Roma, a on porten tots els camins

A Roma hi hagués pogut anar per primera vegada a finals de 1967 amb el col·legi La Salle Manlleu, però a casa van considerar que amb 13 anys era massa petit per anar sol, tot i que en grup organitzat, a l'estranger.  A mi em va saber greu, perquè m'hagués agradat viatjar a Roma i el Vaticà i no sé si també estava previst una trobada, més probablement general a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, que no pas una audiència privada, amb el Papa Pau VI. A la tornada, professors que hi havien anat amb alguns alumnes, ens van explicar l'increïblement gran que era la basílica de Sant Pere, la qual cosa va motivar la meva imaginació, però estava clar que hauria d'esperar per anar-hi a conèixer el centre del món catòlic i d'alguna manera de tot el món cristià. 

La primera vegada que vaig estar a Itàlia, amb el gran viatge de fi de curs i d'estudis de l'Institut Jaume Callís de Vic, l'abril de 1973, el recorregut el vam fer pel nord i est d'Itàlia, de Milà a Venècia i d'allà per la costa de l'Adriàtic fins a Bari i Brindisi, deixant de banda Roma, ja que el nostre destí era Grècia. 

Quan amb dues germanes vam viatjar amb cotxe pel sud de França i el nord d'Itàlia l'agost de 1983, després d'estar a Gènova ens vam quedar a Florència i Pisa, que va ser el més al sud que vam arribar, tant pel temps com pels diners disponibles, tot i que realment vam fer una mica més de trajecte cap al sud, però sense arribar a cap ciutat important i coneguda, quan vam decidir girar Roma encara estava molt lluny. 

L'estiu del 2006 vaig estar a l'aeroport de Barcelona amb el bisbe de Vic, el rector del Seminari i els seminaristes del bisbat de Vic, esperant l'avió italià que ens havia de portar a Roma per una estança d'uns dies, gairebé una setmana. Però el meu pare estava molt malalt, ingressat a la clínica Sant Josep de Vic, i el vol es va retardar diverses vegades, de manera que quan ens van dir el capità i la tripulació que es podia suspendre i que si voliem ens tornaven els diners, amb el permís del bisbe i rector m'hi vaig acollir i vaig tornar a Vic amb tren. 

Ja a Roma, octubre 2007, amb el nebot d'una màrtir

Així que no vaig anar a visitar Roma fins la tardor del 2007, just 40 anys més tard de la primera oportunitat d'anar-hi. Ho vaig fer per a les beatificacions d'uns màrtirs de la guerra civil, amb la parròquia de St. Hipòlit de Voltregà i en avió, amb Mn. Jordi Castellet de director del grup  i Mn. David de Vargas, rector de St. Vicenç de Castellet com a acompanyant, del grup de feligresos entre els quals un senyor gran, nebot d'una màrtir, amb el que vaig compartir habitació a un hotel molt antic, tan per els anys com per l'estil com del segle XIX, a les afores, o així ens ho va semblar, de Roma, que és una ciutat molt gran en extensió. Va ser la primera vegada i de Roma vaig aprendre molt, però ja ho explicaré en un altre moment, si bé aquí puc avançar que es tractava de la religiositat, de les explicacions històriques que ens va fer un guia sud-americà i del bo i del dolent de la gent, que allà vam trobar ben barrejat...

Roma, 2007, pelegrinatge de beatificacions, el nostre grup amb el bisbe Romà. 

Vaig tornar a Roma per Tots Sants del 2016, ara ja sacerdot i com a capellà del vaixell Zenith de Pullmantur, en un servei de Stella Maris, l'Apostolat del Mar, amb dues voltes de creuer marítim Màlaga - Alacant - Civitavecchia - Livorno - Villefranche, al segon recorregut vaig anar amb una excursió de la companyia fins a Roma, en ple Any de la Misericòrdia, podent passar per una porta feta expressament per acollir-se a la indulgència especial de l'any. Algna cosa em fa pensar que vaig anar a Roma també a la primera volta del creuer, però no n'estic segur i és possible que em quedés a Civitavecchia i voltants. 

De nou a Roma, sacerdot Stella Maris, Tots Sants 2016, Any de la Misericòrdia

Són les dues vegades que hi he estat, la primera diversos dies d'estança essent papa Benet XVI i encara anant-hi tan sols com a seminarista i la segona d'unes hores tan sols, ja sacerdot i amb el papa Francesc. I la constatació és que pot ser que tardin en dur-t'hi, però que és certa la molt antiga dita que tots els camins acaben portant a Roma. Tard o d'hora...