una vegada al tornar al poble una noia d'unes que vaig portar amb el cotxe a veure amb elles la Patum de Berga de l'any 1978, "anar amb tu és emocionant perquè sempre sembla que vagis a l'aventura"...i això que en aquell viatge no va passar res de particular, però aquesta és la sensació que li devia donar.
(1) Aquestes experiències amb els guies, als que els hi ho agraeixo molt, em recorden aquella paràbola de Jesús a l'Evangeli en la que parla del pastor que deixa les 99 ovelles i se'n va a buscar a la perduda, no para fins que la troba i està molt content d'haver-la trobat, tant més potser com més li ha costat, i algunes vegades he usat aquesta comparació quan en l'Evangeli sortia la paràbola de l'ovella perduda, és l'actitud d'algú que realment es preocupa i es sent responsable d'evitar-ne la pèrdua.
