Passant per Àustria, 1973

Des del viatge de l'Institut Jaume Callís del 1973 no he estat de nou a Àustria, tot i que m'hagués agradat. I tot i que una neboda, jove científica especialista en epigenètica neurològica, després de viure estudiant un parell d'anys a Suècia, al Karolinska, ara ja fa fa un parell d'anys que completa els seus estudis i treballa a Viena. La ciutat que quan hi vam estar fa més de 45 anys, ja a prop de 50, ens va agradar molt, al igual que les altres zones d'Àustria per on vam passar, com Graz, els Alps i el Tirol, Salzburg... 

Algunes fotos d'aquelles vistes que vam prendre i de l'experiència de ser allà que vam tenir: 

En un poble del sudest d'Àustria en el que vam fer una parada abans de Viena, en un
carrer hi vaig veure aquesta capelleta amb el Sant Crist a la Creu. Em va agradar tant
que ho vaig fotografiar. Àustria llavors era molt catòlica, quan ara li pregunto, la meva
neboda que viu i estudia a Viena em diu que la gent gran sí, que ho segueix essent. 

També a alguna ciutat d'Àustria, el pare i el meu germà Jordi.

Allà vaig poder exercitar força l'idioma alemany que havia après en un excel·lent curs Acsimil amb llibre i discos ja uns anys abans, el 1969. Per exemple amb un taxista que ens portava de punta a punta de Viena, vaig parlar-hi gairebé mitja hora o tres quarts en alemany, tot i que el meu domini de l'idioma no donava per a tant. 

Ricard Lázaro Sanromà a dalt de l'autocar observa el desenvolupament
dels fets. És possible que fos en una frontera o en alguna parada. Pot ser 
Àustria, però també Iugoslàva o bé la República Federal d'Alemanya,

Després en el mateix viatge seguiria practicant alemany a la República Federal d'Alemanya, a Munic sobretot, i a Suïssa. Però ja abans m'havia adonat que  tant a Bulgària com a Iugoslàvia i em van dir que això passava en general als països de l'Est d'Europa, l'alemany era junt al rus i potser més i tot, la llengua estrangera més estudiada i dominada per la gent, molt més que l'italià, el francès o l'anglès, gairebé per aquest ordre. A Espanya aquells anys l'idioma més estudiat era el francès, molt majoritari a l'ensenyament dels 6 cursos de Batxillerat i el Preuniversitari/COU, quedant l'anglès, l'alemany i l'italià i no sé si també el portuguès com a opcions gairebé anecdòtiques en aquells estudis.. . 

El Jordi en un parc de Viena i amb el gorro ustasha. 

Amb aire despreocupat, però innegablement feliç de ser allà 

D'Àustria recordo unes anècdotes. A un poble li vaig demanar la direcció d'un carrer a una jove molt rossa, uns quants anys més gran que jo, que el primer cop no em va contestar i semblava que no em feia cas i seguia caminant. Llavors vaig recordar una lliçó del curs d'alemany i li vaig dir "Bitte!" com per tornar-li a preguntar i llavors sí que es va parar i em va fer atendre i molt amablement em va contestar gairebé sense que li hagués de tornar a preguntar, va resultar ser una dona jove simpàtica però seriosa, reservada i una mica desconfiada, però la paraula "Bitte!" - Sisplau, però també amb altres connotacions igualment educades - va permetre que pogués accedir a parlar amb ella i el cert és que m'ho va indicar molt bé, assegurant-se, ja un cop posada, que jo ho havia entès bé i que no em perdria.

En un petit riu d'Àustria, força ben canalitzat 

L'altre, quan l'autocar va fer una parada a una zona molt bonica dels Alps del Tirol i un grup de joves vam entrar junts en un bar bastant concorregut al costat de la carretera. Quan vam entrar es va fer un silenci de sobte i tota la clientela ens mirava de forma interrogativa, com no saber a que atenir-se amb nosaltres. Al cap d'uns segons una mica incòmodes d'expectació per part seva, al veure que ens comportàvem amb normalitat i naturalitat i alguns, entre els quals també jo, amb certa timidesa després d'aquella rebuda, els clients van tornar a les seves converses i el barman, que per un moment havia semblat disposat a dir-nos que estava reservat el dret d'admissió i que no hi podíem entrar, va canviar totalment d'actitud i ens va atendre bé i al cap de poc fins i tot amb certa simpatia, gairebé protectora. No sé,potser havien tingut alguna experiència dolenta anterior, o potser ens havien sentit parlar en veu alta i riure a fora abans d'entrar, i no sabien a què atendre's fins que vam veure que érem uns joves força correctes i que ens comportàvem de forma civilitzada i educada, sense pretendre fer cap enrenou ni actuar de forma arrogant, prepotent o desconsiderada. I al marxar els mateixos clients fins i tot ens miraven amb simpatia com pensant "aquests han resultat ser bona gent..." i "tant de bo tots els visitants fossin així...". sense pretendre fer cap enrenou ni actuar de forma arrogant, prepotent o desconsiderada. I al marxar els mateixos clients fins i tot ens miraven amb simpatia com pensant "aquests han resultat ser bona gent..." i "tant de bo tots els visitants fossin així...". sense pretendre fer cap enrenou ni actuar de forma arrogant, prepotent o desconsiderada. I al marxar els mateixos clients fins i tot ens miraven amb simpatia com pensant "aquests han resultat ser bona gent..." i "tant de bo tots els visitants fossin així...". 

Records i impressions del gran viatge a Grècia de 1973

Es diu que un retorna sempre al seu primer amor. I viatjant pel món el meu primer i gran amor va ser el del mític viatge a Grècia de l'abril de 1973. Com ho va ser segurament de tants altres que van tenir la sort de fer-lo i viure'n totes les seves aventures i descobriments. 

En aquesta entrada del blog miraré d'aportar unes pinzellades, sobretot amb fotografies, de les fites, records i impressions d'un viatge molt especial, d'aquells que et marquen de per vida i amb molt de gust que ho facin, perquè el que aporten és positiu, no sols t'informa i educa sinó que t'il·lusiona i enriqueix de vivències i sobretot t'obre nous horitzons, i mai més ben dit. 

No és d'estranyar que durant molts mesos després, estiguéssim ja aquí però la ment la tinguéssim encara en bona part recordant i somniant tots aquells països i llocs tan meravellosos, tan diferents al que estàvem acostumats. Per nosaltres va ser com viatjar a un altre planeta i al futur. Vam seguir veient-nos amb uns quants dels companys del viatge, parlant i intercanviant fotos de forma intensa fins al juliol de 1973 i encara d'una manera ja més lleu, però encara viva, fins almenys el gener o febrer de 1974. En aquest s mesos jo em desplaçava de tant en tant amb el meu ciclomotor fins a Vic, Manlleu i algun altre poble d'Osona tan sols per tornar a veure alguns companys i companyes de viatge amb que ens havíem fet molt amics i senzillament veure'ls, parlar amb ells i com queda dit intercanviar no sols impressions sinó també fotos i algun que altra record. 

Però després al llarg dels anys, quan ens hem trobat casualment amb algú que havia participat en aquella veritable expedició turística educativa i d'experiència vital, quasi d'iniciació i com a mínim d'iniciació als futurs viatges, sempre o quasi ens hem alegrat i n'hem parlat llargament, compartint el que vam veure i viure. Dels últims casos, un a Sta. Maria de Corcó pel 2012 i encara un altre diferent a Montesquiu el 2015, i llavors ja havien passat 40 anys o més, i encara ho teniem fresc a la memòria i a punt de reviure-ho de nou amb ganes, nostàlgia i sempre bons records. He comprovat que els que vam fer el viatge ens sentim units, com membres d'un mateix grup informal però inesborrable. 

Aquestes són algunes de les fotos que he trobat i que em semblen significatives:

A les ruïnes d'Olympia, un dels dos grans objectius centrals del viatge. Al mig de la foto, d'esquenes, hi ha el meu germà Jordi. Quasi tots els que hi surten són membres del grup de l'Institut Jaume Callís de Vic. 

Pels carrers d'Atenes l'abril de 1973, al fons es veu la muntanya de l'Acròpolis. Quan he tornat per fi a Atenes, el 2013 i el 2016 he pogut constatar que tot això havia canviat molt. Hi surten en Jordi, el Sardiné i, darrera, el conductor de l'autocar. La foto la vaig fer molt probablement jo, però també podria ser feta del meu pare.

Al Partenó, l'objectiu principal del viatge. En el grup hi ha el Jordi, el conductor de l'autocar, un altre noi, jo al darrera i en Sebastià Sardiné, amb un turista. La foto la va fer el pare, Ricard Lázaro Sanromà, director del centre i organitzador del viatge. 

El meu germà Jordi a la Plaça Syntagma d'Atenes, el 21 d'abril de 1973, quan una desfilada militar de la Grècia dels coronels a la que vam arribar per casualitat i que ens va agafar d'improvís, com un inesperat atractiu turístic més. El cert és que la plaça Syntagma, no sé perquè, ens va deixar molt bon record a tots, la vam recordar sempre i amb afecte, com si l'haguéssim incorporat d'alguna manera a la nostra vida i ja ens l'haguéssim feta i la consideréssim com nostra, el cert és que a casa tots vam establir un fort vincle en el record amb ella, com quelcom especial, i he comprovat que també els hi ha passat a alguns altres. Per algun motiu aquesta plaça ens va impressionar de forma intensa i duradora. Quan vaig tornar de nou a Grècia els anys 2013 (en dues ocasions) i 2016 la vaig voler tornar a veure i estar-hi, tot i que la vaig trobar més normal de com la tenia en el record, tot i així interessant. La foto la vaig fer jo i el dinamisme i fins la vida que té la va incorporar per sorpresa una noia grega que va aparèixer corrent i amb expressió alegre, mentre un jove grec sembla apartar-se per deixar-la passar, just quan jo feia la foto.  

El papa i el Jordi a dalt de la Torre de comunicacions i contemplant la ciutat olímpica de Munic, llavors a l'Alemanya de l'Oest. És ja a finals d'abril de 1973, ja en el camí de retorn a casa, però encara veient coses noves, interessants i per a nosaltres molt futuristes. Malauradament més de mig any abans prop d'aquí hi va haver-hi el tràgic atemptat terrorista als Jocs Olímpics, però per quan hi vam arribar nosaltres tot això ja estava passat i superat, pràcticament oblidat, i la ciutat en general i la zona olímpica en concret tenia un aspecte ben normal, tot i que pels muniquesos que ho van viure la processó devia anar per dins. Això sí, la zona olímpica estava buida d'activitats, almenys quan hi vam ser, només hi érem turistes i visitants. La foto la vaig fer jo. 

Els dos germans, el Jordi i jo, al costat d'un estany a un parc a Munic, Baviera, a la República Federal d'Alemanya. O potser caldria dir els dos fills, perquè la foto la va fer el nostre pare. Dona com una imatge bucòlica i plàcida en conjunt, amb el contrast que el Jordi està alegre i fent alguna cosa, pel que es veu acaba de tirar una pedreta al llac, mentre jo estic una mica absent i pensatiu, com recordant. És la mirada del papa sobre nosaltres, perquè no sols hi ha el que hi ha sinó també la presència i la personalitat del qui fa la foto. Crec que fins i tot ens va dir que ens posessim allà, que ens anava a fotografiar, li devia agradar l'ambient, el moment i el punt de vista. D'altra banda al Jordi se'l veu, com sempre, força elegant, mentre jo tinc un aspecte més informal, fins com una mica deixat. O més, volgudament o no, com de gent del carrer, de no preocupat per aquestes coses externes. Fins i tot podria estar comparant interiorment on estic ara amb altres llocs, potser amb països anteriors i/o pensant en la sort que he tingut de poder fer aquell viatge. I és que de fora l'únic que no es veu és un mateix. Són els altres en qui ens mostren el nostre reflex des del seu punt de vista i així ens donen la retroalimentació psicològica i social. Potser és senzillament que el món centreuropeu ens sembla al Jordi i a mi, i al papa també, com una mena de cel, com un paradís en el que no vivim habitualment i del que llavors en féiem un tast, que sabíem puntual i passatger, efímer, i amb aquests sentiments matisats cadascú de nosaltres tres ho vivia i expressava a la seva manera. Sí, podria ser que tot en conjunt en aquesta foto manifestés justament això.  

A l'autocar, ja de tornada i no massa lluny del terme del viatge. Potser a l'Alemanya Occidental, però més aviat a Suïssa o a França. La foto me la va fer una noia companya de seients durant tot el trajecte del viatge, no sé si es va oferir ella o li vaig demanar jo o algú altre. Recordo que mentre me la feia, uns companys feien broma al respecte. Vaig sortir amb una expressió bastant especial, que no sabria dir a què correspon, potser només feia pose per a la foto, potser en part ja es començava a notar el cansament físic dels 15 dies de viatge continu i una certa saturació de veure coses noves i meravelloses, que et deixava amb aquesta cara, perquè encara no ho havies assimilat, ni molt menys. Com una mena de quedar-te bastant admirat, unit a la pena de que ja s'anés acabant. Fins i tot algú podria dir que se'm veu com místic. Potser era senzillament la impressió que jo li donava a la noia, perquè el fotògraf també hi posa bastant de la seva part. A més, va riure després de fer la foto, quan ni ella ni jo l'havíem vista, dient-me que era per la cara que havia posat quan em retratava. I una reflexió important que això suscita o millor dit que evoca, perquè és una cosa bastant sabuda:  es pot viatjar, i és bo fer-ho, a totes les edats, però decididament és més emocionant quan es fa de jove. I encara més si es fa amb altre jovent i millor encara si és en grup, com va ser el cas. 

És interessant constatar que, essent un mateix viatge, les fotos d'un i altre són diferents en temàtica i estil, cada un hi expressa d'alguna manera la seva personalitat i interessos, allò que va veure, allò en que es va fixar i com li va afectar. Tot això també és mutuament enriquidor, quan veus les similituds i les diferències i t'obres a la visió de l'altre. Tots i aportem la nostra perspectiva i les nostres reflexions i això permet engrandir i anar completant més i més el panorama. I és molt bo que sigui així. 

Per Xina i l'eclipsi de Sol a Wuhan, juliol de 2009

El viatge a Xina l'estiu de 2009 tenia per objecte observar un eclipsi total de Sol llarg a Wuhan.

A l'arribada a l'aeroport de Beijing, encara dins de l'avió. Una infermera
em pren la temperatura, com a tots els passatgers, i als controls fronteres de la duana
de nou amb pantalles tèrmiques d'infraroigs, era l'època d'una grip aviar l'any 2009.

De pas vam visitar el mil·lenari gegant asiàtic, tota una civilització i un món per sí sol, amb una cultura variada i riquíssima. 

El primer que ens va sorprende de Beijing va ser la intensa boira
de contaminació, sort que unes fortes pluges ho van netejar. Aquí 
als antics hutongs, barris vells populars, dels que se n'han conservat.  

A Beijing, la Ciutat Prohibida, la Gran Muralla, la plaça Tiananmen, les tombes Ming, el palau d'estiu Qing... A Beijing, com ens va dir l'hostessa holandesa de KLM a l'arribada, quan li vam preguntar, fa molta calor a l'estiu i molt fred a l'hivern. 

Davant l'estàtua d'un gran savi, segons diuen

A Xi'an, l'antiquíssima capital dels imperis Han (202 aC - 220) i Tang (618 - 907), la ciutat i les seves muralles, la Gran Pagoda, la mesquita, l'espectacle de música, cants i dances de la dinastia Tang  i a prop d'allà l'exèrcit de soldats de terracota de la tomba del primer emperador Qin Shing Huang (221 - 210 aC). 

Entre ciutats xineses vam volar amb Air China, Air Shanghai i altres companyies locals 

A l'aeroport de Wuhan, l'objectiu del viatge 

Entrevistats per les reporteres de la TV de Hubei, la guia tradueix

A Wuhan, la ciutat més calorosa a l'estiu de Xina i avui dia famosa per altres motius, el riu Yangtse, la pròpia ciutat i l'eclipsi de Sol; per cert que a l'arribada a l'aeroport - doncs les distàncies són tan grans que es viatja en avió entre ciutats - ens va rebre la TV de la zona com als científics que havien triat veure l'eclipsi des d'allà i que havien sigut els primers en reservar-hi l'estada; les reporteres ens van preguntar en directe que significava per nosaltres poder observar l'eclipsi i perquè veniem de tant lluny a fer-ho. 

Pels camins de la Xina, tan llunyana 

I a Shanghai, la gran ciutat ultramoderna, futurista i quasi extraterrestre, però que té com una foscor ambiental tot i els seus il·luminats grans gratacels i edificis molt nous i tecnològicament molt avançats, que a la nit no aconsegueixen trencar l'obscuritat de la ciutat, vam visitar jardins i temples així com vam pujar al tren magnètic levitant que porta des del centre de la ciutat fins a l'aeroport i que arriba a uns 500 km/h.  

Shanghai, ultramoderna, futurista, quasi extraterrestre, però fosca

Aquesta va ser la nostra aventura de 15 dies a Xina. Mentre era a Beijing vaig complir 55 anys i l'Hotel Marriot, assabentat del fet pel passaport, em va felicitar l'aniversari amb una nota i un pastís a la meva habitació. 

Amb vaixell pel riu Yangtse 

I la tornada, amb Air France, Shanghai - Paris en 12 hores. 

Rumb a Europa 

Sobrevolant Mongòlia, de tornada a casa 

Un viatge de gran envergadura, amb la perfecta organització de l'AAO i amb l'agradable companyia d'uns bons companys en un grup ben avingut. Va ser real, s'ha fet història i ara queda en el record. 

Altres viatges pel món: Terra Santa l'any 2010

L'octubre de 2010, just un mes després de ser ordenat sacerdot, vaig poder realitzar un viatge a Israel, Jordània i Palestina. Algunes imatges estan a la pàgina del mateix títol, Terra Santa 2010, de la capçalera del blog. Aquí en poso algunes altres:

A Haifa, primers d'octubre de 2010

A Natzaret, a la basílica de l'Anunciació

Al mar de Galilea, llac de Geneserat o de Tiberiades, escenari de la primera
predicació de Nostre Senyor Jesucrist. 

En barca pel llac, amb mossèn Joan Casas 

Missa al Mont de les Benaurances 

Inscripció cristiana en àrab a Israel 

Al riu Jordà

Al Jordà 

Petra, Jordània

Al Mont Nebó, Madaba, Jordània

A les coves de Qumran, amb Mn. Joan Casas, el meu confessor i director espiritual

Al Mar Mort

A Jerusalem 

Jerusalem 

Cúpula de La Roca, Jerusalem 

Al Cenacle de Jerusalem, renovació dels vots sacerdotals 

Betlem, Palestina

Mossens, guies, records i diplomes 

Com es pot veure per les fotos, aquest viatge de l'octubre de 2010 a Terra Santa, a la Terra de la Bíblia i de Jesucrist, als actuals estats d'Israel, Jordània i Palestina, és dels viatges que estic més content i satisfet d'haver pogut realitzar a la meva vida.

Homenatge a Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) amb motiu del recent 95è anniversari del seu naixement

Els 95 anys del seu naixement han sigut el 14 d'octubre i aquí citem un fet que va marcar molt la vida de Ricard Lázaro Sr. i la de tots els que hi participaren:  el viatge a Grècia passant per molts països europeus. 

Un viatge pensat, planificat, organitzat i dirigit per ell, de l’Institut Jaume Callís l’abril de 1973, amb motiu de la fi d’estudis al centre dels estudiants de C.O.U. d’aquell curs 1972 – 1973, nascuts l’any 1956. El viatge extraordinari i mític que és l'objecte d'aquest blog i que va tenir tot l'estil i empremta personal del qui fou primer director (1968 - 1975) i el que més anys ho ha sigut d'aquest centre educatiu, al que també va modelar i va convertir en molt especial i un dels millors. Aquest viatge, ja en aquella època, n'és una bona mostra. 

A Venècia, Ricard Lázaro pare i el seu fill Jordi. 

A Bari o Brindisi, llegint diaris en italià en un descans d'espera per motius tècnics. 

Concebut de forma original, ben pròpia i interessant, amb dos autocars que viatjaven amb un dia de diferència l’un de l’altre – els dos grups només es van trobar quan els autocars van fer un parell de dies de parada a Atenes, la meta del viatge – es va passar pel sud de França, nord,  est i sud d’Itàlia, ferri de Brindisi a Patràs, Grècia d’oest a est i de sud a nord, est de Bulgària, est de Iugoslàvia de nord a sud, un fallit intent d’entrar a Hongria que va ser denegat, nord de Iugoslàvia, Àustria d’est a oest, el sud de l’Alemanya Occidental d’est a oest, l’oest de Suïssa i l’oest de França, els dos de nord a sud. 

Les ciutats i llocs que es van veure van ser molts, entre els més importants Niça, Milà, Venècia, Bari, Brindisi, Olimpia, Atenes i el Pireu, Tessalònica, Sofia, Skopje, Belgrad, Novi Sad, Graz, Viena, Salzburg, Munic, Zuric, Berna, Lió... 

Al Partenó d'Atenes, meta del viatge. Tots en general feien fotos i com les familiars
les feia  en moltes ocasions jo, solen sortir més sovint ells dos en les que hem conservat. 

Amb el xofer de l'autocar amb el que es van fer força amics. Abril 1973. 

Va ser un viatge realment important i mític realitzat en 15 dies, de mitjan a finals d’abril d’aquell any 1973, amb un gran nombre de fites, com veure un port d’Albània des del vaixell en una parada a la matinada en la navegació d’Itàlia a Grècia, o ser els primers espanyols a entrar a Bulgària per terra (la frontera s’havia obert mútuament entre els dos països feia sols un parell de dies quan s’hi va arribar i només havia arribat el dia abans un vol d’avió) o el que no ens deixessin entrar a Hongria. 

Tots els participants el recorden com una gran fita i encara avui dia, en la nostra època de viatges internacionals, es segueix rememorant, ja que va ser el primer del seu gènere, es va anticipar en molts anys a altres de semblants i en aquella època passar fronteres era molt diferent que ara: esperes a la duana, eventualment visats, revisions de vehicle, passatgers i equipatges, canvis de moneda cada vegada, diferents idiomes (francès, italià, grec, búlgar, serbicroat, alemany...) i cultures. 

Vam descobrir entre moltes altres coses:

1) a França els preus astronòmics per a nosaltres, 

2) a Itàlia els capuccinos, el pagar per anar al lavabo, el “prego – tante gracie” i que hi havia regions que l’italià de la zona sonava com el castellà i altres que ho feia com el català, 

3) a Grècia que qualsevol cosa es servia amb un got d’aigua i que el cafè era turc amb molt marro

4) a Bulgària “moia” i “blagudaria”, que encara hi havia edificis afectats per la Segona Guerra Mundial, que el tramvia era gratuït, que els guardes fronterers volien pelar als nois que duien melenes llargues, que ens seguia al principi de passar la frontera la policia secreta en un cotxe fins que va veure que érem inofensius i respectuosos i no veníem a espiar ni a fer propaganda, que tot era molt barat i que comprant amb una leva et tornaven molts shtotinki, 

5) a Iugoslàvia que podies mantenir una conversa bastant llarga parlant tu en català i l’altre en serbicroat entenent-se a grans trets 

6) igual que a Àustria amb un taxista en alemany i que a aquest país el “bitte !” feia que una noia jove i rossa et respongués quan primer no et feia cas al preguntar-li una direcció... 

7) i que Europa semblava un altre planeta i sobretot l’Europa occidental (França, Itàlia i especialment Àustria, Alemanya de l’Oest i Suïssa) era com un paradís de modernitat, llibertat, civilització i cultura, un altre món ric i avançat, molt prometedor, respecte al nostre. 

Tot això ens ho va voler ensenyar d'una forma molt didàctica el director Ricard Lázaro Sanromà, incloent-hi de forma principal la visita a diversos països comunistes, com Bulgària (del COMECON i el Pacte de Varsòvia i estretament filorússa i amiga de la URSS), Iugoslàvia que anava per lliure amb Tito i una ullada a la tancada i aïllada Albània d’Hoxha (i a l’autocar a Itàlia viatjant de nit vam sentir tots una bona estona Ràdio Tirana emetent en castellà) i Hongria. 

A Novi Sad (Iugoslàvia). Els carrets de fotos comprats a Bulgària eren en blanc i negre.

A Munic, observant la Ciutat Olímpica des del mirador de l'alta torre de comunicacions
i/o d'observació que la domina, dels Jocs Olímpics de mig any abans. Finals d'abril de 1973. 

Va ser el gran viatge de Ricard Lázaro Sanromà, com queda dit el primer director i dissenyador tant metafòricament com literalment de l’Institut Jaume Callís de Vic en els seus 7 anys com a tal fins al punt que fins ara conserva molt de la seva personalitat en l’estil, com una llibertat de tipus preuniversitari o universitari pels alumnes ja a finals dels anys 1960s i primera meitat dels 1970s, la coeducació a les aules autoritzada de forma experimental a petició seva dos o tres anys abans que a qualsevol altre centre públic, la llibertat als professors d'ensenyar en català com ell feia, uns laboratoris de ciències i d'idiomes d'estil més universitari que de secundària, els cursos i classes de nocturn per a alumnes de més edat que ell va aconseguir que s'hi puguessin fer i aquest viatge de fi de curs i d'estudis, estil que s'ha mantingut i que encara fa que per a molts professors i alumnes aquest primer Institut de Vic i comarca d'Osona, que les va canviar sociològicament,  sigui dels millors del seu gènere.  I va ser també el gran viatge nostre, perquè als joves sortir a l'estranger i visitar tants països diferents i nous encara ens va fer més efecte, en una època en que o no es sortia o com a molt s'anava a Andorra i a França, no més lluny.      

Aquest viatge tan espectacular i important en la nostra vida que ens va portar a un món aleshores futurista per a nosaltres, va tenir en canvi l'efecte de truncar en tots tres, el nostre pare Ricard i els seus fills Ricard i Jordi, un ascens meteòric que estavem tenint just aleshores en el món dels escacs;  estavem tots en vies d'ascens de categoria i d'altres èxits en torneigs que jugavem al mateix temps i  al faltar dues o tres rondes i al tornar cansats, meravellats i una mica com somniant, amb la ment mig aquí i mig en tots aquells països i vivències, durant ja no dies, sinó setmanes o fins i tot mesos, revivint-lo i parlant-ne, per exemple sovint fins a l'estiu de 1973 i ocasionalment fins a principis de 1974 encara ens visitavem amb altres integrants del viatge i intercamviavem experiències i fotografies. Encara ara ho fem quan casualment ens trobem amb algú que hi havia participat i ho descobrim, com a mínim ho citem amb il·lusió i nostàlgia, i si fa temps que no ens veiem no es rar que surti el tema i en tornem a dir alguna cosa. 

Per això l'enlentiment que va provocar en la nostra carrera escaquista no ens va afectar gaire o gens, perquè com ja s'ha dit en altres ocasions, realment va valer la pena i la llàstima és que no ho fessim més sovint després, per exemple en el meu cas pel segon viatge a l'estranger vaig haver d'esperar a l'agost de 1980 i encara va ser força breu. 

En resum, un viatge mític i amb tota la impromta del meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, perquè s'hi notava molt la seva personalitat. Va ser el seu i nostre -  de tots els que tinguerem la sort i la fortuna d'anar-hi -  gran viatge a l'estranger, per Europa i pel món: una experiència inoblidable i irrepetible.