Quan, com a l'abril de 1973, es fan 10 països (França, Mònaco, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, R.F. d'Alemanya i Suïssa, i de nou una altre zona de França) en tan sols 15 dies, està clar que una bona part del viatge es passa a l'autocar en ruta. A més en aquells anys la legislació no era tan estricta com ara i per posar un exemple el conductor va fer de Venècia a Bari en una nit, amb un mínim de parades per ell i per la gent, després d'haver conduït el dia anterior, tan sols dormint això sí unes quantes hores mentre visitavem Venècia, per tal que l'endemà estiguessim segurs de poder agafar a temps el ferry a Brindisi per anar a Patràs a Grècia. També vam dormir a l'autocar altres dies, com travessant Iugoslàvia de sud a nord, si bé al final vam parar en un alberg, per acabar de passar la nit ell i nosaltres.
La vida a l'autocar, sobretot essent un grup de joves, era interessant i tenia una dinàmica pròpia. Miravem el paisatge, conversavem, llegiem, descansavem, escoltavem la ràdio si ens la posava el xòfer, cosa que feia de tant en tant - la nit italiana de la costa de l'Adriàtic ens va sintonitzar Ràdio Tirana (!) emetent en castellà des d'Albània, i ens la va posar per a tots, això sí a volum baix, fins que algú li va fer notar que molts, quasi tots, dormien i de seguida la va posar només per ell i al cap d'una estona la va tancar - i en ocasions també sorgia, quasi bé espontaniament, cantar alguna cançó, que no sé d'on la treien però que era coneguda i apreciada pel grup, suggerida per algú, sovint una noia, i corejada per bona part del passatge, com a mínim d'una zona del vehicle.
D'aquestes cançons en recordo dues, una en castellà i l'altre en català. La primera, cantada a iniciativa d'un grup de noies que, per cert eren veïnes del meu seient, en el seu tram principal feia:
"..En las nubes, las gotas de rocío...
y en mi memoria, tan solo solo tu.
Si cantas, canto; si cantas, canto,
si lloras, lloro; si lloras, lloro...
Y tan iguales nos hizo hizo Dios,
que si tu mueres, que si tu mueres,
también me muero yo..."
Quan l'havien cantat un parell de vegades seguides, animant i convidant a fer-ho a la resta de l'autocar, cosa que mig feiem, alguna de les noies començava a improvisar, divertida, alguna estrofa, canviant-li el text (2) i aquesta era la senyal de que s'acabava el cantar i que ho feia d'una manera alegre i desenfadada.
La cançó catalana que recordo també que es va cantar més d'un cop, sobretot als matins al pujar i començar el recorregut, ja que així es començava de bon humor i es feia companyonia i esperit de grup, deia:
"Si em dons la mà
jo et vetllaré el son,
blau i vermell
quan el Sol es pon,
quan es pon...
quan el Sol es pon..."
És a dir cançons típiques d'excursió, de campament, d'aquell tipus juvenil entre sentimental i enamoradís que com aquesta també acabaven quan, ja cantades dos o tres vegades, una improvisació divertida hi posava el contrapunt (3).
N'hi havia d'altres, però no les recordo, se m'han oblidat (4). Però en ocasions també es feien endevinalles, jocs i alguna que altre provocació més o menys descarada com "Los hombres de este autocar..." amb un triplet repetit que algun noi interrompia abans que arribés a la seva previsible quarta frase, per evitar que es concretés la burla. Tot al ritme, és clar, de "que bonita serenata (...) que me estas dando la lata...". Són coses que només el jovent, i potser més en concret el d'una determinada època, probablement ja passada fa molt, pot entendre perquè es feien. I es que erem molts nois i noies junts, a part que els de la collita del 1956 - a la que jo no, que sóc dos anys més gran, però sí que hi pertanyia la majoria i entre ells el meu germà Jordi - tenien una personalitat força peculiar i molt marcada. Que per cert a mi em va caure molt bé, encara que no sé si ho vaig demostrar, perquè essent una mica més gran i no pertanyent pròpiament al grup, en aquests casos em limitava sovint a observar, com un espectador que gaudia d'aquella simpatia. I així era, realment, em feia feliç aquella alegre companyia uns pocs anys més jove i veure'ls i escoltar-los, descobrint com eren i què pensaven (5).
I a més, al 1973, estavem en plena transició política i això també es notava en un garbuig d'idees, d'expectatives i de consciència que vivíem en un temps cruïlla, decisiu, i que fins i tot amb els petits gests contribuiem a forjar el futur. Com deia una altre cançó d'aquells anys: joves... erem molt joves.
Però està clar que coses així, igual com les vivències del servei militar amb els companys, deixen un bon record agradable, per la ingenuïtat, innocència i frescor vital, quan en les nostres vides gairebé tot encara estava per fer i decidir i per això tots provavem el món, a veure com era. Quins temps, aquells...
(1) La lletra diu:
Once upon a time there was a tavern
Where we used to raise a glass or two
Remember how we laughed away the hours
And think of all the great things we would do
Those were the days my friend
We thought they'd never end
We'd sing and dance forever and a day
We'd live the life we choose
We'd fight and never lose
For we were young and sure to have our way...
I ho expressa molt bé.
(2) Uns arranjaments humorístics que improvisava alguna que altre noia eren per exemple "si vuelas, vuelo... (bis)" o "si llueves, lluevo...", cosa que era com una crítica de l'excés de seriositat, provocava el somriure i contrastava amb l'aire molt romàntic de la cançó. Una mica com si alguna pomposa afirmació en anglès acabés amb un "not really...".
(3) En aquest cas, una noia va dir contrastant amb el to anterior i en veu més baixa, com un comentari sobre la lletra de la cançó pels més propers a ella "Si em dons la mà, jo et donaré el peu...". Però és clar que un sentimentalisme tan elevat no corresponia amb la mentalitat i l'ambient juvenil i una petita broma ho corregia.
(4) Bé, recordo fragments d'algunes més, com una que deia "Et faran carícies (bis) i besos de mel (bis)..." i que per Internet ara he descobert que es deia "Dalt del vell Smoky" i que com l'anterior "Quan el Sol es pon" era d'un grup anomenat Falsterbo 3, que cantava entre 1968 i 1973, any en que es va dissoldre. Però per exemple, l'estrofa citada no la continuaven i en una altre que deia "Si et trobes un lladre, els bens et prendrà..." i les noies cantants improvisaven "però un fals amor...". En aquell moment quasi pensava que se les inventaven o que eren cançons de grup excursionista.
(5) Tot i que això cal matisar-ho, perquè a la meva mateixa fila, a l'altre costat de l'estret passadís, hi havia dues noies, unes amigues, una nascuda al 1950 i l'altre al 1952. I un dels estudiants del viatge era nascut al 1948 i un altre el 1958. Hi havia una mica de tot, però amb majoria dels de l'any estandard dels qui acabaven el COU aquell any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada