En el primer creuer que vaig fer, l'agost de 2012, vaig aprendre molt. Aqui continuo les impressions del viatge i en faig un repàs global.
 |
| A les illes del fiord d'Estocolm, Suècia |
A l'arribada a Copenhaguen en avió des de Barcelona estava excitat i il·lusionat per materialitzar el meu somni de conèixer personalment els països nòrdics i per viatjar per mar, ja que fins llavors només havia fet la curta travessia Brindisi - Patràs l'abril de 1973 i encara majoritàriament de nit, i dormint en una mena de sala gran amb seients individuals. I la primera impressió de Copenhaguen, des de l'autobus, va ser la d'una ciutat una mica a l'estil anglès que havia conegut a Londres l'agost de 1993, i pel carrer vaig veure alguns tipus de mitjana edat amb vestimenta de tipus gòtic i inscripcions d'un grup de black metal o directament demoníaca que anaven amb el cabell molt curt i amb barba llarga, un estil contracultural inesperat però una mica previsible en una societat de joventut rebel i com desorientada o amb ganes de cridar l'atenció o manifestar una protesta davant la vida.
 |
| Selfies a Sant Petersburg, Rússia |
Al port vaig veure enorme el vaixell Costa Fortuna, una meravella, i em va sorprendre que aquella mena de semi-gratacels mòbil flotés i navegués, vaig pensar que havia d'estar molt ben calculat perquè ho pogués fer i amb seguretat, era una mica increïble. Estar-hi a dins era com un altre món, com un hotel ben assortit i distingit, amb coses espectaculars com la immensa pista de ball de la discoteca des de la que els ascensors amb parets transparents pujaven per un cantó, oferint-ne una vista insòlita per la magnitud de l'amplada i l'alçada i per l'ambient festiu tant viu i acolorit, amb moltíssima gent i jocs de llums i música, un estímul sensorial aclaparador. Aquesta sensació com d'un món diferent l'havia notat dues vegades abans: una sobretot estant a Alemanya Occidental i Suïssa en el gran viatge de 1973 però en general a tota l'Europa visitada: França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia i Àustria també. I l'altre l'any 1997 amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona a l'hotel de Futuroscope a Poitiers, també molt modern i quasi com de futur, anant a joc, amb unes joves cambreres que es desplaçaven àgils i elegants amb patins i que recordo joves, atractives, simpàtiques i atentes, i vista des dels pisos on menjavem al conjunt de l'edifici interior, a més de les atraccions del propi parc, naturalment. Ho vaig tornar a l'interior de l'impressionant Costa Fortuna, més encara essent el primer cop. Però el més important de Copenhaguen, quan la vaig poder visitar a peu i em va passar un incident va ser a la tornada del creuer pel Bàltic.
 |
| Peterhof, on vaig perdre contacte amb el grup en el temps de fer aquesta foto |
La navegació em va agradar i em vaig sentir molt còmode i be. M'agrada viatjar i fer-ho amb vaixell és un plus, amb el mar, els horitzons oberts, els paisatges costaners, els altres vaixells, les sortides i postes de Sol...i naturalment la gent amb que comparteixes passatge, alguns dels quals te'ls vas trobant sovint, com espontanis companys d'un igualment improvisat grup. I tot i sabent que no, el Mar Bàltic em va semblar molt gran.
 |
| Navegant pel Mar Bàltic |
D'Estocolm, al fons d'un fiord de 84 km que penetra en l'interior de la península escandinava, em vaig treure una impressió personal ambivalent. Vaig veure, sí, persones rosses, sobretot dones, però en el que més em vaig fixar va ser amb l'ambient de palaus al costat d'extensions d'aigua i voltats de prats verds. L'edifici on donen els Premis Nobel el vaig trobar més petit del que em pensava i una mica decebedor tot i les parets de la sala daurades amb recobriment d'or autèntic. El museu d'un antic vaixell suec recuperat del fons del mar era això i res més, les fotos que vaig fer allà van sortir malament, amb unes rares taques lluminoses, com si hi hagués una certa activitat paranormal detectable només en les fotografies. Me'n vaig cansar i vaig tornar al vaixell de seguida que vaig poder, sense fer cas d'un grupet de viatgers que deien que anaven a veure el bar de gel, ni del guia, que ens deia que podíem quedar-nos unes quantes hores més que encara hi hauria bus llançadera amb el vaixell, vaig agafar el primer que va tornar. Més agradable va ser la ruta de tornada passant per les illes del fiord on molts suecs hi tenen les segones residències o hi estiuegen. Potser tenia expectatives massa altes, producte de l'admiradíssima Suècia dels anys 60s a 80s i de llibres com "Suècia, infierno y paraiso" d'Enrico Altavilla, tot i que aquest ja llavors, a principis dels anys 70s, el vaig trobar en el fons una mica avorrit, però després el mateix 1973 vaig veure al cinema la pel·lícula "Una historia sueca de amor" (En kärlekshistoria, 1970), en la temàtica de la qual hi vaig entrar i que era molt descriptiva de la vida social sueca (1). Cal dir, però, que ja abans del viatge, l'estiu de 1987, vam allotjar durant uns dies a dues noies sueques del Festival de Cantonigrós, rosses i boniques, i que deu anys abans, el 1977 o 1978, quan estava a l'Universitat i havent trobat la referència en un cartell d'anuncis de la Facultat, em vaig cartejar breument amb una altre noia sueca, una tal Gunilla, que desitjosa de practicar espanyol m'escrivia des del seu país unes cartes que vaig trobar una mica antiquades de tant tradicionals, amb un paper imprès amb el petit dibuix d'una noieta sueca amb vestit tradicional recollint flors i a més també lleugerament perfumat. Un cop finalment hi vaig ser, després de tant haver-ho imaginat, la Suècia real la vaig trobar força més prosaica que la somniada, a part que jo ja era molt més gran, i en gran part ja m'havia anat desenganyant de suposats paradisos terrenals de benestar i llibertat.
 |
| Hamburg, 12 d'agost del 2012 |
 |
| Al port de Hamburg |
Tallinn em va agradar, entre d'altres coses perquè aleccionat sobre com havia perdut el temps a Estocolm anant a peu sol o en grup i visitant alguna que altre cosa una mica a l'atzar, vaig agafar un bus Hop on hop off que em va donar un volt per tota la ciutat, veient tot allò realment important. La capital d'Estònia és una ciutat medieval, bàltica i amb un passat hanseàtic si no m'equivoco, els carrers són acollidors i la gent, aquí sí, molt rossa, i va a la seva però d'una manera en la que es nota l'acceptació i fins la simpatia cap al turista, com si tot i veien-te diferent espontàniament et consideressin com un dels seus, o almenys m'ho va semblar. Allà em va passar una curiosa anècdota, vaig veure unes taules a la vorera d'un carrer i unes joves rosses vestides amb un vestit tradicional però amb falda curta i amb un aire atractiu i ben disposat cap els clients servien unes grans gerres de cervesa, potser de tres quarts de litre o un litre, que també feien molt bona pinta, i un matrimoni italià ja bastant gran d'edat es va seure i en va demanar una per ell i no sé si també un altre per ella, això em va convèncer i decidir i em vaig asseure i quan em van venir a atendre vaig demanar una gerra d'aquelles en anglès, i després de passar una bona estona contemplant la gent des d'allà, abans de marxar vaig demanar-li a una de les encantadores joves pel lavabo i em va indicar per senyes que calia entrar per una petita porta i pujar unes escales, així ho vaig fer i em vaig trobar amb un mostrador i amb una jove que em mirava amb una expressió estranya i al moment una dona gran em va fer un toc d'atenció preguntant-me a on anava, li vaig dir "toilet" i em va ensenyar una petita porta que ja havia passat, que no tenia cap indicatiu o almenys no el vaig veure, al sortir i fer una altra mirada a aquell primer pis on la mestressa m'havia renyat i veure l'expressió entre divertida i expectant de dues noies darrera el mostrador, vaig començar a donar-me'n compte de que era allò i quan vaig haver baixat les escales i vaig veure la diferència entre les una mica rares noies de dalt i les més innocentes de baix de cara al públic ja vaig comprendre que l'aparador de fora era la part de bar del que allò era realment, un burdell, vaig pagar i me'n vaig anar ben sorprès i estranyat. I després em vaig assabentar que com que a Suècia la prostitució està prohibida i penalitzada amb fortes multes i fins presó pels clients, molts suecs marxen a països veïns on és legal i el negoci floreix amb aquests usuaris estrangers, que així eludeixen la prohibició (2).
 |
Al centre de Hamburg, no sé perquè però a Alemanya
sempre m'hi sento molt bé, feliç, a gust i com a casa... |
De Sant Petersburg recordo que a la duana una mena de dona policia o militar de trets entre europeus i una mica d'Àsia Central em va mirar el passe d'un dia obtingut per la companyia i em va somriure complaguda i em va desitjar una bona estança al pais. Pels amples carrers de Sant Petersburg vaig veure molts militars passejant o anant algun lloc, en parella, en grup i alguns fins i tot sols. En aquesta antiga capital de l'Imperi Rus tot és gran, les avingudes, els palaus, els ponts, els edificis i els canals, i el riu Neva és realment molt gran. Vam anar a veure l'exterior de la catedral ortodoxa de Crist Salvador sobre la sang vessada, en el lloc on vint anys més tard uns terroristes van assassinar amb una bomba al reformista tsar Alexandre II, que el 1861 va emancipar els serfs de la gleba russos, els mujiks. La catedral és típica de l'estil rus de cúpules en forma de ceba retorçada, cosa que té un significat simbòlic, representa com la flama d'un ciri. També vam anar a un restaurant rus tradicional al camp camí del palau de Peterhof, un edifici en forma de gran isba on ens van servir la sopa borsch, pa negre de sègol, un segon plat de vedella amb salsa que si no va ser de filet Stroganov poc li faltava, o potser sí que ho era, uns postres típics que si no recordo malament eren dolços uns i salats uns altres, uns gotets de vodka i/o de kvas, i no sé si també te fet amb un samovar. És a dir tota una experiència gastronòmica russa o eslava oriental. D'aquí vam anar a Peterhof, el palau imperial on el guia sudamericà ens va dir que, contra el que diu la dita, tot el que brilla és or i on, com no podia ser d'altra manera en un viatge dels meus, em vaig perdre, tot i que el guia ens havia adverit molt seriosament i portavem uns auriculars per sentir-lo a ell, ja que estavem al mirador comentant amb altres membres del grup, fent fotos i admirant, i al cap d'un moment que em vaig distreure i a mi em va semblar breu, vaig mirar al voltant i el grup ja no hi era, el vaig buscar per on em va semblar que podien haver sortit i tampoc, escoltava els auriculars i només sentia el guia explicant alguna cosa i al final la veu es va perdre. Estava davant la façana del palau i sense saber què fer i veient-me ja extraviat en terra estrangera, sense conèixer l'idioma i amb pocs diners a sobre i un passe que només valia per aquell dia, vaig decidir-me a preguntar a un parell de corpulents policies, que evidentment em van dir que no sabien on era el grup ni per on havia marxat, els hi vaig preguntar on era l'aparcament dels autocars, m'ho van indicar molt bé i afortunadament vaig trobar el nostre i el conductor era a baix esperant, sense rastre del grup, per la qual cosa li vaig dir que m'havia perdut i que els esperaria allà i que avisés al guia que jo era allà, cosa que va fer tot seguit, permetent-me entrar a l'autocar i esperar-me a dins, fins que van arribar al cap de vint minuts, resulta que havien anat a passejar pels jardins baixant les escales i el guia al comptar-los i veure que en faltava un, havia tornat al mirador a veure si em veia, deixant el grup abaix, però jo ja havia marxat. Em vaig perdre el passeig però almenys va tenir un final feliç, no com en el cas d'una parella que ja a la duana es van donar compte que s'havien deixat els passaports o els hi havien robat, i es van tenir que quedar uns dies allà mentre la companyia i el guia els hi solucionava el problema, però això sí van perdre el creuer i la resta del viatge, perquè aquests no esperen ningú i menys en un cas tan greu. A la tornada em va tocar a la duana la mateixa duanera mig europea mig oriental de l'entrada que em va reconèixer i em va fer un gest de simpatia i com de complicitat mentre em segellava el document, potser li recordava algun familiar o una persona amb la que tenia sintonia o senzillament li vaig caure bé. O tal volta era així d'amable de caràcter i aquesta deferència la feia amb tots o amb molts.
 |
I excepte quan només hi faig escala o hi estic molt breument,
sempre em ve a semblar com el país més important del viatge |
 |
| I sovint, però no sempre, és d'on més records m'emporto |
Després del dia complet de navegació, que tampoc pot faltar, al següent vam arribar a Warnemünde, un port del que no havia sentit a parlar mai, però que em sembla que està al costat de Rostock, la ciutat hanseàtica. Al sortir del vaixell vaig ensenyar el passaport i els duaners del port me'l van tornar i em van dir "No, la carta Costa!", tot i que sortia amb la fila dels del vaixell per la porta assignada per a nosaltres. I com que l'excursió a Berlin estava ja plena vaig fer la cap a Hamburg, ja en el Mar del Nord, travessant tot el nord d'Alemanya. De Hamburg em van sorprende coses, com el seu gran nombre de canals i de llacs i que quan hi vam arribar feien una exposició de Shanghai, ciutat amb la que està agermanada. Teniem una guia alemanya, una senyora rossa i amb un acusat aire germànic, que era molt amable i protectora, unes quantes de les fotos de Hamburg me les va fer ella, i en tot cas les millors, amb més sentit i significat. Ens va explicar moltes coses sobre la ciutat, vam passar molt ràpid i sense baixar de l'autocar per Sankt Pauli, el famós barri xinès de Hamburg, per l'estil del Barri Roig d'Amsterdam, on quan hi vaig viatjar amb els meus pares l'agost de 1994 només vam passejar-hi una mica curiosejant l'ambient, format sobretot per turistes com nosaltres, però quan van començar ja els locals pròpiament dits, vam girar ràpidament i ens en vam entornar. A Hamburg la guia ens va ensenyar a un grup que vam anar amb ella l'interior d'una església molt bonica, d'estil com rococó i pintada en tons pastís, i jo, que fins llavors no havia dit res en alemany, em vaig decidir a comentar-li "Diese Kirche ist sehr schön und sehr gemütlich!"i la dona, sorpresa, em va mirar com si fins llavors l'hagués estat enredant no dient-li que sabia alemany, tot i que el meu coneiexement d'aquesta llengua és molt limitat i que a més a Hamburg els habitants originaris no parlaven entre ells l'alemany estandard, basat en l'altalemany del sud, sinó el baixalemany del nord, amb moltes semblances a l'holandès, i és que l'alemany, a part d'aquestes dues grans divisions, té molts dialectes i alguns, fins i tot de zones properes, s'entenen difícilment entre sí si no recorren a l'estandard, que és l'alemany comú que tots coneixen, entenen i parlen i el que s'estudia com idioma, que és el que a mi em va agradar tant que el vaig aprendre pel meu compte en un curs d'Assímil amb discs l'any 1969, i que tot i només fer unes quantes lliçons i no completar-lo, em va servir quan vaig viatjar per primera vegada a països germanoparlants, Àustria, la RFA i Suïssa, el 1973, tot i que vaig copsar ja les diferències, per exemple a Àustria al meu "Was ist das?" entenien perfectament que preguntava quan valia el producte com allò més natural i normal, a l'Alemanya Occidental els sorprenia però ho comprenien i em deien el preu, i a Suïssa em contestaven rient "es ist Käse" per exemple, no entenent o no acceptan que la meva intenció era de dir "Wieviel kostet das?", i no tota la diferència es devia al diferent caràcter nacional i la manera de tractar amb la gent i especialment amb els estrangers. Però en aquest viatge vaig voler saber si encara es parlava generalment el baixalemany propi a Hamburg i la guia em va contestar que menys que abans, que uns sí i altres no, entre d'altres motius per la presència de moltes persones forasteres que hi vivien, d'altres zones de la germanosfera i d'immigrants de països estrangers no germanoparlants nadius.
De tornada al punt d'origen del creuer per agafar l'avió a Barcelona i a diferència de l'arribada que va ser tant sols de pas, vaig poder visitar Copenhaguen durant unes hores. Vaig recórrer a peu el barri de Nyhavn, proper al lloc del creuer al port, on haviem de retornar per tal que un autocar ens portés fins l'aeroport i ens guiessin fins el nostre avió. La capital danesa em va agradar tot i que no vaig anar a veure el Tivoli, el famós gran parc d'atraccions ajardinat fundat el 1843, ni la pintoresca ciutat lliure de Christiania, fundada el setembre de 1971, en realitat un barri autogovernat com a experiència llibertària però que ja no és tant independent com abans havia arribat a ser. Però sí que vaig caminar molt per la zona tan bonica de Nyhavn, vaig poder veure el palau reial d'Amalienborg, en realitat quatre edificis iguals en una gran plaça, i la guàrdia reial danesa amb els seus grans barrets de pell d'ós com els de la guàrdia del palau de Buckingham, que ja havia vist personalment en les dues ocasions en que vaig ser a Londres, però amb vestits blaus i més foscos, que vaig poder veure en moviment fent el relleu de guàrdia a 2/4 de 12 per pura casualitat o sort, doncs era quan passava per allà, i en front el que sembla una catedral luterana, l'Església de Frederic o Església de Marbre, amb la cúpula que imita, en una grandària més reduïda, la de la basílica de Sant Pere a Roma, com si volgués ser com una mena de centre de la fe protestant, o almenys de la branca luterana, la qual cosa potser era l'objectiu no declarat quan es va començar a construir a mitjan segle XVIII, però es va abandonar el projecte que no es va reprendre fins al segle XIX i es va acabar a finals del mateix.
 |
La meravella del món nòrdic, aquí el barri de Nyhavn a Copenhaguen,
i l'emblemàtica sireneta que tant atrau a visitants i turistes a veure-la |
Als carrers de Copenhague vaig veure dues noies joves d'aspecte molt nòrdic, però baixetes o almenys no molt altes, que sortien de la petita botiga que atenien, s'asseien a terra de la vorera recolzades en la paret i es dedicaven a pendre el sol amb fruïció, com una oportunitat que no s'havia de desaprofitar, i el pas d'una cursa a peu amb uns lletrers que, en anglès pels visitants estiuencs, recomenaven menjar poc i sa, sobretot vegetarià, i fer molt exercici, que era salut. Un petit grup de joves danesos, sobretot noies, controlava la cursa prop d'on jo era, i animava als corredors quan passaven, semblava una cursa popular, d'aficionats i elles les hostesses oficials. Em vaig dirigir a una d'elles i li vaig preguntar en anglès si era per allà prop la Sireneta i per on s'hi anava i no em va entendre, li vaig repetir "The little mermaid" i tampoc, em mirava tant estranyada com divertida, se li van afegir dues més que em miraven encuriosides, com si allò fos com una mena d'espectacle, i jo encara vaig insistir "The famous turistic atraction..." i res, i va ser quan se'm va ocórrer dir-lis "The symbol of the city", que se'ls va il·luminar la cara, van comprendre a que em referia, i em van contestar fent gestos indicant la direcció que havia de seguir, que d'altre banda ja havia d'haver sospitat, perquè hi anaven molts turistes, i encara vaig demanar-lis en anglès si estava a prop o lluny d'allà i em van contestar en anglès que no molt a prop, però que s'hi podia anar a peu. I efectivament estava bastant lluny, però encara s'hi podia, i a més eren de les que promocionaven aquell estil de vida natural de caminar i d'esforçar-se, una mentalitat que d'altra banda semblava força generalitzada a la Dinamarca de 2012. I no sé si va ser llavors que vaig començar a descobrir el concepte danès de "hygge", semblant al "comfort" anglès o al "gemütlichkeit" alemany, però més naturalista i cusó: tancar les llums elèctriques de la casa, encendre espelmes, i asseure's còmodament a prop del foc de la llar, en una mena de naturalisme a l'antiga, una felicitat tranquila i serena, austera i minimalista. Podria explicar altres anècdotes, però em quedo en que quan tornava per trobar-me al punt de reunió al vaixell vaig veure un petit quiosquet amb uns fulletons i mapes i un avís en l'idioma internacional dels nostres temps: "Estranger? Perdut a Copenhague? Li passa com a molts? Agafi un mapa de la ciutat, és gratuït!", i jo, que pensava estar força a prop del Costa Fortuna i tenia encara força temps vaig decidir no agafar-lo, pensant que algun altre el necessitaria més que jo, que com qui diu ja estava quasi a tocar. I va resultar que no, que aquella sil·lueta de buc que veia de lluny no era el meu creuer, sinó un altre. Vaig retomar el camí que havia fet i vaig arribar a un lloc del port des d'on si que es veia el meu vaixell i vaig demanar a un encarregat de pe allà com anar-hi i em va dir que per aquell cantó no s'hi podia, que hi havia un braç d'aigua entremig en el camí. Vaig intentar rodejar aquell moll i vaig fer bastant troç, però es veu que no va ser suficient i vaig retornar al lloc on ja havia estat, i això em va passar una altre vegada fent una volta més gran, però tampoc va ser prou i vaig trobar disgustat que tornava al mateix punt un altre cop. I no era l'únic que li passava, hi havia altres passatgers que voltaven per allà, tan despistats com jo, en vaig seguir un grup i vam comprovar que no anavem bé. Finalment vam preguntar a un bus que estava parat no gaire lluny i que al veure que estavem en la mateixa situació va accedir a portar-nos fins la terminal Costa, però es va esperar força estona esperant que n'arribessin més i ja pensava que perderiem l'hora de trobada, però quan faltaven poc més de cinc minuts es va decidir a engegar i vam arribar al nostre destí just a temps per embarcar i poder fer la reunió. Va resultar que en totes les ocasions ja anava bé, però sempre havia quedat molt curt en la caminada que havia fet abans de girar de nou cap al port, potser em faltava fer un quilòmetre o dos més del ja llarg recorregut que feia cada vegada, les distàncies al port enganyen molt i pels qui tenim mal sentit de l'orientació encara més. Per sort o per miracle, com em sol passar en totes les ocasions, providencialment tot va acabar bé, només va ser un ensurt.
M'he estés més en Dinamarca, perquè tot i que Suècia em va decebre una mica, bé no Suècia sinó la capital Estocolm, en canvi Copenhaguen em va agradar, i el meu objectiu era conèixer Escandinàvia. I sí, vaig poder veure, i no sé si tocar i tot, la mítica Sireneta. Diuen que els qui la veuen, tornen tard o d'hora a Copenhaguen, no sé si en el meu cas serà veritat, però m'agradaria que fos que sí. I en tot cas almenys va servir per repetir creuers, perquè d'aquests sí que després n'he fet molts.
(1) Anys més tard, ja als primers anys de la transició, vaig veure no sé on, potser a la tele, una pel·lícula que em va resultar desagradable, "I am curious (yellow)" (Jag är nyfiken - en film i gult, 1967), sobre una jove activista sueca, com un llunyà precedent de la Greta Thunberg, que feia tota una sèrie de reflexions sobre la vida, la societat, la política i tot, que eren fosques, amargues i depriments, resultant en una mena de sense sentit bastant desquiciat. Això sí, com que tenia algunes escenes eròtiques, tant tristes com tot l'altre, es deia que era una pel·lícula molt avançada, a part que citava Espanya per criticar-la, però l'ambient obert i despreocupat d'aquí xocava molt amb el tancat i opressiu de la Suècia suposadament modèlica però que aquest film en blanc i negre mostrava com desorientada i com en una mena de carreró sense sortida moral, no estranyant gens que la seva societat socialdemòcrata del benestar fos la de més persones soles i aïllades i amb més suïcidis del món. I aquest no és l'únic cas, també les pel·lícules d'Ingmar Bergman mostren un gran pesimisme.
(2) No va ser la única vegada a la vida que em va passar això, l'altra va ser l'any 1979 ocasió en que un grup de companys que tornavem de permís de fi de setmana en el cotxe d'un vam parar per anar al lavabo i prendre un cafè amb llet en un dels pocs bars de la carretera que vam trobar oberts en el camí cap a València, a altes hores de la nit. El local era una mica fosc i vam veure unes dones prematurament envellides, com desgastades i consumides, una de les quals ens va servir com esgotada i al sortir vam veure uns llums vermells exteriors en els que abans tot xerrant no ens haviem fixat i vam comprovar que sí, que aquell bar era també un local de prostitució. Però tampoc els va estranyar gens que només fessim la consumició, anessim al lavabo i marxessim, com en el cas del molt posterior d'Estònia devia tenir també una doble funció, o no era el primer cop ni molt menys que hi entraven clients despistats sobre la veritable naturalesa del local i que com nosaltres s'afanyaven a marxar de seguida.
