Anècdotes

En el viatge ens van confondre en més d'una ocasió. 

Al sud d'Itàlia uns nens van pensar que erem alemanys, em van veure a mi i van dir "eh, tedesco!" i després amb el pare i el germà ells o uns altres van dir "tedeschi!". 

A Bulgària ens van prendre per russos. El director de l'Institut portava un gorro de pell d'estil rus, que havia acabat de comprar a Itàlia o a Grècia, i el noi que el va acompanyar a parlar amb l'hotel programat a la capital Sofia, parlava rus. Van tornar dient que no ens deixaven estar-nos-hi ja que ho tenien ple i vam tenir que buscar un càmping on passar la nit. Per sort el vam trobar i vam estar-nos molt bé allà, potser millor del que hauríem estat a l'hotel. 

Una de les curiositats del viatge era que viatjavem en dos autocars, el nostre i un que seguia la ruta un dia després, només vam coincidir allà on vam estar més d'un dia, com a Atenes i en general a Grècia (Olímpia, Tesalònica...) ja que era l'objectiu del nostre viatge de fi de curs. 

De tornada a Catalunya - en aquella època no hi havia telèfons mòbils - els de l'autocar que seguia l'endemà ens van comunicar que els de l'hotel de Sofia se'ls havien queixat: "esperavem als seus companys - els hi van dir - i no es van presentar, fins i tot vam rebutjar que s'hi allotgessin uns russos que ens ho van demanar, si ho haguessim sabut que no vindrien...". 
Desavantatges de que en Salvador Boluda, que savia uns quants idiomes, parlés tan bé el rus i que el director portés una mena d'ushanka o similar, en realitat un gorro d'astracà o kubanka de color negre, i un abric... però el malentés ens va permetre conèixer més el país primer voltant per Sofia i després a una mena de càmping, on hi havia molts allotjats no sols de Bulgària sinó també de diversos països del Bloc de l'Est i fins i tot un grup de joves de la Unió Soviètica.

Aquesta primera confusió d'origen no va ser la única, almenys en el meu cas. 

En el mateix viatge del 1973, uns dies més tard, com que a Bulgària haviem après que "moia" o quelcom que sonava així es deia a l'entrar en un local i pensavem que volia dir "hola!" i que al sortir es deia "blagudaria!" i creiem que era "adéu!" i ens havia fet gràcia i ens agradava dir-ho, ja a Iugoslàvia a l'entrar dient "moia" em van predre per búlgar en una botiga i em van atendre en aquest idioma, demostrant que el sabien, i es van mostrar molt sorpresos quan no els vaig contestar i vaig demanar per gestos allò que volia i quan valia. I van quedar més sorpresos encara quan al sortir els vaig dir "blagudaria!"[1]. Em va donar la impressió que seguien pensant que era del país veí al seu, però que per algun motiu no tenia ganes de conversa.

També a Sant Sebastià 1978 en un torneig d'escacs en que participava, al moment d'anar a fer las inscripcions l'àrbitre, que era català, em va preguntar molt sorprès al sentir-me parlar: "que sap català vostè?", ja que pensava que era basc. 
Més tard a l'Alemanya Occidental l'any 1980 a un meu germà i a mi ens va pendre per irlandesos ("Eire?"). I a Londres a l'estiu del 1993, fent-hi una estança de quinze dies per millorar i practicar l'anglès, un grup de nois jamaicans o com a mínim caribenys que em van interpelar en un tunel solitari mentre visitava el Zoo es van pensar que era nord-americà: "yankee, give me dollars!" em va dir el que va fer de portaveu del grup, per afegir al cap d'un moment "not really!" abans d'anar-se'n fent broma entre ells.

No van ser els únics casos, en altres ocasions, encara que potser no de forma tan clara, m'han près per originari de diversos llocs del món. L'últim cop l'any 2014 quan uns francesos es van pensar que era suís i m'ho van preguntar "és suís?" i quan els hi vaig dir que no, que era català, van demanar-me si havia viscut a Suïssa o si havia après la llengua allà, "parla el francès com els suïssos...". 

---

[1]  En realitat les paraules búlgares que vam aprendre són “mozhe?” (“es pot?”) i “blagodarya” (“gràcies!”).