dimarts, 26 de gener del 2021

Records i sabors del món

Uns quants records dels viatges, amb el seu sabor distintiu de cada país. 


Europa 

D'Europa és a destacar França, el país europeu pel que, per molts i evidents motius, he viatjat més: 
















Àsia: 

Tot i que la part històrica de la megalòpolis de 14 milions d'habitants que és Istanbul està a Europa, té també una gran part asiàtica. I el seu país, Turquía, està majoritàriament a Àsia, tot i que té una petita però important part europea. Per això podria representar aquest continent el que en ocasions s'ha dit "la porta d'Àsia".  
















Àfrica: 

En el meu cas està clar que són Rwanda i Burundi els representants d'aquest gran continent, el bressol de la Humanitat, del que potser per això mateix el viatger que el visita es sent "com a casa".  



Amèrica i Oceania han quedat fora del meu abast.  

divendres, 22 de gener del 2021

Límits del món vist

Barcelona, la ciutat on vaig néixer i on vaig viure fins poc abans de complir els 13 anys l'any 1967 -  amb un breu retorn d'uns mesos l'any següent 1968 i una estança de dos anys (1975 - 1977) en un pis d'estudiant quan anava a la Universitat  - està més o menys a la longitud de París i a la latitud de Roma:

Barcelona 41º 22' 57" N  -  2º 10' 37" E

París 48º 51' 25" N    -   2º 21' 05" E 

Roma 41º 53' 35" N   - 12º 28' 58" E


La comarca d'Osona, on he viscut pràcticament des de 1967, amb les interrupcions ja dites, i concretament vivint a Manlleu (1967 - 68), Vic (1968 - 70) i Folgueroles (des de 1970), està una mica més al nord, però no gaire. 

Com que on he viscut més, als voltants de mig segle, és a Folgueroles, prenc la situació seva com a referència, de vivenda habitual, tot tenint en compte que a part de les excepcions ja citades també he viscut uns mesos a Madrid (unes setmanes al juny de 1963 i un parell de mesos a la tardor de 1976) i que he fet el servei militar al C.I.R. de Marinés, València (primers gener 1979 - finals febrer 1980). 

Per tant, de tota la meva vida on he residit més és a:

Folgueroles  41º 56' 24" N   - 2º 18' 59" E

Aquestes referències de Barcelona com a localitat natal i de Folgueroles com a residència són la base. 

 

Els récords en els límits del món que he vist han estat aquests: 


1963  Madrid 40º 25' 08" N

         Madrid 3º 31' 41" O 

1968 Andorra 42º 34' N 


Com es veu, fins aquí els moviments són minúsculs i és amb el gran viatge amb l'Institut Jaume Callís quan comença realment el veure món: 


1973 Atenes 23º 42' 58" E

        Viena 48º 12' 30" N

1976 Tarifa 36º 00' 55" N

         Cadis 6º 17' 51" O 

1993 Londres 51º 30' 26" N 

1994 Amsterdam 52º 23' N 

2005 Bursa (Turquia) 29º 04' E

2007 Murore (Burundi) 2º 51' S

        Murore (Burundi) 30º 24' E  

        Nairobi (Kenya) 36º 49' 02" E, però a l'aeroport i sense baixar de l'avió 

2009 Shanghai (Xina) 121º 28' E

2012 Sant Petersburg (Rússia) 59º 57' N 

2014 Lisboa 9º 09' 37" O 


Burundi, el meu límit Sud del món, assolit l'agost de 2007













Els límits del món que he vist són doncs, uns 60º N (St. Petersburg, agost 2012), uns 3º S (Burundi i la frontera amb Tanzània, agost 2007), 121º E (Shanghai, juliol 2009) i 9º O (Lisboa, juny 2014). 



Shanghai, "sobre el mar", l'extrem Est del món que he visitat, juliol del 2009










He anat doncs molt més cap a l'Est i el Sud que no pas cap al Nord i l'Oest.  Des de la meva residència habitual, a uns 42º N i 2º E aproximadament, he anat un màxim de: 

+ 119º en direcció E - any 2009

+ 45º en direcció S - any 2007

+ 18º en direcció N - any 2012

+ 11º en direcció O - any 2014


Sant Petersburg, a l'extrem Nord del món que he vist, catedral de Crist Salvador sobre la sang vessada, agost 2012















És a dir que aquella exploració del món iniciada com tothom quan era nadó per l'habitació, després la casa, el carrer del davant, el poble, altres pobles... ha arribat a ser des de Lisboa a Shanghai i de St. Petersburg a Murore. 


Lisboa, l'extrem Oest del món on he estat, juny 2014






L'epicentre dels extrems dels viatges cau aproximadament a 29º N  56º E, és a dir una mica al SE de la ciutat de Sirjan, a la província de Kerman, a l'Iran. Lloc i regió del món on per cert no hi he estat mai, però els dos grans viatges a l'Àfrica dels Grans Llacs el 2007 i a Xina oriental el 2009 desplacen molt el centre de coordenades, ja que si comptessin la freqüència i altres paràmetres, el centre dels meus viatges estaria força més a l'Oest i una mica més al Nord, suposo que per Grècia, Turquia i Terra Santa, si no en algun punt dels Balcans o encara d'Itàlia, perquè he fet realment molts viatges a França i països veïns (Itàlia, Alemanya, Suïssa...). Amb molt, la major part dels meus viatges han estat per Europa.  

Quant a continents, a Àsia vaig arribar-hi per primer cop a l'abril de 2005, però només a la part asiàtica d'Istanbul i després en una excursió en autocar a Bursa, la primera capital otomana. 

En realitat a Àsia no hi vaig estar en general, és a dir lluny i dies, fins el juliol de 2009, 15 dies a Xina (Beijing, Xi'an, Wuhan i Shanghai).

A Àfrica hi vaig anar a l'agost de 2007, quasi un mes a Rwanda, recorrent la major part del país, i 3 dies a Burundi (Muyinga, Murore i Kirundo). 

No he estat mai ni a Amèrica ni a Oceania. Val a dir que a l'estiu de 2008 vaig estar a punt de fer un viatge a Austràlia amb la diòcesi de Vic per participar en la Jornada Mundial de la Joventut amb el papa Benet XVI, però finalment no el vaig poder fer. I les possibilitats d'anar a Amèrica han estat gairebé nul·les, exceptuant el fet que l'any 2017 se'm va convidar a anar a agafar un vaixell a la Martinica com a membre de Stella Maris, l'apostolat del mar, però no vaig poder per les meves obligacions parroquials. 

Aquests són, doncs, els límits del món que he visitat i on he estat fins ara. I com que actualment és difícil viatjar i no sembla que vagi a canviar en un futur proper, poden ser-ho per molt temps, qui sap si definitivament.         

diumenge, 17 de gener del 2021

Passant per Àustria, 1973

Des del viatge de l'Institut Jaume Callís del 1973 no he estat de nou a Àustria, tot i que m'hagués agradat. I tot i que una neboda, jove científica especialista en epigenètica neurològica, després de viure estudiant un parell d'anys a Suècia, al Karolinska, ara ja fa fa un parell d'anys que completa els seus estudis i treballa a Viena. La ciutat que quan hi vam estar fa més de 45 anys, ja a prop de 50, ens va agradar molt, al igual que les altres zones d'Àustria per on vam passar, com Graz, els Alps i el Tirol, Salzburg... 

Algunes fotos d'aquelles vistes que vam prendre i de l'experiència de ser allà que vam tenir: 


En un poble del sudest d'Àustria en el que vam fer una parada abans de Viena, en un
carrer hi vaig veure aquesta capelleta amb el Sant Crist a la Creu. Em va agradar tant
que ho vaig fotografiar. Àustria llavors era molt catòlica, quan ara li pregunto, la meva
neboda que viu i estudia a Viena em diu que la gent gran sí, que ho segueix essent. 


També a alguna ciutat d'Àustria, el pare i el meu germà Jordi.


Allà vaig poder exercitar força l'idioma alemany que havia après en un excel·lent curs Acsimil amb llibre i discos ja uns anys abans, el 1969. Per exemple amb un taxista que ens portava de punta a punta de Viena, vaig parlar-hi gairebé mitja hora o tres quarts en alemany, tot i que el meu domini de l'idioma no donava per a tant. 

Ricard Lázaro Sanromà a dalt de l'autocar observa el desenvolupament
dels fets. És possible que fos en una frontera o en alguna parada. Pot ser 
Àustria, però també Iugoslàva o bé la República Federal d'Alemanya,


Després en el mateix viatge seguiria practicant alemany a la República Federal d'Alemanya, a Munic sobretot, i a Suïssa. Però ja abans m'havia adonat que  tant a Bulgària com a Iugoslàvia i em van dir que això passava en general als països de l'Est d'Europa, l'alemany era junt al rus i potser més i tot, la llengua estrangera més estudiada i dominada per la gent, molt més que l'italià, el francès o l'anglès, gairebé per aquest ordre. A Espanya aquells anys l'idioma més estudiat era el francès, molt majoritari a l'ensenyament dels 6 cursos de Batxillerat i el Preuniversitari/COU, quedant l'anglès, l'alemany i l'italià i no sé si també el portuguès com a opcions gairebé anecdòtiques en aquells estudis.. . 



El Jordi en un parc de Viena i amb el gorro ustasha. 


Amb aire despreocupat, però innegablement feliç de ser allà 

D'Àustria recordo unes anècdotes. A un poble li vaig demanar la direcció d'un carrer a una jove molt rossa, uns quants anys més gran que jo, que el primer cop no em va contestar i semblava que no em feia cas i seguia caminant. Llavors vaig recordar una lliçó del curs d'alemany i li vaig dir "Bitte!" com per tornar-li a preguntar i llavors sí que es va parar i em va fer atendre i molt amablement em va contestar gairebé sense que li hagués de tornar a preguntar, va resultar ser una dona jove simpàtica però seriosa, reservada i una mica desconfiada, però la paraula "Bitte!" - Sisplau, però també amb altres connotacions igualment educades - va permetre que pogués accedir a parlar amb ella i el cert és que m'ho va indicar molt bé, assegurant-se, ja un cop posada, que jo ho havia entès bé i que no em perdria.




En un petit riu d'Àustria, força ben canalitzat 

L'altre, quan l'autocar va fer una parada a una zona molt bonica dels Alps del Tirol i un grup de joves vam entrar junts en un bar bastant concorregut al costat de la carretera. Quan vam entrar es va fer un silenci de sobte i tota la clientela ens mirava de forma interrogativa, com no saber a que atenir-se amb nosaltres. Al cap d'uns segons una mica incòmodes d'expectació per part seva, al veure que ens comportàvem amb normalitat i naturalitat i alguns, entre els quals també jo, amb certa timidesa després d'aquella rebuda, els clients van tornar a les seves converses i el barman, que per un moment havia semblat disposat a dir-nos que estava reservat el dret d'admissió i que no hi podíem entrar, va canviar totalment d'actitud i ens va atendre bé i al cap de poc fins i tot amb certa simpatia, gairebé protectora. No sé,potser havien tingut alguna experiència dolenta anterior, o potser ens havien sentit parlar en veu alta i riure a fora abans d'entrar, i no sabien a què atendre's fins que vam veure que érem uns joves força correctes i que ens comportàvem de forma civilitzada i educada, sense pretendre fer cap enrenou ni actuar de forma arrogant, prepotent o desconsiderada. I al marxar els mateixos clients fins i tot ens miraven amb simpatia com pensant "aquests han resultat ser bona gent..." i "tant de bo tots els visitants fossin així...". sense pretendre fer cap enrenou ni actuar de forma arrogant, prepotent o desconsiderada. I al marxar els mateixos clients fins i tot ens miraven amb simpatia com pensant "aquests han resultat ser bona gent..." i "tant de bo tots els visitants fossin així...". sense pretendre fer cap enrenou ni actuar de forma arrogant, prepotent o desconsiderada. I al marxar els mateixos clients fins i tot ens miraven amb simpatia com pensant "aquests han resultat ser bona gent..." i "tant de bo tots els visitants fossin així...". 

dijous, 14 de gener del 2021

Records i impressions del gran viatge a Grècia de 1973

Es diu que un retorna sempre al seu primer amor. I viatjant pel món el meu primer i gran amor va ser el del mític viatge a Grècia de l'abril de 1973. Com ho va ser segurament de tants altres que van tenir la sort de fer-lo i viure'n totes les seves aventures i descobriments. 

En aquesta entrada del blog miraré d'aportar unes pinzellades, sobretot amb fotografies, de les fites, records i impressions d'un viatge molt especial, d'aquells que et marquen de per vida i amb molt de gust que ho facin, perquè el que aporten és positiu, no sols t'informa i educa sinó que t'il·lusiona i enriqueix de vivències i sobretot t'obre nous horitzons, i mai més ben dit. 

No és d'estranyar que durant molts mesos després, estiguéssim ja aquí però la ment la tinguéssim encara en bona part recordant i somniant tots aquells països i llocs tan meravellosos, tan diferents al que estàvem acostumats. Per nosaltres va ser com viatjar a un altre planeta i al futur. Vam seguir veient-nos amb uns quants dels companys del viatge, parlant i intercanviant fotos de forma intensa fins al juliol de 1973 i encara d'una manera ja més lleu, però encara viva, fins almenys el gener o febrer de 1974. En aquest s mesos jo em desplaçava de tant en tant amb el meu ciclomotor fins a Vic, Manlleu i algun altre poble d'Osona tan sols per tornar a veure alguns companys i companyes de viatge amb que ens havíem fet molt amics i senzillament veure'ls, parlar amb ells i com queda dit intercanviar no sols impressions sinó també fotos i algun que altra record. 

Però després al llarg dels anys, quan ens hem trobat casualment amb algú que havia participat en aquella veritable expedició turística educativa i d'experiència vital, quasi d'iniciació i com a mínim d'iniciació als futurs viatges, sempre o quasi ens hem alegrat i n'hem parlat llargament, compartint el que vam veure i viure. Dels últims casos, un a Sta. Maria de Corcó pel 2012 i encara un altre diferent a Montesquiu el 2015, i llavors ja havien passat 40 anys o més, i encara ho teniem fresc a la memòria i a punt de reviure-ho de nou amb ganes, nostàlgia i sempre bons records. He comprovat que els que vam fer el viatge ens sentim units, com membres d'un mateix grup informal però inesborrable. 


Aquestes són algunes de les fotos que he trobat i que em semblen significatives:











A les ruïnes d'Olympia, un dels dos grans objectius centrals del viatge. Al mig de la foto, d'esquenes, hi ha el meu germà Jordi. Quasi tots els que hi surten són membres del grup de l'Institut Jaume Callís de Vic. 

























Pels carrers d'Atenes l'abril de 1973, al fons es veu la muntanya de l'Acròpolis. Quan he tornat per fi a Atenes, el 2013 i el 2016 he pogut constatar que tot això havia canviat molt. Hi surten en Jordi, el Sardiné i, darrera, el conductor de l'autocar. La foto la vaig fer molt probablement jo, però també podria ser feta del meu pare.













Al Partenó, l'objectiu principal del viatge. En el grup hi ha el Jordi, el conductor de l'autocar, un altre noi, jo al darrera i en Sebastià Sardiné, amb un turista. La foto la va fer el pare, Ricard Lázaro Sanromà, director del centre i organitzador del viatge. 


























El meu germà Jordi a la Plaça Syntagma d'Atenes, el 21 d'abril de 1973, quan una desfilada militar de la Grècia dels coronels a la que vam arribar per casualitat i que ens va agafar d'improvís, com un inesperat atractiu turístic més. El cert és que la plaça Syntagma, no sé perquè, ens va deixar molt bon record a tots, la vam recordar sempre i amb afecte, com si l'haguéssim incorporat d'alguna manera a la nostra vida i ja ens l'haguéssim feta i la consideréssim com nostra, el cert és que a casa tots vam establir un fort vincle en el record amb ella, com quelcom especial, i he comprovat que també els hi ha passat a alguns altres. Per algun motiu aquesta plaça ens va impressionar de forma intensa i duradora. Quan vaig tornar de nou a Grècia els anys 2013 (en dues ocasions) i 2016 la vaig voler tornar a veure i estar-hi, tot i que la vaig trobar més normal de com la tenia en el record, tot i així interessant. La foto la vaig fer jo i el dinamisme i fins la vida que té la va incorporar per sorpresa una noia grega que va aparèixer corrent i amb expressió alegre, mentre un jove grec sembla apartar-se per deixar-la passar, just quan jo feia la foto.  

























El papa i el Jordi a dalt de la Torre de comunicacions i contemplant la ciutat olímpica de Munic, llavors a l'Alemanya de l'Oest. És ja a finals d'abril de 1973, ja en el camí de retorn a casa, però encara veient coses noves, interessants i per a nosaltres molt futuristes. Malauradament més de mig any abans prop d'aquí hi va haver-hi el tràgic atemptat terrorista als Jocs Olímpics, però per quan hi vam arribar nosaltres tot això ja estava passat i superat, pràcticament oblidat, i la ciutat en general i la zona olímpica en concret tenia un aspecte ben normal, tot i que pels muniquesos que ho van viure la processó devia anar per dins. Això sí, la zona olímpica estava buida d'activitats, almenys quan hi vam ser, només hi érem turistes i visitants. La foto la vaig fer jo. 













Els dos germans, el Jordi i jo, al costat d'un estany a un parc a Munic, Baviera, a la República Federal d'Alemanya. O potser caldria dir els dos fills, perquè la foto la va fer el nostre pare. Dona com una imatge bucòlica i plàcida en conjunt, amb el contrast que el Jordi està alegre i fent alguna cosa, pel que es veu acaba de tirar una pedreta al llac, mentre jo estic una mica absent i pensatiu, com recordant. És la mirada del papa sobre nosaltres, perquè no sols hi ha el que hi ha sinó també la presència i la personalitat del qui fa la foto. Crec que fins i tot ens va dir que ens posessim allà, que ens anava a fotografiar, li devia agradar l'ambient, el moment i el punt de vista. D'altra banda al Jordi se'l veu, com sempre, força elegant, mentre jo tinc un aspecte més informal, fins com una mica deixat. O més, volgudament o no, com de gent del carrer, de no preocupat per aquestes coses externes. Fins i tot podria estar comparant interiorment on estic ara amb altres llocs, potser amb països anteriors i/o pensant en la sort que he tingut de poder fer aquell viatge. I és que de fora l'únic que no es veu és un mateix. Són els altres en qui ens mostren el nostre reflex des del seu punt de vista i així ens donen la retroalimentació psicològica i social. Potser és senzillament que el món centreuropeu ens sembla al Jordi i a mi, i al papa també, com una mena de cel, com un paradís en el que no vivim habitualment i del que llavors en féiem un tast, que sabíem puntual i passatger, efímer, i amb aquests sentiments matisats cadascú de nosaltres tres ho vivia i expressava a la seva manera. Sí, podria ser que tot en conjunt en aquesta foto manifestés justament això.  
















A l'autocar, ja de tornada i no massa lluny del terme del viatge. Potser a l'Alemanya Occidental, però més aviat a Suïssa o a França. La foto me la va fer una noia companya de seients durant tot el trajecte del viatge, no sé si es va oferir ella o li vaig demanar jo o algú altre. Recordo que mentre me la feia, uns companys feien broma al respecte. Vaig sortir amb una expressió bastant especial, que no sabria dir a què correspon, potser només feia pose per a la foto, potser en part ja es començava a notar el cansament físic dels 15 dies de viatge continu i una certa saturació de veure coses noves i meravelloses, que et deixava amb aquesta cara, perquè encara no ho havies assimilat, ni molt menys. Com una mena de quedar-te bastant admirat, unit a la pena de que ja s'anés acabant. Fins i tot algú podria dir que se'm veu com místic. Potser era senzillament la impressió que jo li donava a la noia, perquè el fotògraf també hi posa bastant de la seva part. A més, va riure després de fer la foto, quan ni ella ni jo l'havíem vista, dient-me que era per la cara que havia posat quan em retratava. I una reflexió important que això suscita o millor dit que evoca, perquè és una cosa bastant sabuda:  es pot viatjar, i és bo fer-ho, a totes les edats, però decididament és més emocionant quan es fa de jove. I encara més si es fa amb altre jovent i millor encara si és en grup, com va ser el cas. 


És interessant constatar que, essent un mateix viatge, les fotos d'un i altre són diferents en temàtica i estil, cada un hi expressa d'alguna manera la seva personalitat i interessos, allò que va veure, allò en que es va fixar i com li va afectar. Tot això també és mutuament enriquidor, quan veus les similituds i les diferències i t'obres a la visió de l'altre. Tots i aportem la nostra perspectiva i les nostres reflexions i això permet engrandir i anar completant més i més el panorama. I és molt bo que sigui així. 

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Per Xina i l'eclipsi de Sol a Wuhan, juliol de 2009

El viatge a Xina l'estiu de 2009 tenia per objecte observar un eclipsi total de Sol llarg a Wuhan.

A l'arribada a l'aeroport de Beijing, encara dins de l'avió. Una infermera
em pren la temperatura, com a tots els passatgers, i als controls fronteres de la duana
de nou amb pantalles tèrmiques d'infraroigs, era l'època d'una grip aviar l'any 2009.


De pas vam visitar el mil·lenari gegant asiàtic, tota una civilització i un món per sí sol, amb una cultura variada i riquíssima. 

El primer que ens va sorprende de Beijing va ser la intensa boira
de contaminació, sort que unes fortes pluges ho van netejar. Aquí 
als antics hutongs, barris vells populars, dels que se n'han conservat. 
 


A Beijing, la Ciutat Prohibida, la Gran Muralla, la plaça Tiananmen, les tombes Ming, el palau d'estiu Qing... A Beijing, com ens va dir l'hostessa holandesa de KLM a l'arribada, quan li vam preguntar, fa molta calor a l'estiu i molt fred a l'hivern. 



Davant l'estàtua d'un gran savi, segons diuen


A Xi'an, l'antiquíssima capital dels imperis Han (202 aC - 220) i Tang (618 - 907), la ciutat i les seves muralles, la Gran Pagoda, la mesquita, l'espectacle de música, cants i dances de la dinastia Tang  i a prop d'allà l'exèrcit de soldats de terracota de la tomba del primer emperador Qin Shing Huang (221 - 210 aC). 

Entre ciutats xineses vam volar amb Air China, Air Shanghai i altres companyies locals 

A l'aeroport de Wuhan, l'objectiu del viatge 


Entrevistats per les reporteres de la TV de Hubei, la guia tradueix

A Wuhan, la ciutat més calorosa a l'estiu de Xina i avui dia famosa per altres motius, el riu Yangtse, la pròpia ciutat i l'eclipsi de Sol; per cert que a l'arribada a l'aeroport - doncs les distàncies són tan grans que es viatja en avió entre ciutats - ens va rebre la TV de la zona com als científics que havien triat veure l'eclipsi des d'allà i que havien sigut els primers en reservar-hi l'estada; les reporteres ens van preguntar en directe que significava per nosaltres poder observar l'eclipsi i perquè veniem de tant lluny a fer-ho. 

Pels camins de la Xina, tan llunyana 

I a Shanghai, la gran ciutat ultramoderna, futurista i quasi extraterrestre, però que té com una foscor ambiental tot i els seus il·luminats grans gratacels i edificis molt nous i tecnològicament molt avançats, que a la nit no aconsegueixen trencar l'obscuritat de la ciutat, vam visitar jardins i temples així com vam pujar al tren magnètic levitant que porta des del centre de la ciutat fins a l'aeroport i que arriba a uns 500 km/h.  


Shanghai, ultramoderna, futurista, quasi extraterrestre, però fosca

Aquesta va ser la nostra aventura de 15 dies a Xina. Mentre era a Beijing vaig complir 55 anys i l'Hotel Marriot, assabentat del fet pel passaport, em va felicitar l'aniversari amb una nota i un pastís a la meva habitació. 

Amb vaixell pel riu Yangtse 

I la tornada, amb Air France, Shanghai - Paris en 12 hores. 

Rumb a Europa 


Sobrevolant Mongòlia, de tornada a casa 

Un viatge de gran envergadura, amb la perfecta organització de l'AAO i amb l'agradable companyia d'uns bons companys en un grup ben avingut. Va ser real, s'ha fet història i ara queda en el record. 

dilluns, 5 d’agost del 2019

Altres viatges pel món: Terra Santa l'any 2010

L'octubre de 2010, just un mes després de ser ordenat sacerdot, vaig poder realitzar un viatge a Israel, Jordània i Palestina. Algunes imatges estan a la pàgina del mateix títol, Terra Santa 2010, de la capçalera del blog. Aquí en poso algunes altres:

A Haifa, primers d'octubre de 2010

A Natzaret, a la basílica de l'Anunciació
Al mar de Galilea, llac de Geneserat o de Tiberiades, escenari de la primera
predicació de Nostre Senyor Jesucrist. 



En barca pel llac, amb mossèn Joan Casas 

Missa al Mont de les Benaurances 

Inscripció cristiana en àrab a Israel 
Al riu Jordà
Al Jordà 

Petra, Jordània

Al Mont Nebó, Madaba, Jordània




A les coves de Qumran, amb Mn. Joan Casas, el meu confessor i director espiritual

Al Mar Mort

A Jerusalem 
Jerusalem 
Cúpula de La Roca, Jerusalem 

Al Cenacle de Jerusalem, renovació dels vots sacerdotals 

Betlem, Palestina

Mossens, guies, records i diplomes 

Com es pot veure per les fotos, aquest viatge de l'octubre de 2010 a Terra Santa, a la Terra de la Bíblia i de Jesucrist, als actuals estats d'Israel, Jordània i Palestina, és dels viatges que estic més content i satisfet d'haver pogut realitzar a la meva vida.