Viatjant pel món, te n'adones:
Els Bee Gees ho canten molt bé en aquesta cançó seva del 1967, "World".
"Now, I found that the World is round...".
La continuació "... and of course, it rains everyday..." ja és més qüestió de llocs i èpoques.
Però sí, és així, ben mirat cada dia plou en algun lloc del món, i més aviat en molts.
A Roma hi hagués pogut anar per primera vegada a finals de 1967 amb el col·legi La Salle Manlleu, però a casa van considerar que amb 13 anys era massa petit per anar sol, tot i que en grup organitzat, a l'estranger. A mi em va saber greu, perquè m'hagués agradat viatjar a Roma i el Vaticà i no sé si també estava previst una trobada, més probablement general a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, que no pas una audiència privada, amb el Papa Pau VI. A la tornada, professors que hi havien anat amb alguns alumnes, ens van explicar l'increïblement gran que era la basílica de Sant Pere, la qual cosa va motivar la meva imaginació, però estava clar que hauria d'esperar per anar-hi a conèixer el centre del món catòlic i d'alguna manera de tot el món cristià.
La primera vegada que vaig estar a Itàlia, amb el gran viatge de fi de curs i d'estudis de l'Institut Jaume Callís de Vic, l'abril de 1973, el recorregut el vam fer pel nord i est d'Itàlia, de Milà a Venècia i d'allà per la costa de l'Adriàtic fins a Bari i Brindisi, deixant de banda Roma, ja que el nostre destí era Grècia.
Quan amb dues germanes vam viatjar amb cotxe pel sud de França i el nord d'Itàlia l'agost de 1983, després d'estar a Gènova ens vam quedar a Florència i Pisa, que va ser el més al sud que vam arribar, tant pel temps com pels diners disponibles, tot i que realment vam fer una mica més de trajecte cap al sud, però sense arribar a cap ciutat important i coneguda, quan vam decidir girar Roma encara estava molt lluny.
L'estiu del 2006 vaig estar a l'aeroport de Barcelona amb el bisbe de Vic, el rector del Seminari i els seminaristes del bisbat de Vic, esperant l'avió italià que ens havia de portar a Roma per una estança d'uns dies, gairebé una setmana. Però el meu pare estava molt malalt, ingressat a la clínica Sant Josep de Vic, i el vol es va retardar diverses vegades, de manera que quan ens van dir el capità i la tripulació que es podia suspendre i que si voliem ens tornaven els diners, amb el permís del bisbe i rector m'hi vaig acollir i vaig tornar a Vic amb tren.
 |
| Ja a Roma, octubre 2007, amb el nebot d'una màrtir |
Així que no vaig anar a visitar Roma fins la tardor del 2007, just 40 anys més tard de la primera oportunitat d'anar-hi. Ho vaig fer per a les beatificacions d'uns màrtirs de la guerra civil, amb la parròquia de St. Hipòlit de Voltregà i en avió, amb Mn. Jordi Castellet de director del grup i Mn. David de Vargas, rector de St. Vicenç de Castellet com a acompanyant, del grup de feligresos entre els quals un senyor gran, nebot d'una màrtir, amb el que vaig compartir habitació a un hotel molt antic, tan per els anys com per l'estil com del segle XIX, a les afores, o així ens ho va semblar, de Roma, que és una ciutat molt gran en extensió. Va ser la primera vegada i de Roma vaig aprendre molt, però ja ho explicaré en un altre moment, si bé aquí puc avançar que es tractava de la religiositat, de les explicacions històriques que ens va fer un guia sud-americà i del bo i del dolent de la gent, que allà vam trobar ben barrejat...
 |
| Roma, 2007, pelegrinatge de beatificacions, el nostre grup amb el bisbe Romà. |
Vaig tornar a Roma per Tots Sants del 2016, ara ja sacerdot i com a capellà del vaixell Zenith de Pullmantur, en un servei de Stella Maris, l'Apostolat del Mar, amb dues voltes de creuer marítim Màlaga - Alacant - Civitavecchia - Livorno - Villefranche, al segon recorregut vaig anar amb una excursió de la companyia fins a Roma, en ple Any de la Misericòrdia, podent passar per una porta feta expressament per acollir-se a la indulgència especial de l'any. Algna cosa em fa pensar que vaig anar a Roma també a la primera volta del creuer, però no n'estic segur i és possible que em quedés a Civitavecchia i voltants.
 |
| De nou a Roma, sacerdot Stella Maris, Tots Sants 2016, Any de la Misericòrdia |
Són les dues vegades que hi he estat, la primera diversos dies d'estança essent papa Benet XVI i encara anant-hi tan sols com a seminarista i la segona d'unes hores tan sols, ja sacerdot i amb el papa Francesc. I la constatació és que pot ser que tardin en dur-t'hi, però que és certa la molt antiga dita que tots els camins acaben portant a Roma. Tard o d'hora...
Anar a Terra Santa, que en sentit estricte inclou Israel, Palestina i Jordània i en sentit ampli també Egipte, Síria i el Líban com a mínim, i encara es pot afegir l'Iraq, és un un viatge que convé fer almenys una vegada a la vida. En el meu cas he pogut fer una estança als 3 principals països amb un grup de pelegrins del bisbat de Vic, l'octubre de 2010, just un mes després de ser ordenat sacerdot.
Conèixer, visitant-les, les localitats i les regions bíbliques i de la vida de Jesús, és important i interessant, tant que se n'ha arribat a dir "el 5è Evangeli" ja que els noms de llocs de l'Antic i Nou Testaments es converteixen en paisatges vists i llocs on s'hi ha estat, s'hi ha viscut i s'hi ha pregat i celebrat Missa. Com a l'arribada a la ciutat santa de Jerusalem, en que els peregrins solen recitar el Salm 122 "Quina alegria quan em van dir anem a la Casa del Senyor / ja han arribat els nostres peus al teu llindar Jerusalem...". Aquesta va ser la zona i els paisatges, i els habitants i la cultura, escollides per Déu per donar inici a la seva Revelació salvadora i també pel naixement, vida amagada i vida pública, predicació i miracles, i passió; mort i resurrecció de Jesucrist, el Messies, Fill de Déu, redemptor i salvador nostre i de la Humanitat sencera, allà on va voler encarnar-se i portar a terme la seva missió a la Terra. Han passat dos mil anys ja, però han estat dos mil anys de fe, i tot ens ho recorda, i la preparació de la seva vinguda es remunta com a mínim uns dos mil anys més abans, d'una manera documentada, des dels temps d'Abraham, el pare en la fe, i de Melquisedec, el gran sacerdot del Déu viu, real i veritable. I d'alguna manera es remunta, com han mostrat els resultats de l'arqueologia i encara dels prehistoriadors, fins quasi als primers éssers humans, que un cop sortits d'Àfrica fou en aquestes terres el primer lloc on arribaren i s'establiren. Terra Santa, que en sentit més ampli podria incloure també Turquia, Grècia i parts d'Itàlia, sobretot Roma, entre d'altres motius pels viatges de St. Pau i per St. Pere, primer bisbe de Roma, i per el martiri de tots dos allà i per ser on estan les seves tombes.
Amb el grup de l'Agrupació Astronòmica d'Osona amb l'objectiu d'observar l'eclipsi total de Sol del 22 de juliol de 2009 a Wuhan, que estava al centre del recorregut de la totalitat i on estava calculat que sera força llarg de duració, vam estar dotze dies viatjant per la Xina pròpiament dita.
Aquí sí que vam ser turistes: la plaça de Tiananmen i la Ciutat Prohibida de Beijing, la Gran Muralla, els antics barris hutong, les tombes Ming, el Palau d'Estiu Qing, el massatge de peus tradicional, les muralles de Xi'an, la gran i petita pagodes Tang i la mesquita, els guerrers de l'exèrcit de terracota de les excavacions de la tomba del primer emperador Qin Shi Huang... i la resta d'atraccions turístiques incloent museus, espectacles com el de música, cants i danses de la dinatia Tang, tastets de gastronomia i menjars de cuina xinesa tradicional, col·leccions de pedres i minerals extraordinaris, jardins, creuer pel riu Yangzi, la megalòpolis ultramoderna de Shanghai amb el desenvolupament futurista del seu Bund europeu, el tren levitant magnètic Maglev a una velocitat punta de 500 km/h del centre de Shanghai a l'aeroport... Un paquet complet incloent degustacions de te i visites a mercats típics i a centres de seda i de ceràmica de porcellana i em sembla que també de perles, tot molt ben portat i que en conjunt va estar molt bé. Potser un dels fets especials més destacats fou l'entrevista que la TV estatal de Hubei, una província xinesa de més de 55 milions d'habitants, ens va fer a la nostra arribada a l'aeroport de Wuhan i va emetre gairebé íntegra, per ser el primer grup estranger que havia pensat en aquella gran ciutat per contemplar l'eclipsi i havia contactat i reservat l'estada ja uns anys abans, amb el que a més ens va sortir força barat, tràmits que amb molt encert va portar Josep Mª Casals. Una estança també molt especial a l'antic Celeste Imperi o Regne del Centre del món, que ens atreia poderosament i per això ens hi vam apuntar un bon nombre, fent un gran grup. També un dels viatges que satisfan la set d'exotisme i les ganes de veure món i la memòria del qual perdura viu amb el pas dels anys. Inoblidable la Xina i el fet d'haver-hi estat.
Rwanda sobretot, però també Burundi, per l'estança inoblidable que hi vaig fer l'estiu del 2007.
No va ser un viatge turístic, no vaig estar als monts Virunga a veure els goril·les, ni al parc nacional de fauna africana d'Akagera, ni a les cascades Rusumo i tampoc a les paradisíaques Kibuye i Kigufi a la part central del llac Kivu. Sí que vaig estar al bosc de Nyungwe, famós pel seu caràcter natual i per l'abundància de tota mena de varietats de micos i ocells, però va ser per necessitat del viatge, travessant en cotxe per carretera des del centre de Rwanda cap a Nyamasheke i Cyangugu. La meva estança de quasi un mes va consistir sobretot en estar en parròquies, la majoria en pujols i turons, perquè a part d'algunes parròquies urbanes com St. Paul Accueil, la Procure i la Sante Famille del centre de Kigali, van ser sobretot parròquies rurals, en ocasions amb el meu guia, el sacerdot Canisius Niyonsaba, però en altres a vegades senceres jo sol amb el rector, vicaris i seminaristes de diverses parròquies durant fins i tot una setmana sencera, fent vida com ells i entenent-me amb francès i amb l'ajuda d'algunes frases simpàtiques en kinyarwanda. I a Burundi vaig estar uns dies a Muyinga, Murore i Kirundo. Vaig fer molts coneguts, amb forces dels quals he mantingut la relació i a quasi tots ells els tinc presents a la memòria. Un record inesborrable.
Intercanviant fotos te'n adones que altres ho van veure diferent que tu.
Com per exemple es veu en aquestes fotos del mateix mític viatge del 1973.
Són una altre experiència de Sofia, la capital de Bulgària, l'abril de 1973.
Aquí més endavant i en blanc i negre.
La primera foto és gairebé amb certesa de Bulgària i concretament a la capital Sofia, però també podria ser Iugoslàvia, potser a Macedònia o Sèrbia, o, menys probablement, Grècia i en aquest cas seria al nord, a Tesalònica. Feta per mi, és una imatge que trobo molt evocadora. Com si reflectís un sentiment o signifiqués alguna cosa...
A Iugoslàvia, concretament a Croàcia, amb una petita possibilitat que poguès ser entrant ja a Eslovènia, però un dels indicadors diu Zagreb 11 km i un altre Aerodrom, per tant és possible que fos senzillament arribant a Zagreb. Com que a l'anada, dirigint-nos a la frontera d'Hongria vam passar per Sèrbia i per Novi Sad, capital de la regió de Voivoidina, és de suposar que va ser feta quan se'ns va negar l'entrada a Hongria i vam tenir que dirigir-nos a Àustria pel nord de Croàcia i Eslovènia. Alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquest monòlit.
Havent intercanviat ja des de molt aviat fotos d'aquell viatge amb altres participants en el mateix, vaig constatar de seguida que tot i que tots vam fer el mateix itinerari i recorregut i vam visitar els mateixos llocs i tot i que tots estavem fascinats per l'experiència, arribava a semblar que haviem vist i viscut paisatges i ambients diferents. I és que el punt de vista de l'observador, el seu bagatge previ, també hi influeix, i força.
Per això, publico aquí unes quantes de les fotos que vaig fer jo, aportant la meva perspectiva personal sobre com ho vaig experimentar, segons allò en que em vaig fixar i vaig decidir fotografiar. N'he triat unes poques que considero representatives d'una visió pròpia i que cobreixen en aquest cas el tram de Venècia a Atenes, centrades en el ferry de Brindisi a Patràs:
 |
| Venècia |
 |
| Brindisi |
 |
| Potser un port d'Albània o Patràs a la matinada |
 |
| Atenes |
Així ho vaig veure, així ho veia llavors.
Quan, com a l'abril de 1973, es fan 10 països (França, Mònaco, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, R.F. d'Alemanya i Suïssa, i de nou una altre zona de França) en tan sols 15 dies, està clar que una bona part del viatge es passa a l'autocar en ruta. A més en aquells anys la legislació no era tan estricta com ara i per posar un exemple el conductor va fer de Venècia a Bari en una nit, amb un mínim de parades per ell i per la gent, després d'haver conduït el dia anterior, tan sols dormint això sí unes quantes hores mentre visitavem Venècia, per tal que l'endemà estiguessim segurs de poder agafar a temps el ferry a Brindisi per anar a Patràs a Grècia. També vam dormir a l'autocar altres dies, com travessant Iugoslàvia de sud a nord, si bé al final vam parar en un alberg, per acabar de passar la nit ell i nosaltres.
La vida a l'autocar, sobretot essent un grup de joves, era interessant i tenia una dinàmica pròpia. Miravem el paisatge, conversavem, llegiem, descansavem, escoltavem la ràdio si ens la posava el xòfer, cosa que feia de tant en tant - la nit italiana de la costa de l'Adriàtic ens va sintonitzar Ràdio Tirana (!) emetent en castellà des d'Albània, i ens la va posar per a tots, això sí a volum baix, fins que algú li va fer notar que molts, quasi tots, dormien i de seguida la va posar només per ell i al cap d'una estona la va tancar - i en ocasions també sorgia, quasi bé espontaniament, cantar alguna cançó, que no sé d'on la treien però que era coneguda i apreciada pel grup, suggerida per algú, sovint una noia, i corejada per bona part del passatge, com a mínim d'una zona del vehicle.
D'aquestes cançons en recordo dues, una en castellà i l'altre en català. La primera, cantada a iniciativa d'un grup de noies que, per cert eren veïnes del meu seient, en el seu tram principal feia:
"..En las nubes, las gotas de rocío...
y en mi memoria, tan solo solo tu.
Si cantas, canto; si cantas, canto,
si lloras, lloro; si lloras, lloro...
Y tan iguales nos hizo hizo Dios,
que si tu mueres, que si tu mueres,
también me muero yo..."
Quan l'havien cantat un parell de vegades seguides, animant i convidant a fer-ho a la resta de l'autocar, cosa que mig feiem, alguna de les noies començava a improvisar, divertida, alguna estrofa, canviant-li el text (2) i aquesta era la senyal de que s'acabava el cantar i que ho feia d'una manera alegre i desenfadada.
La cançó catalana que recordo també que es va cantar més d'un cop, sobretot als matins al pujar i començar el recorregut, ja que així es començava de bon humor i es feia companyonia i esperit de grup, deia:
"Si em dons la mà
jo et vetllaré el son,
blau i vermell
quan el Sol es pon,
quan es pon...
quan el Sol es pon..."
És a dir cançons típiques d'excursió, de campament, d'aquell tipus juvenil entre sentimental i enamoradís que com aquesta també acabaven quan, ja cantades dos o tres vegades, una improvisació divertida hi posava el contrapunt (3).
N'hi havia d'altres, però no les recordo, se m'han oblidat (4). Però en ocasions també es feien endevinalles, jocs i alguna que altre provocació més o menys descarada com "Los hombres de este autocar..." amb un triplet repetit que algun noi interrompia abans que arribés a la seva previsible quarta frase, per evitar que es concretés la burla. Tot al ritme, és clar, de "que bonita serenata (...) que me estas dando la lata...". Són coses que només el jovent, i potser més en concret el d'una determinada època, probablement ja passada fa molt, pot entendre perquè es feien. I es que erem molts nois i noies junts, a part que els de la collita del 1956 - a la que jo no, que sóc dos anys més gran, però sí que hi pertanyia la majoria i entre ells el meu germà Jordi - tenien una personalitat força peculiar i molt marcada. Que per cert a mi em va caure molt bé, encara que no sé si ho vaig demostrar, perquè essent una mica més gran i no pertanyent pròpiament al grup, en aquests casos em limitava sovint a observar, com un espectador que gaudia d'aquella simpatia. I així era, realment, em feia feliç aquella alegre companyia uns pocs anys més jove i veure'ls i escoltar-los, descobrint com eren i què pensaven (5).
I a més, al 1973, estavem en plena transició política i això també es notava en un garbuig d'idees, d'expectatives i de consciència que vivíem en un temps cruïlla, decisiu, i que fins i tot amb els petits gests contribuiem a forjar el futur. Com deia una altre cançó d'aquells anys: joves... erem molt joves.
Però està clar que coses així, igual com les vivències del servei militar amb els companys, deixen un bon record agradable, per la ingenuïtat, innocència i frescor vital, quan en les nostres vides gairebé tot encara estava per fer i decidir i per això tots provavem el món, a veure com era. Quins temps, aquells...
(1) La lletra diu:
Once upon a time there was a tavern
Where we used to raise a glass or two
Remember how we laughed away the hours
And think of all the great things we would do
Those were the days my friend
We thought they'd never end
We'd sing and dance forever and a day
We'd live the life we choose
We'd fight and never lose
For we were young and sure to have our way...
I ho expressa molt bé.
(2) Uns arranjaments humorístics que improvisava alguna que altre noia eren per exemple "si vuelas, vuelo... (bis)" o "si llueves, lluevo...", cosa que era com una crítica de l'excés de seriositat, provocava el somriure i contrastava amb l'aire molt romàntic de la cançó. Una mica com si alguna pomposa afirmació en anglès acabés amb un "not really...".
(3) En aquest cas, una noia va dir contrastant amb el to anterior i en veu més baixa, com un comentari sobre la lletra de la cançó pels més propers a ella "Si em dons la mà, jo et donaré el peu...". Però és clar que un sentimentalisme tan elevat no corresponia amb la mentalitat i l'ambient juvenil i una petita broma ho corregia.
(4) Bé, recordo fragments d'algunes més, com una que deia "Et faran carícies (bis) i besos de mel (bis)..." i que per Internet ara he descobert que es deia "Dalt del vell Smoky" i que com l'anterior "Quan el Sol es pon" era d'un grup anomenat Falsterbo 3, que cantava entre 1968 i 1973, any en que es va dissoldre. Però per exemple, l'estrofa citada no la continuaven i en una altre que deia "Si et trobes un lladre, els bens et prendrà..." i les noies cantants improvisaven "però un fals amor...". En aquell moment quasi pensava que se les inventaven o que eren cançons de grup excursionista.
(5) Tot i que això cal matisar-ho, perquè a la meva mateixa fila, a l'altre costat de l'estret passadís, hi havia dues noies, unes amigues, una nascuda al 1950 i l'altre al 1952. I un dels estudiants del viatge era nascut al 1948 i un altre el 1958. Hi havia una mica de tot, però amb majoria dels de l'any estandard dels qui acabaven el COU aquell any.
Una altre música de tipus xinès, la instrumental "Chinese Garden", tocada davant del Temple del Cel, a la Ciutat Prohibida de Beijing:
La interpreten conjuntament al piano Richard Clayderman i Shao Rong, llavors una nena.
És una simpàtica tonada que anima força.
Una cançó que la guia ens va fer aprendre a tot el grup de l'AAO a Xina el juliol del 2009 i després fins i tot ens la va fer cantar en format karaoke. Vam tenir una guia per tot el viatge i guies locals a cadascuna de les ciutats, Beijing, Xi'an, Wuhan i Shanghai. I la guia, que segons ens va dir participava en un grup de cant i ensenyava a cantar, ens va fer aprendre, amb paciència i mètode i a base de moltes repeticions una cançó xinesa, com a part del seu mostrar-nos el món xinès i per ocupar les estones d'autocar o quan estavem en grup i no teniem res que fer, esperant alguna cosa. Semblava que ella tingués un interès especial en que la coneguessim i l'aprenguessim, cosa que va aconseguir, tot i que no sabíem el que deiem.
Es tracta de Kangding qingge, una cançó d'amor dels anys 1930s de Sichuan, que és molt famosa a Xina. Quan la guia ens va fer cantar-la en grup en un vaixell turístic navegant pel riu Yangzi, un bon nombre de xinesos que també feien el creuer pel riu ens miraven i escoltaven complaguts i somrients al veure a uns estrangers cantar aquella cançó del seu país. I com que en el grup hi havia un músic de professió i diversos aficionats que participaven en cors i corals de tota mena, així com uns quants més amb bona oïda i bona veu, i els altres procuravem cantar baixet o practicament fer-ho veure, la qualitat devia ser bastant bona, perquè al final ens van aplaudir i tot.
I potser aquest altre vídeo pot mostrar com uns europeus canten aquesta cançó:
https://www.youtube.com/watch?v=hneZCnXqFR8
