Els meus viatges pel món a partir del viatge mític que l'Institut Jaume Callís de Vic del qual el director era el meu pare Ricard Lázaro Sanromà, també organitzador del viatge, va fer a l'abril de 1973 per als alumnes que acabaven els estudis de C.O.U. aquell any. Un viatge meravellós a França. Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslavia, Àustria, l'Alemanya Occidental i Suïssa. Al que després han seguit altres que he fet a molts altres països d'Europa, a Rwanda i Burundi, Xina, Terra Santa...
La primera foto és gairebé amb certesa de Bulgària i concretament a la capital Sofia, però també podria ser Iugoslàvia, potser a Macedònia o Sèrbia, o, menys probablement, Grècia i en aquest cas seria al nord, a Tesalònica. Feta per mi, és una imatge que trobo molt evocadora. Com si reflectís un sentiment o signifiqués alguna cosa...
A Iugoslàvia, concretament a Croàcia, amb una petita possibilitat que poguès ser entrant ja a Eslovènia, però un dels indicadors diu Zagreb 11 km i un altre Aerodrom, per tant és possible que fos senzillament arribant a Zagreb. Com que a l'anada, dirigint-nos a la frontera d'Hongria vam passar per Sèrbia i per Novi Sad, capital de la regió de Voivoidina, és de suposar que va ser feta quan se'ns va negar l'entrada a Hongria i vam tenir que dirigir-nos a Àustria pel nord de Croàcia i Eslovènia. Alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquest monòlit.
Havent intercanviat ja des de molt aviat fotos d'aquell viatge amb altres participants en el mateix, vaig constatar de seguida que tot i que tots vam fer el mateix itinerari i recorregut i vam visitar els mateixos llocs i tot i que tots estavem fascinats per l'experiència, arribava a semblar que haviem vist i viscut paisatges i ambients diferents. I és que el punt de vista de l'observador, el seu bagatge previ, també hi influeix, i força.
Per això, publico aquí unes quantes de les fotos que vaig fer jo, aportant la meva perspectiva personal sobre com ho vaig experimentar, segons allò en que em vaig fixar i vaig decidir fotografiar. N'he triat unes poques que considero representatives d'una visió pròpia i que cobreixen en aquest cas el tram de Venècia a Atenes, centrades en el ferry de Brindisi a Patràs:
Quan, com a l'abril de 1973, es fan 10 països (França, Mònaco, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, R.F. d'Alemanya i Suïssa, i de nou una altre zona de França) en tan sols 15 dies, està clar que una bona part del viatge es passa a l'autocar en ruta. A més en aquells anys la legislació no era tan estricta com ara i per posar un exemple el conductor va fer de Venècia a Bari en una nit, amb un mínim de parades per ell i per la gent, després d'haver conduït el dia anterior, tan sols dormint això sí unes quantes hores mentre visitavem Venècia, per tal que l'endemà estiguessim segurs de poder agafar a temps el ferry a Brindisi per anar a Patràs a Grècia. També vam dormir a l'autocar altres dies, com travessant Iugoslàvia de sud a nord, si bé al final vam parar en un alberg, per acabar de passar la nit ell i nosaltres.
La vida a l'autocar, sobretot essent un grup de joves, era interessant i tenia una dinàmica pròpia. Miravem el paisatge, conversavem, llegiem, descansavem, escoltavem la ràdio si ens la posava el xòfer, cosa que feia de tant en tant - la nit italiana de la costa de l'Adriàtic ens va sintonitzar Ràdio Tirana (!) emetent en castellà des d'Albània, i ens la va posar per a tots, això sí a volum baix, fins que algú li va fer notar que molts, quasi tots, dormien i de seguida la va posar només per ell i al cap d'una estona la va tancar - i en ocasions també sorgia, quasi bé espontaniament, cantar alguna cançó, que no sé d'on la treien però que era coneguda i apreciada pel grup, suggerida per algú, sovint una noia, i corejada per bona part del passatge, com a mínim d'una zona del vehicle.
"Those were the days" (1968) de Mary Hopkin, una gran cançó
d'aquells anys. No era de les que cantavem al viatge, però sí que
era un tema (1) que encara sonava algun cop en aquells primers
anys 70s, també en la versió espanyola "Qué tiempo tan feliz".
I sí, té tota la raó, perquè en el record... quin temps més feliç...
D'aquestes cançons en recordo dues, una en castellà i l'altre en català. La primera, cantada a iniciativa d'un grup de noies que, per cert eren veïnes del meu seient, en el seu tram principal feia:
"..En las nubes, las gotas de rocío... y en mi memoria, tan solo solo tu. Si cantas, canto; si cantas, canto, si lloras, lloro; si lloras, lloro... Y tan iguales nos hizo hizo Dios, que si tu mueres, que si tu mueres, también me muero yo..."
Quan l'havien cantat un parell de vegades seguides, animant i convidant a fer-ho a la resta de l'autocar, cosa que mig feiem, alguna de les noies començava a improvisar, divertida, alguna estrofa, canviant-li el text (2) i aquesta era la senyal de que s'acabava el cantar i que ho feia d'una manera alegre i desenfadada.
La cançó catalana que recordo també que es va cantar més d'un cop, sobretot als matins al pujar i començar el recorregut, ja que així es començava de bon humor i es feia companyonia i esperit de grup, deia:
"Si em dons la mà jo et vetllaré el son, blau i vermell quan el Sol es pon, quan es pon... quan el Sol es pon..."
És a dir cançons típiques d'excursió, de campament, d'aquell tipus juvenil entre sentimental i enamoradís que com aquesta també acabaven quan, ja cantades dos o tres vegades, una improvisació divertida hi posava el contrapunt (3).
N'hi havia d'altres, però no les recordo, se m'han oblidat (4). Però en ocasions també es feien endevinalles, jocs i alguna que altre provocació més o menys descarada com "Los hombres de este autocar..." amb un triplet repetit que algun noi interrompia abans que arribés a la seva previsible quarta frase, per evitar que es concretés la burla. Tot al ritme, és clar, de "que bonita serenata (...) que me estas dando la lata...". Són coses que només el jovent, i potser més en concret el d'una determinada època, probablement ja passada fa molt, pot entendre perquè es feien. I es que erem molts nois i noies junts, a part que els de la collita del 1956 - a la que jo no, que sóc dos anys més gran, però sí que hi pertanyia la majoria i entre ells el meu germà Jordi - tenien una personalitat força peculiar i molt marcada. Que per cert a mi em va caure molt bé, encara que no sé si ho vaig demostrar, perquè essent una mica més gran i no pertanyent pròpiament al grup, en aquests casos em limitava sovint a observar, com un espectador que gaudia d'aquella simpatia. I així era, realment, em feia feliç aquella alegre companyia uns pocs anys més jove i veure'ls i escoltar-los, descobrint com eren i què pensaven (5).
I a més, al 1973, estavem en plena transició política i això també es notava en un garbuig d'idees, d'expectatives i de consciència que vivíem en un temps cruïlla, decisiu, i que fins i tot amb els petits gests contribuiem a forjar el futur. Com deia una altre cançó d'aquells anys: joves... erem molt joves.
Però està clar que coses així, igual com les vivències del servei militar amb els companys, deixen un bon record agradable, per la ingenuïtat, innocència i frescor vital, quan en les nostres vides gairebé tot encara estava per fer i decidir i per això tots provavem el món, a veure com era. Quins temps, aquells...
(1) La lletra diu: Once upon a time there was a tavern Where we used to raise a glass or two Remember how we laughed away the hours And think of all the great things we would do Those were the days my friend We thought they'd never end We'd sing and dance forever and a day We'd live the life we choose We'd fight and never lose For we were young and sure to have our way... I ho expressa molt bé.
(2) Uns arranjaments humorístics que improvisava alguna que altre noia eren per exemple "si vuelas, vuelo... (bis)" o "si llueves, lluevo...", cosa que era com una crítica de l'excés de seriositat, provocava el somriure i contrastava amb l'aire molt romàntic de la cançó. Una mica com si alguna pomposa afirmació en anglès acabés amb un "not really...".
(3) En aquest cas, una noia va dir contrastant amb el to anterior i en veu més baixa, com un comentari sobre la lletra de la cançó pels més propers a ella "Si em dons la mà, jo et donaré el peu...". Però és clar que un sentimentalisme tan elevat no corresponia amb la mentalitat i l'ambient juvenil i una petita broma ho corregia.
(4) Bé, recordo fragments d'algunes més, com una que deia "Et faran carícies (bis) i besos de mel (bis)..." i que per Internet ara he descobert que es deia "Dalt del vell Smoky" i que com l'anterior "Quan el Sol es pon" era d'un grup anomenat Falsterbo 3, que cantava entre 1968 i 1973, any en que es va dissoldre. Però per exemple, l'estrofa citada no la continuaven i en una altre que deia "Si et trobes un lladre, els bens et prendrà..." i les noies cantants improvisaven "però un fals amor...". En aquell moment quasi pensava que se les inventaven o que eren cançons de grup excursionista.
(5) Tot i que això cal matisar-ho, perquè a la meva mateixa fila, a l'altre costat de l'estret passadís, hi havia dues noies, unes amigues, una nascuda al 1950 i l'altre al 1952. I un dels estudiants del viatge era nascut al 1948 i un altre el 1958. Hi havia una mica de tot, però amb majoria dels de l'any estandard dels qui acabaven el COU aquell any.
Una cançó que la guia ens va fer aprendre a tot el grup de l'AAO a Xina el juliol del 2009 i després fins i tot ens la va fer cantar en format karaoke. Vam tenir una guia per tot el viatge i guies locals a cadascuna de les ciutats, Beijing, Xi'an, Wuhan i Shanghai. I la guia, que segons ens va dir participava en un grup de cant i ensenyava a cantar, ens va fer aprendre, amb paciència i mètode i a base de moltes repeticions una cançó xinesa, com a part del seu mostrar-nos el món xinès i per ocupar les estones d'autocar o quan estavem en grup i no teniem res que fer, esperant alguna cosa. Semblava que ella tingués un interès especial en que la coneguessim i l'aprenguessim, cosa que va aconseguir, tot i que no sabíem el que deiem.
Es tracta de Kangding qingge, una cançó d'amor dels anys 1930s de Sichuan, que és molt famosa a Xina. Quan la guia ens va fer cantar-la en grup en un vaixell turístic navegant pel riu Yangzi, un bon nombre de xinesos que també feien el creuer pel riu ens miraven i escoltaven complaguts i somrients al veure a uns estrangers cantar aquella cançó del seu país. I com que en el grup hi havia un músic de professió i diversos aficionats que participaven en cors i corals de tota mena, així com uns quants més amb bona oïda i bona veu, i els altres procuravem cantar baixet o practicament fer-ho veure, la qualitat devia ser bastant bona, perquè al final ens van aplaudir i tot.
I potser aquest altre vídeo pot mostrar com uns europeus canten aquesta cançó:
En aquest cas no es tracta de parlar de viatges somniats o desitjats però no realitzats, cosa que en tot cas faria en una altre entrada.
Aquí es tracta de dos grans viatges, espectaculars, als que em vaig apuntar i vaig tenir pagats i al final em vaig retirar abans de fer-los.
El primer que vaig contractar i del que ja havia pagat el cost però al final no vaig fer, va ser a l'agost de 1996. Es tractava d'anar amb un dels viatges bíblics del claretià P. Anton Mª Vilarrúbies a Egipte, Sinaí, Israel i Palestina, recorrent tota la zona durant una setmana i mitja o dues.
Sortida o posta de Sol a la península del Sinaí, on el 1996 podia haver viatjat per visitar el lloc de la teofania del Mt Sinaí
Per aquella època assistia des de feia un any a les conferències bíbliques que feia aquest mossèn a Vic, que m'agradaven molt pel seu contingut molt ben informat, parlant de punts coneguts personalment i expressats amb molta intel·ligència i claredat, i em vaig animar a apuntar-me al viatge bíblic que aquell estiu feia amb un grup a El Caire (Museu i piràmides), el Sinaí (Mt. Sinaí i altres llocs) i tot Israel i Palestina de sud a nord, visitant tots els principals llocs de l'Antic Testament i de la vida de Jesucrist i del Nou Testament.
Ho vaig arribar a tenir tot pagat, no sols la paga i senyal sinó també la primera part i fins la segona i completa, de manera que només havia d'esperar uns dies i preparar el necessari pel viatge. Però no va ser així, per alguns motius que en un altre moment explicaré i sobretot per un, vaig decidir no fer-lo i així ho vaig comunicar, primer al sacerdot i guia - que em va dir que potser eren els normals nervis abans del viatge - i després per telèfon a la societat de viatges bíblics de Catalunya que ho organitzava, amb seu crec que a Tarragona, que em van dir que un grup anterior estava realitzant el viatge amb tota normalitat i que tenia uns dies per si volia repensar-m'ho. Però malauradament en aquell moment no els vaig fer cas a cap d'ells i vaig rescindir el contracte de viatge. I afortunadament es van portar molt bé amb mi perquè, previsorament sempre contractaven assegurances per anul·lació de viatge, i vaig recuperar la quasi totalitat o almenys la gran major part dels diners que havia pagat, i els hi estic molt agraït, encara que els hi hauria d'haver fet cas i fer el viatge, però aleshores vaig patir com una resistència invencible a fer-lo. I així va anar.
Turisme a Islàndia, un expert viatger em va dir "el viatge de la vida"
Un segon cas fou l'any 2002 per un viatge a Islàndia. Uns parents llunyans meus de Barcelona havien contractat amb una altra parella un viatge de 15 dies a aquesta illa nòrdica i gairebé àrtica, per si sola un país. "Potser serà el gran viatge de la teva vida" em van dir i jo em vaig animar a fer-lo. I totalment gratis per mi. Perquè resultava que les dues parelles, que eren amigues, ja l'havien pagat completament, però poc abans un dels membres de l'altre parella no va poder fer-lo no sé si per motius de feina o d'altra impossibilitat de dates. Aleshores l'agència de viatges els hi va retornar els diners d'un dels quatre i van quedar per fer-lo tres, però poc després aquest també es va desdir i llavors sí que l'agència ja no els hi tornava el preu, però els oferia fer un canvi i que un altre pogués anar en aquella plaça. O això o van plegar junts la segona parella i només els hi tornaven els diners d'un però l'altre hi tenia que anar, o ell o un substitut, perquè el viatge era a l'estiu, a l'agost, i quedant encara un parell de mesos hi havia temps de fer els canvis. I van pensar en mi, sabent que m'agradava viatjar. I a casa no sols hi van estar conformes sinó que em van encoratjar a fer-ho. Calia fer els tràmits, passaport, no sé si visat i passar per l'agència a Barcelona. I tot i que pensava que seria una magnífica experiència, també me'n vaig acabar desdient del tot just quan feia el viatge en cotxe cap a Barcelona per presentar-me a l'agència, a l'alçada de Granollers m'ho vaig repensar i vaig decidir no anar-hi, retornant cap a casa. I així els ho vaig comunicar als meus parents, cosa que els va saber greu perquè comptaven amb mi, ja que ja estava pagat, perquè els acompanyés. I realment era un recorregut molt interessant i ben fet per tota l'illa, Reykjavik, fiords, volcans, casa de camp, llacs, cascades, visita a costes amb observació de balenes... Però res em va fer canviar d'opinió llavors, tot i que ara trobo que també l'hauria d'haver fet. I el cert és que a ells els hi va anar molt bé.
En realitat des d'un viatge amb avió a Londres l'agost de 1993 fins a que quasi em van obligar els companys d'estudis de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, gairebé exigint-m'ho, a fer la ruta en avió a Istanbul a l'abril de 2005, vaig evitar tot viatge en avió, entre ells dos a Roma, que podia haver fet. Havia agafat com una fòbia gairebé invencible a viatjar en avió que només se'm va passar quan vaig fer el viatge Barcelona - Istanbul un dia que feia tramuntana i en que l'avió ja es bellugava encara estacionat a la pista de l'aeroport. Després l'avió va patir sacsejades durant hores, com ens va dir el capità al poc d'enlairar-nos "nos esperan turbulencias de leves a moderadas desde aquí hasta Estambul". Però vaig comprovar que tanta cosa que em feia abans de pujar-hi, un cop a dins ja no m'importava i estava paradoxalment tranquil "ara ja no depèn de mi, que sigui el que Déu vulgui..." pensava. Ara els espantats eren els companys del viatge i altres passatgers, mentre jo estava ben tranquil i a l'espera del que passés. Per sort sobrevolant els Balcans i més encara a partir de Grècia les turbulències, algunes de les quals havien arribat a ser fortes, van minvar molt en intensitat i freqüència i van acabar cessant totalment bastant abans que l'avió es disposés a aterrar a l'aeroport Atatürk. I quan em van preguntar els hi vaig dir "he perdut la por a anar en avió". La tornada una setmana i escaig després va ser ben plàcida, si bé el vol Istanbul - Barcelona va ser una hora i mitja o així més llarg que el d'anada. Coses dels vents i de la rotació de la Terra, segons em van dir. I des d'aleshores ja no vaig anular cap viatge més per no anar en avió, ans al contrari.
Bé, mirant retrospectivament, encara hi va haver una tercera vegada, l'any 1971 quan estava a punt de fer 17 anys, que em va sortir la possibilitat, i gratuïtament, d'anar a fer una estada d'un mes a Estats Units, per aprendre i practicar anglès, a Califòrnia vivint com a estudiant en una casa familiar. Era una oferta que quedava sense cobrir si ningú l'acceptava, eren altres temps, i la professora d'anglès va pensar en mi com a opció per aprofitar-la. En aquell moment tenia pocs dies per pensar-m'ho quan m'ho van oferir i vaig decidir renunciar, però aquest cas té unes peculiaritats pròpies i en tot cas mereix una explicació detallada de les circumstàncies i els perquès, cosa que en tot cas faré en un altre moment. Però hagués anat com fos, un viatge així a l'estranger per una estança llarga, i als Estats Units, en plena adolescència més que joventut encara, m'hagués canviat molt la vida. Només haig de dir que havent-me sortit aquella oportunitat vaig pensar que ja en sortirien altres més endavant i potser millors i tot, perquè semblava que el pas del temps anava a favor, com sol passar quan ets jove, però en realitat no va tornar a sortir mai més, inicialment amb gran estranyesa meva, que pensava que com era que allò ja no s'oferís, quan un o dos anys abans sí...
Però amb aquesta excepció, els dos grans viatges perduts quan ja estava a punt de fer-los foren els d'Egipte i Terra Santa el 1996 i el d'Islàndia el 2002.
