El Japó, el País del Sol Naixent

No he anat mai al Japó, però hi he tingut una intensa i llarga relació. Des de petit m'havia fascinat aquesta nació, dins de l'atracció que em produia tot l'Extrem Orient, la Xina mil·lenària, Corea, Vietnam i el Sudest d'Àsia, Formosa i fins i tot Mongòlia i el Tíbet i encara la Sibèria oriental.  Predilecció que s'estenia a Oceania i molt especialment a la Polinèsia. Era la curiositat pel diferent i llunyà, per l'exòtic i alternatiu, per altres mentalitats i maneres de veure i entendre la vida. 

Del Japó m'agradaven especialment diversos períodes de la seva història com l'època Nara (710 - 794), la cristianització a partir de St. Francesc Xavier entre 1552 - 1640, però també el Shogunat Tokugawa (1603 - 1867), amb el Japó tancat i aïllat del món, i la ràpida i eficaç modernització, occidentalització i europeització de l'Era Meiji (1868  - 1912) i fins l'època moderna fins 1945, l'ocupació nord-americana de 1945 - 1952 i el Japó contemporani a partir d'aleshores. Era un altre món i una de les coses que m'agradaven era el sentit de l'equilibri i l'harmonia social i amb la Natura, l'apreciació de la bellesa i el fet, compartit amb Gran Bretanya, de conjuminar tradició i modernitat alhora, i sobretot en el cas del Japó, futurisme i tot. 

Quan tenia 9 i 10 anys i seguia amb gran interès les notícies del Vietnam, llavors en guerra, retallant fotografies i informacions a la premsa sobre aquella regió del món, va coincidir aquella afició amb la celebració dels Jocs Olímpics de Tokio del 1964 i la inauguració del Shinkansen, el tren bala ultramodern entre Tokio i Osaka. Les imatges d'aquella meravella tècnica passant a gran velocitat per la ruta del Tokaido i amb un paisatge de cirerers en flor, algun edifici amb els tradicionals sostres corbats i el Mont Fuji amb el cim nevat al fons, realment em van impressionar pel que mostraven i encara més pel que suggerien, d'un món bell i nou, superador de la tremenda i tràgica derrota de la Segona Guerra Mundial i obert al futur amb dedicació i convicció. El mateix any 1964 a l'aeroport de Barcelona somniava en agafar un vol cap a Tokio per anar-hi a viure. I ja de noi, gràcies sobretot al llibre Historia de las literaturas antiguas i modernas de Ramon D. Perés (1863 - 1956), que tenia una secció molt ben feta sobre literatura japonesa antiga i medieval, sobretot, vaig conèixer les èpoques de la història i els coincidents períodes de la cultura del Japó, des del Kojiki i el Nihon Shoki, a través dels temps Nara, Heian, Muromachi, Kamakura i demés fins la revolució Meiji. Amb referències sobretot al Genji monogatari, al Makura no Sochi i Shei Sonagon, i també molts altres, fins i tot amb referència, en un altre llibre del mateix autor, als contes, aquests estranyament tristos i com pesimistes, gairebé depriments, i s'ha dit que un cert origen de la malenconia portuguesa, amb la saudade, venien probablement del seu intens contacte històric amb l'Extrem Orient. Algunes observacions d'aquest escriptor català van ser magistrals, com la, si no m'equivoco, que el Japó inicial tenia un cert caràcter infantil i femení, abans dels segles militaristes i guerrers dels shoguns i samurais, i això sembla que en certa manera torni després de la derrota militar total i catastròfica de 1945.  

La professora Akiko Ichikawa, el seu marit Antonio Marín, el resident japonès Takenaka
Takashi i un grup d'estudiants de japonès a la Creu de Gurb en una excursió, gener de 1993 

Fins i tot una revista, crec que era "Mundo internacional" del grup Dopesa, que llegia i m'agradava molt allà pel 1969 i anys 1970s, va arribar a anunciar l'any 1970 en un extens reportatge titulat "El segle del Japó", que tots els indicadors econòmics i científics apuntaven a que el segle XXI, llavors encara força llunyà, seria "el segle del Japó", ja que aquest seria la primera economia del món i el capdavanter en robòtica, domòtica, informàtica i tecnologia punta. Va ser amb motiu de la Fira Mundial d'Osaka de 1970, any en que el Japó també va posar en òrbita el seu primer satèl·lit artificial al mes de febrer, unint-se al reduït club de països amb capacitat de llançar coets i satèl·lits propis, fins i tot abans que Xina, que ho va fer el mes de maig del mateix any. Es parlava de l'increïble dinamisme japonès, del seu entusiasme per la ciència i pels invents i les innovacions de tota mena, i això semblava apuntar a un somni tecno-científic futurista i quasi de ciència ficció, com si anessin ja molt més avançats que nosaltres. Davant d'aquest treball, disciplina, novetats i invents, Europa semblava en bona part que no no podia seguir-li el ritme de progrès. És clar que això va ser abans de la crisi monetaria iniciada als Estats Units el 1971 amb l'abandó per part del dòlar del patró or, i sobretot abans de la gran crisi mundial del preu del petroli a partir de finals de l'any 1973, que en poc temps va canviar tot el panorama mundial de forma gairebé decisiva (1). En realitat allò del segle XXI com a segle d'un gegant asiàtic que substituiria als Estats Units i a Europa com a primera potència, pràcticament s'ha realitzat, però no ha estat el Japó, sinó Xina, que l'octubre de 1971 entraria a l'ONU substituint a la Xina Nacionalista de Taiwan, que l'abril de 1973 establiria molt pragmàticament relacions amb l'Espanya franquista i que a partir de la mort de Mao el setembre de 1976, acabaria amb el que quedava de la Revolució Cultural i entraria ràpidament en una època de modernització i obertura al món que la faria progressar, bastant a l'estil del Japó dècades abans, als anys 1980s i sobretot els 1990s. El Regne Unit va lliurar Hong Kong a Xina el 1997, i Portugal va fer el mateix amb Macau el 1999. Així que malgrat el disbarat de la política del fill únic des de 1979 fins fa poc, és Xina la que lidera primer el món asiàtic i després tot el planeta en molts camps, disputant-li la primacia als Estats Units, el seu gran rival mundial. I darrera Xina li va molt a prop la Índia, que aviat serà l'Estat més poblat de la Terra i que és potència atòmica des de l'any 1974, només 10 anys després de la primera bomba atòmica de Xina de l'octubre de 1964, a la que va seguir la primera bomba d'hidrogen xinesa el 1967. Mentrestant el Japó es ficava en una competició econòmica amb els Estats Units, gairebé una guerra econòmica, que no li va anar bé. 

En una excursió amb Akiko Ichikawa, Takashi Takenaka i Antonio Marín al Poblat Ibèric de Folgueroles, any 1993

Però a part d'això, tornant al Japó, el nostre pare ja quan erem nens i nois ens explicava moltes coses de països d'arreu del món, i ens presentava una visió molt bella de tots ells, gairebé idealitzada o, millor dit, selecta. El Japó del meu pare era el del teatre Nô i  Kabuki, de les xilografies de Hokusai, Utamaro i Hiroshige, dels samurais presentats com una mena de cavallers medievals tot i les seves impressionants armadures i algunes màscares terribles, de les portes tori fins i tot al mar no lluny de la platja, de les geishes, el país dels volcans, terratrèmols i tsunamis, la societat de la cortesia, el respecte i la bona educació, de la contemplació de la Natura, les flors i les katanes (2). Evidentment també ens parlava de les conquestes japoneses, de les batalles de la Segona Guerra Mundial idels kamikazes, que ell havia viscut com a notícies a la seva joventut, i dels suicidis per harakiri davant del deshonor, de l'emperador que havia rendit el país l'agost de 1945 i que havia reconegut la seva no-divinitat el gener de 1946, de l'ocupació nord-americana de MacArthur i de com els enemics es van fer amics amb sorprenent rapidesa, i com la ferocitat guerrera va donar pas quasi un dia per l'altre a una coexistència tranquila i amable, tot i que era la primera vegada que la terra dels kami, les divinitats del Shinto, havia sigut envaïda per una potència estrangera. D'altres fonts també, però sobretot del meu pare, em va arribar que els vaixells acabaven el seu nom amb "Maru", que normalment però no sempre la bandera japonesa de pau era la del Sol sense raigs o "Hinomaru" i la de guerra la del Sol amb els raigs, l'himne nacional "Kimigayo" i paraules com el "Shimbun" dels periòdics, "sayonara", la colorida decoració dels carrers amb ideogrames xinesos dels noms comercials i anuncis... Fins ens va explicar la història d'uns globus amb explosius que els japonesos van llançar durant la guerra del Pacífic aprofitant uns vents que els durien fins a la Costa Oest dels Estats Units i que van provocar diversos incendis en boscos americans, però que els nord-americans expressament no ho van fer públic i davant de la falta d'informació dels resultats, van deixar de llançar-los. I multitud d'anècdotes i curiositats, fins i tot al gener de 1969 els pares em van comprar una màquina de fotografiar "Yashica", un gran exemple de la indústria nipona. I en el conjunt del coneixement del Japó hi estaven les arts marcials com el judo, el karate, el ju-jitsu, curiositats com les perles cultivades...

Sembla el Japó però és Sant Julià de Vilatorta, el pavelló japonès i el jardí Zen de pedres a la casa del pintor
Àngel Corominas, junt amb la Sra. Kiryu i Fumiko Miyazato i dues estudiantes de japonès, cap a l'any 1994

Amb el temps vaig aprendre molt més, sobretot amb llibres. Així l'any 1979, quan feia el servei militar, vaig comprar i llegir amb curiositat El Imperio Japonès de la col·lecció Història Universal siglo XXI, anys abans que El Imperio Chino, de la mateixa col·lecció, que no vaig comprar fins 1982. Als anys 80s vaig adquirir també diversos llibres més com Kanji, la escritura japonesa d'Albert Torres i Graells l'any 1984. I encara molts més, com Ise e Izumo i més.  

Davant un restaurant japonès de Barcelona que ens va recomanar l'Akiko Ichikawa, amb ella i el seu marit,
la Nachi Polo amb la família i una altre estudiant de japonès, en una de les trobades que vam fer entre 1992 i 1996.

Però per aquella època ja ens arribava molta cosa també per pel·lícules i documentals, sobretot per televisió. Així a TVE van fer un cicle de cinema japonès a la primera meitat de 1983 i un altre l'any 1989, que miravem tots però amb particular atenció i interès el meu pare i jo. Així vaig conèixer moltes pel·lícules, com "Cuentos de Tokio" ("Tokyo monogatari", 1953) de Yasujiro Ozu,'¡ "La emperatriz Yang Kuei-fei" ("Yokihi", 1955) de Kenji Mizoguchi, o "El arpa birmana" ("Biruma no tategoto", 1956) de Kon Ichikawa, i més recents com "La batalla del Mar del Japón" ("Nihonkai daikaisen", 1969) de Seiji Maruyama i la coproducció nordamericana - japonesa "Tora! Tora! Tora!" (1970) de Richard Flescher, amb So Yamamura, però també moltes més (3). I ens van familiaritzar amb directors també com Akira Kurosawa, l'autor de "Rashomon" (1950), de qui i encara que de tema no japonès el film que recordavem amb més gust era "Dersu Uzala" (coproducció soviètico-japonesa, 1975) i Ogisa Oshima amb "Merry Christmas, Mr. Lawrence" ("Furyo", coproducció britànica, 1983) amb música de Ryuchi Sakamoto,  i amb actors com Toshiro Mifune i Machiko Kyo. I tot i que no era japonesa de temàtica sinó de producció, música i un estil llavors inèdit, a casa ens va agradar molt en aquell temps la sèrie "Heidi" quan la van passar per TVE l'any 1975, tant que el pare va comprar la primera TV en color que vam tenir, després dels primers episodis, per tal que tota la família la pugués veure acolorida com s'emetia. Però després d'aquesta ja cap més de dibuixos animats japonesos (4). 

A mitjans dels anys 1980s dues sèries ens van agradar molt, "Shogun" (coproducció, 1980) que aquí van passar l'any 1984, i que va impactar pel seu acurat detall històric i perquè parlaven en japonès, i "La Ruta de la Seda" (coproducció xinesa, 1980) d'un equip japonès que viatjava per Xina des de l'Est cap a l'Oest seguint l'antiga ruta de comerç per Àsia Central, amb la música inoblidable de Kitaro al principi i al final de cada capítol. I més tard trobabem divertit, tot i que sovint era una mica cruel, la sèrie de TV "Humor amarillo" ("Fuun! Takeshi Jo", 1986) de Takeshi Kitano. 

Però de les produccions audiovisuals més recents, com que al meu pare no l'atreien i tampoc a mi m'atrauen gens ni el manga ni l'anime ni altres gèneres que ara es prodiguen molt, la única pel·lícula que m'ha agradat és "Tokyo Family" ("Tokyo kazoku", 2013) de Yoji Yamada.  

 

Una publicació del Japó amb un article d'Akiko Ichikawa sobre Catalunya, amb fotos meves de Folgueroles, 1996

Un altre tema són els llibres, molts dels quals me'ls ha recomanat algú. A part de la ja citada El Crisantemo y la Espada (The Chrysantemum and the Sword, 1946) de Ruth Benedict, cito de memòria El libro del te (The Book of Tea, 1906) d'Okakura Kakuzo, Elogio de la sombra (Inei Raisan, 1933) de Junichiro Tanizaki (5), La posada japonesa (Japanese Inn, 1961) d'Oliver Statler, Una cuestión personal (Kojintekin na taiken, 1964) de Kenzaburo Oe, El imperio de los signos (L'Empire des signes, 1970) de Roland Barthes,  Kitchen (1988) de Banana Yoshimoto i algunes coses de Yasunari Kawabata i de Yukio Mishima. I sense oblidar ni molt menys que la japanòfila Montse Watkins (1955 - 2000), amb la qui en algun moment quan jo estudiava japonès em vaig cartejar breument, em va enviar des del Japó com un regal tres llibres traduïts per ella del japonès al castellà o de la seva editorial, dels que el que més recordo és Tren nocturno de la Via Láctea (Ginga Tetsudo no Yoru, 1927) de Kenji Miyazawa, un altre del que només recordo l'autor, Ryunosuke Akutagawa, i un tercer que se m'ha oblidat títol i autor, però tots tres encara els haig de tenir en algun lloc. Tampoc m'oblido de Catalunya i un japonès (1993) del recentment desaparegut catalanòfil Ko Tazawa. 

Vaig estudiar japonès amb la professora Akiko Ichikawa des del gener de 1992 fins a l'any 1994 o 1995 en que ella va marxar al Japó per un parell o tres d'anys i em va demanar si em podia quedar mentrestant els seus dos grans gats el Pipo i el Maigo, cosa a la que vaig accedir. El primer curs va ser a la Universitat de Vic, els altres un i mig o dos, primer a la mateixa UVic però ja no amb caràcter oficial i després a cases particulars. Vaig aprendre un extens vocabulari, ja que la pronunciació del japonès a diferència de la del xinès és molt senzilla i semblanta a la castellana, amb paraules i frases, els sil·labari hiragana bé, el katakana fluix i unes desenes de kanjis, fins que va arribar el moment en que quan n'aprenia un se me'n oblidava un altre, ja que havies d'aprendre la forma, com dibuixar-los correctament, la pronunciació, que podia ser en japonès o en dos tipus d'antic xinès,  i el significat. Vaig descobrir que podia llegir kanjis que de memòria no savia escriure i altres variants de mig domini. No sé quants kanjis vaig arribar a conèixer, però a dominar-los bé, amb pronunciació, escritura, lectura i significat, no masses i fins i tot diria que ben pocs. Però la professora Akiko, que en aquell temps estava aquí fent un doctorat en Història a la UAB, ens va explicar moltes coses de la civilització i cultura del seu pais, així vaig saber d'Ernest Fenolleda, Lafcadio Hearn, Wenceslau de Moraes i altres japanòfils primerencs, i tant directament d'ella com pel renovat interès que em va sorgir llavors d'autors japonesos com Natsume Soseki, Kobo Abe autor de Suna no onna que va morir mentre feiem les classes, Shusaku Endo l'escriptor catòlic, els clàssics Ihara Saikaku, Chikamatsu Monzaemon, Kyokutei Bakin i altres, tots els quals no he llegit però dels que en tinc referències. L'únic llibre que he llegit els últims anys d'un autor japonès és una novel·la de Haruki Murakami, del que em va sorprendre la capacitat descriptiva i evocadora, però que no vaig acabar.   

I de la música japonesa, a part de la sintonia de Heidi o la de la Ruta de la Seda, el meu major contacte ha estat amb la d'uns cassets de música instrumental de koto i algunes cançons de geishes que em va regalar el senyor Takenaka Takashi, cap a l'any 1993. 

Aquesta és la meva visió del Japó, sense haver-hi estat mai. 

(1) Es pot veure ben clar en dos llibres de Jean-Jacques Servan Schreiber, Le Défi americain (1967), que parla d'un món optimista, confiat en el futur, segur de si mateix i amb un gran protagonisme europeu i occidental, i Le Défi mondial (1980), en que ja tot ha canviat radicalment i la situació que descriu és ja pràcticament igual a l'actual, amb un panorama internacional complicat, embolicat, complex i gens clar, políticament, econòmicament i socialment. A partir del 1970 i sobretot de 1973 es va anar capgirant tot, i a partir de 1978 o 1979 ja estem amb els mateixos problemes que ens han llastrat durant 40 o 50 anys, i que no han canviat des d'aleshores.
(2) Com en el llibre de l'antropòloga Ruth Benedict The Chrysanthemum and the Sword (1946), que només vaig conèixer molts anys després. recomenat per la professora Akiko Ichikawa, ja als anys 1990s.
(3) Com "El hombre del carrito" ("Muhomatsu no issho", 1958) de Hiroshi Inagaki amb Toshiro Mifune de protagonista i unes quantes més, sobretot històriques de diverses èpoques del país. 
(4) "Marco" que van passar l'any 1976 ens va decebre a quasi tots molt ràpidament, ja des dels primers episodis. No tenia la qualitat, ni la innocència i ingenuïtat de "Heidi" i a més era pesada, repetitiva, se li notava molt que intentava explotar el filó obert però no aconseguia ni acostar-s'hi de lluny, i això ens va prevenir ja contra altres sèries de dibuixos japonesos. I no parlem ja de les de màquines, monstres i altres aberracions, autèntics disbarats al nostre parer, entre l'absurd i el delirant.
(5) Que recorda l'observació, que crec que és del missioner a la Índia Vicent Ferrer "Obres els ulls i estiguis on estiguis estàs a Occident, els tanques i estiguis on estiguis estàs a Orient". Però que també fa pensar en aquella altre observació de que alguna cosa de molt fosca i gairebé negra s'amaga en el bell i atractiu Japó.   

Viatge a l'Església Catòlica de Rwanda, agost 2007

Des d'abans de la meva ordenació sacerdotal he tingut una especial relació amb Àfrica, amb els preveres i catòlics africans. I  després d'una preparació d'anys, el meu primer gran viatge fora d'Europa va ser a Rwanda i Burundi l'estiu de 2007. Per això a més de parlar-ne una mica en general, començaré per citar el cas de Rwanda, a partir del que vaig veure en el meu viatge allà. 

Noies joves a Rwankuba, Rwanda, primers d'agost de 2007

La germana catalana Rosa Dilmé (1933 - 2017) a Ruli, on va estar moltes dècades, agost 2007

Per ordre cronològic, els països africans amb els que he tingut més relació han estat Rwanda (juliol 2006), Mali (maig 2011) i R.D. Congo (juliol 2011) i en tots tres casos l'he ampliat després i mantingut fins ara. Quan a estar-hi jo allà només ha sigut quasi un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi (en tots dos casos a l'agost de 2007). Això sí he conegut molts sacerdots rwandesos i congolesos i un parell de malians aquí, així com moltes monges rwandeses i algunes de congoleses, i forces laics, sobretot de Rwanda però també de la RD Congo i una família de Mali. I tractant-se principalment de Rwanda, dels molts eclesiàstics que he conegut, entre ells dos bisbes i un tercer de Burundi, i tenint-los a tots ells en el pensament i en el record, voldria citar-ne només un, que no vaig conèixer allà sinó ja de retorn a casa, quan ell va venir per primer cop a Europa, a exercir de sacerdot aquí, Mn. Valens Bisawimana (1968 - 2013), al que cito perquè vaig ser el primer català que va conèixer, quan el vaig anar a recollir a l'estació del tren de Vic, a finals de 2009 o principis de 2010, i em va sorprendre com s'admirava de tot, fins i tot de coses que a nosaltres ens semblen molt normals i habituals, i vaig mantenir una molt bona relació amb ell i per la seva amabilitat, bon caràcter i dolcesa de tracte amb la gent jo el veia gairebé com un sant.  

Al mercat de Rutongo

Reunió d'una comunitat cristiana de base a Rutongo

Però sempre he tingut una especial connexió amb el Catolicisme a Àfrica, ja des de les conferències de Mn. Joan Casas, que ordenat l'any 1964 va estar a Rwanda entre 1966 i 1990, però ja abans amb postals nadalenques africanes, sobretot rwandeses, ja l'any 1990 o abans i tot. I després amb converses amb els molts sacerdots de la diocesi de Vic que van anar com a missioners Fidei donum a Rwanda, alguns dels quals hi van estar ja no anys sinó dècades i tots els quals parlaven bé el kinyarwanda i coneixien bé la cultura del país, així com he conegut molts eclesiàstics, començant pel bisbe de Vic, i també laics, que han viatjat diverses vegades a aquest país del cor d'Àfrica i que hi han col·laborat molts anys i hi tenen molta relació. El bisbat de Vic ha tingut des de fa 60 anys una intensa relació amb bisbats de Rwanda.

Una classe a l'aire lliure, Rutongo

Una escola a Rutongo, em van deixar fer una mica de classe sobre llengua catalana

L'Església catòlica d'Àfrica és una Església jove, dinàmica, molt creient i practicant i en general en expansió, doncs s'hi donen moltes conversions. La seva fe és molt viva i viuen l'Evangeli en la seva vida personal, familiar i comunitària, per exemple amb les comunitats de base integrades per unes quantes famílies que viuen la religió, es reuneixen amb el sacerdot de tant en tant i s'ajuden mútuament.  

Mn. Josep Pujol, en una trobada amb joves estudiants en un dels llocs on vam coincidir.

En el viatge a Rwanda i Burundi, anant en companyia de Mn. Canisius Niyonsaba i no fent-lo en plan turístic sinó de conèixer l'Església local a les parròquies d'un bon nombre de poblacions, em vaig trobar en diverses ocasions amb catalans, entre missioners com Mossèn Josep Caballol, que estava a Ruhengeri, però amb el que ens vam trobar casualment a St. Paul Accueil de Kigali quan em va sentir parlar català, i l'endemà va voler venir a veurem, i encara vam coincidir algun cop més. Amb Mn. Josep Pujol, que portava un grup de catalans a fer una volta pel país, vam coincidir casualment en una ocasió, cosa que va ser una sorpresa, i desprès ja vam preveure quan ens tornariem a trobar, ja que ells i nosaltres voltavem per Rwanda en diferents sentits horaris, i vam coincidir dos o tres vegades més. I a Ruhuha ens vam trobar amb un altre grup català de joves, també d'església, que venien de Tanzània i s'havien perdut, perquè el guia que portaven no era especialista en aquella zona del sud de Rwanda i al fer-se fosc, allà el Sol es pon a les 6 de la tarda i surt a les 6 del matí, van recòrrer al recurs habitual, demanar allotjament en la rectoria de la parròquia. I allà també vaig coincidir amb un grup italià que ja hi comptava en fer nit a la parròquia. Perquè aquestes ofereixen gratuïtament molts serveis.   

Una Missa de 3 hores a Shango, en la inauguració presidida pel bisbe de Kigali de la central, aquí el moment de les ofrenes

Nens de l'escola parroquial de Ruhuha, amb el material que els hi vaig portar, donat per la família Arumí Sellabona

Visitant una escola prop de Kagugu a la capital Kigali, ja poc abans de marxar, finals d'agost de 2007

Abans eren els sacerdots europeus i en general occidentals els qui anaven a evangelitzar i atendre religiosament i caritativament allà, però ara, per aquests canvis de la vida de les societats, el moviment és a la inversa, són ells els qui ens tornen el favor rebut venint aquí a servir com a sacerdots i religioses, ja que ens en fan molta falta. 

Donem-ne gràcies a Déu que amb aquest intercanvi no ens faltin sacerdots!