En el viatge ens van
confondre en més d'una ocasió.
Al sud d'Itàlia uns
nens van pensar que erem alemanys, em van veure a mi i van dir "eh,
tedesco!" i després amb el pare i el germà ells o uns altres van dir
"tedeschi!".
A Bulgària ens van
prendre per russos. El director de l'Institut portava un gorro de pell d'estil
rus, que havia acabat de comprar a Itàlia o a Grècia, i el noi que el va
acompanyar a parlar amb l'hotel programat a la capital Sofia, parlava rus. Van
tornar dient que no ens deixaven estar-nos-hi ja que ho tenien ple i vam tenir
que buscar un càmping on passar la nit. Per sort el vam trobar i vam estar-nos molt bé allà, potser millor del que hauríem estat a l'hotel.
Una de les curiositats del viatge era que viatjavem en dos autocars, el
nostre i un que seguia la ruta un dia després, només vam coincidir allà on vam
estar més d'un dia, com a Atenes i en general a Grècia (Olímpia, Tesalònica...)
ja que era l'objectiu del nostre viatge de fi de curs.
De tornada a
Catalunya - en aquella època no hi havia telèfons mòbils - els de l'autocar que
seguia l'endemà ens van comunicar que els de l'hotel de Sofia se'ls havien
queixat: "esperavem als seus companys - els hi van dir - i no es van
presentar, fins i tot vam rebutjar que s'hi allotgessin uns russos que ens ho
van demanar, si ho haguessim sabut que no vindrien...".
Desavantatges de
que en Salvador Boluda, que savia uns quants idiomes, parlés tan bé el rus i
que el director portés una mena d'ushanka o similar, en realitat un gorro
d'astracà o kubanka de color negre, i un abric... però el malentés ens va
permetre conèixer més el país primer voltant per Sofia i després a una mena de
càmping, on hi havia molts allotjats no sols de Bulgària sinó també de diversos
països del Bloc de l'Est i fins i tot un grup de joves de la Unió Soviètica.
Aquesta primera
confusió d'origen no va ser la única, almenys en el meu cas.
En el mateix viatge
del 1973, uns dies més tard, com que a Bulgària haviem après que
"moia" o quelcom que sonava així es deia a l'entrar en un local i
pensavem que volia dir "hola!" i que al sortir es deia
"blagudaria!" i creiem que era "adéu!" i ens havia fet
gràcia i ens agradava dir-ho, ja a Iugoslàvia a l'entrar dient "moia" em
van predre per búlgar en una botiga i em van atendre en aquest idioma,
demostrant que el sabien, i es van mostrar molt sorpresos quan no els vaig
contestar i vaig demanar per gestos allò que volia i quan valia. I van quedar més sorpresos encara quan al sortir els
vaig dir "blagudaria!"[1]. Em va donar la impressió que seguien pensant que era del país veí al seu, però que per algun motiu no tenia ganes de conversa.
També a Sant Sebastià 1978
en un torneig d'escacs en que participava, al moment d'anar a fer las
inscripcions l'àrbitre, que era català, em va preguntar molt sorprès al
sentir-me parlar: "que sap català vostè?", ja que pensava que era
basc.
Més tard a l'Alemanya Occidental l'any 1980 a un meu germà i a mi ens va
pendre per irlandesos ("Eire?"). I a Londres a l'estiu del 1993,
fent-hi una estança de quinze dies per millorar i practicar l'anglès, un grup
de nois jamaicans o com a mínim caribenys que em van interpelar en un tunel
solitari mentre visitava el Zoo es van pensar que era nord-americà:
"yankee, give me dollars!" em va dir el que va fer de portaveu del
grup, per afegir al cap d'un moment "not really!" abans d'anar-se'n
fent broma entre ells.
No van ser els únics casos, en altres ocasions, encara
que potser no de forma tan clara, m'han près per originari de diversos llocs del
món. L'últim cop l'any 2014 quan uns francesos es van pensar que era suís i
m'ho van preguntar "és suís?" i quan els hi vaig dir que no, que era
català, van demanar-me si havia viscut a Suïssa o si havia après la llengua
allà, "parla el francès com els suïssos...".
[1] En realitat les paraules búlgares que vam aprendre són “mozhe?” (“es pot?”) i
“blagodarya” (“gràcies!”).
