Es diu que un retorna sempre al seu primer amor. I viatjant pel món el meu primer i gran amor va ser el del mític viatge a Grècia de l'abril de 1973. Com ho va ser segurament de tants altres que van tenir la sort de fer-lo i viure'n totes les seves aventures i descobriments.
En aquesta entrada del blog miraré d'aportar unes pinzellades, sobretot amb fotografies, de les fites, records i impressions d'un viatge molt especial, d'aquells que et marquen de per vida i amb molt de gust que ho facin, perquè el que aporten és positiu, no sols t'informa i educa sinó que t'il·lusiona i enriqueix de vivències i sobretot t'obre nous horitzons, i mai més ben dit.
No és d'estranyar que durant molts mesos després, estiguéssim ja aquí però la ment la tinguéssim encara en bona part recordant i somniant tots aquells països i llocs tan meravellosos, tan diferents al que estàvem acostumats. Per nosaltres va ser com viatjar a un altre planeta i al futur. Vam seguir veient-nos amb uns quants dels companys del viatge, parlant i intercanviant fotos de forma intensa fins al juliol de 1973 i encara d'una manera ja més lleu, però encara viva, fins almenys el gener o febrer de 1974. En aquest s mesos jo em desplaçava de tant en tant amb el meu ciclomotor fins a Vic, Manlleu i algun altre poble d'Osona tan sols per tornar a veure alguns companys i companyes de viatge amb que ens havíem fet molt amics i senzillament veure'ls, parlar amb ells i com queda dit intercanviar no sols impressions sinó també fotos i algun que altra record.
Però després al llarg dels anys, quan ens hem trobat casualment amb algú que havia participat en aquella veritable expedició turística educativa i d'experiència vital, quasi d'iniciació i com a mínim d'iniciació als futurs viatges, sempre o quasi ens hem alegrat i n'hem parlat llargament, compartint el que vam veure i viure. Dels últims casos, un a Sta. Maria de Corcó pel 2012 i encara un altre diferent a Montesquiu el 2015, i llavors ja havien passat 40 anys o més, i encara ho teniem fresc a la memòria i a punt de reviure-ho de nou amb ganes, nostàlgia i sempre bons records. He comprovat que els que vam fer el viatge ens sentim units, com membres d'un mateix grup informal però inesborrable.
Aquestes són algunes de les fotos que he trobat i que em semblen significatives:
A les ruïnes d'Olympia, un dels dos grans objectius centrals del viatge. Al mig de la foto, d'esquenes, hi ha el meu germà Jordi. Quasi tots els que hi surten són membres del grup de l'Institut Jaume Callís de Vic.
Pels carrers d'Atenes l'abril de 1973, al fons es veu la muntanya de l'Acròpolis. Quan he tornat per fi a Atenes, el 2013 i el 2016 he pogut constatar que tot això havia canviat molt. Hi surten en Jordi, el Sardiné i, darrera, el conductor de l'autocar. La foto la vaig fer molt probablement jo, però també podria ser feta del meu pare.
Al Partenó, l'objectiu principal del viatge. En el grup hi ha el Jordi, el conductor de l'autocar, un altre noi, jo al darrera i en Sebastià Sardiné, amb un turista. La foto la va fer el pare, Ricard Lázaro Sanromà, director del centre i organitzador del viatge.
El meu germà Jordi a la Plaça Syntagma d'Atenes, el 21 d'abril de 1973, quan una desfilada militar de la Grècia dels coronels a la que vam arribar per casualitat i que ens va agafar d'improvís, com un inesperat atractiu turístic més. El cert és que la plaça Syntagma, no sé perquè, ens va deixar molt bon record a tots, la vam recordar sempre i amb afecte, com si l'haguéssim incorporat d'alguna manera a la nostra vida i ja ens l'haguéssim feta i la consideréssim com nostra, el cert és que a casa tots vam establir un fort vincle en el record amb ella, com quelcom especial, i he comprovat que també els hi ha passat a alguns altres. Per algun motiu aquesta plaça ens va impressionar de forma intensa i duradora. Quan vaig tornar de nou a Grècia els anys 2013 (en dues ocasions) i 2016 la vaig voler tornar a veure i estar-hi, tot i que la vaig trobar més normal de com la tenia en el record, tot i així interessant. La foto la vaig fer jo i el dinamisme i fins la vida que té la va incorporar per sorpresa una noia grega que va aparèixer corrent i amb expressió alegre, mentre un jove grec sembla apartar-se per deixar-la passar, just quan jo feia la foto.
El papa i el Jordi a dalt de la Torre de comunicacions i contemplant la ciutat olímpica de Munic, llavors a l'Alemanya de l'Oest. És ja a finals d'abril de 1973, ja en el camí de retorn a casa, però encara veient coses noves, interessants i per a nosaltres molt futuristes. Malauradament més de mig any abans prop d'aquí hi va haver-hi el tràgic atemptat terrorista als Jocs Olímpics, però per quan hi vam arribar nosaltres tot això ja estava passat i superat, pràcticament oblidat, i la ciutat en general i la zona olímpica en concret tenia un aspecte ben normal, tot i que pels muniquesos que ho van viure la processó devia anar per dins. Això sí, la zona olímpica estava buida d'activitats, almenys quan hi vam ser, només hi érem turistes i visitants. La foto la vaig fer jo.
 |
|
Els dos germans, el Jordi i jo, al costat d'un estany a un parc a Munic, Baviera, a la República Federal d'Alemanya. O potser caldria dir els dos fills, perquè la foto la va fer el nostre pare. Dona com una imatge bucòlica i plàcida en conjunt, amb el contrast que el Jordi està alegre i fent alguna cosa, pel que es veu acaba de tirar una pedreta al llac, mentre jo estic una mica absent i pensatiu, com recordant. És la mirada del papa sobre nosaltres, perquè no sols hi ha el que hi ha sinó també la presència i la personalitat del qui fa la foto. Crec que fins i tot ens va dir que ens posessim allà, que ens anava a fotografiar, li devia agradar l'ambient, el moment i el punt de vista. D'altra banda al Jordi se'l veu, com sempre, força elegant, mentre jo tinc un aspecte més informal, fins com una mica deixat. O més, volgudament o no, com de gent del carrer, de no preocupat per aquestes coses externes. Fins i tot podria estar comparant interiorment on estic ara amb altres llocs, potser amb països anteriors i/o pensant en la sort que he tingut de poder fer aquell viatge. I és que de fora l'únic que no es veu és un mateix. Són els altres en qui ens mostren el nostre reflex des del seu punt de vista i així ens donen la retroalimentació psicològica i social. Potser és senzillament que el món centreuropeu ens sembla al Jordi i a mi, i al papa també, com una mena de cel, com un paradís en el que no vivim habitualment i del que llavors en féiem un tast, que sabíem puntual i passatger, efímer, i amb aquests sentiments matisats cadascú de nosaltres tres ho vivia i expressava a la seva manera. Sí, podria ser que tot en conjunt en aquesta foto manifestés justament això.
A l'autocar, ja de tornada i no massa lluny del terme del viatge. Potser a l'Alemanya Occidental, però més aviat a Suïssa o a França. La foto me la va fer una noia companya de seients durant tot el trajecte del viatge, no sé si es va oferir ella o li vaig demanar jo o algú altre. Recordo que mentre me la feia, uns companys feien broma al respecte. Vaig sortir amb una expressió bastant especial, que no sabria dir a què correspon, potser només feia pose per a la foto, potser en part ja es començava a notar el cansament físic dels 15 dies de viatge continu i una certa saturació de veure coses noves i meravelloses, que et deixava amb aquesta cara, perquè encara no ho havies assimilat, ni molt menys. Com una mena de quedar-te bastant admirat, unit a la pena de que ja s'anés acabant. Fins i tot algú podria dir que se'm veu com místic. Potser era senzillament la impressió que jo li donava a la noia, perquè el fotògraf també hi posa bastant de la seva part. A més, va riure després de fer la foto, quan ni ella ni jo l'havíem vista, dient-me que era per la cara que havia posat quan em retratava. I una reflexió important que això suscita o millor dit que evoca, perquè és una cosa bastant sabuda: es pot viatjar, i és bo fer-ho, a totes les edats, però decididament és més emocionant quan es fa de jove. I encara més si es fa amb altre jovent i millor encara si és en grup, com va ser el cas.
És interessant constatar que, essent un mateix viatge, les fotos d'un i altre són diferents en temàtica i estil, cada un hi expressa d'alguna manera la seva personalitat i interessos, allò que va veure, allò en que es va fixar i com li va afectar. Tot això també és mutuament enriquidor, quan veus les similituds i les diferències i t'obres a la visió de l'altre. Tots i aportem la nostra perspectiva i les nostres reflexions i això permet engrandir i anar completant més i més el panorama. I és molt bo que sigui així.
