Els meus viatges pel món a partir del viatge mític que l'Institut Jaume Callís de Vic del qual el director era el meu pare Ricard Lázaro Sanromà, també organitzador del viatge, va fer a l'abril de 1973 per als alumnes que acabaven els estudis de C.O.U. aquell any. Un viatge meravellós a França. Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslavia, Àustria, l'Alemanya Occidental i Suïssa. Al que després han seguit altres que he fet a molts altres països d'Europa, a Rwanda i Burundi, Xina, Terra Santa...
No dic que els següents llibres sobre Xina els llegís per preparar-ne un futur viatge, perquè no ho vaig arribar a pensar, que mai hi aniria, semblava massa llunyana i inaccessible. Els vaig llegir per curiositat intel·lectual, per interès en el tema i en la història i sí, per interès en el país, ja que l'Extrem Orient és una de les zones del món que m'ha fascinat des de jove, junt amb altres com Oceania i especialment la Polinèsia, i unes quantes més. Per exemple ja a primers de l'any 1964 llegia amb molt interès, i desprès retallava i conservava en un calaix, notícies preferentment amb foto, sobre el Vietnam, amb alguna que altra sobre altres països del Llunyà Orient. O ja abans un calendari missioner, cap al 1962, en el que em vaig fixar especialment en una foto del Japó Nara i una altre d'una noia catòlica de Formosa, que és com se li deia llavors a Taiwan.
El grup de l'Agrupació Astronòmica d'Osona i un osonenc que vam trobar casualment allà mateix, a la Plaça Tiananmen de Beijing, a mitjans de juliol de 2009. Foto cortesia de Marga Burganya, AAO.
Per sort, de molts d'ells he conservat la data en que els vaig adquirir i/o llegir. Alguns són aquests:
Tintín en el Tibet, Hergé, 1960
Siete años en el Tibet, Heinrich Harrer, 1961 (del meu pare, del 1955)
Razas Humanas, d'August Panyellà, primers anys 1960s (del meu pare, del 1961)
El loto azul, Hergé, primers anys 1960s
Historia de las Literaturas Antiguas y Modernas, de Ramon D. Perés, llibre del meu pare que vaigmirar moltes vegades entre els anys 1960s i 1990s, tot el llibre però sobretot la literatura xinesa i lajaponesa.
Historia de la China, Michel Darrow, 1966
Las tribulaciones de un chino en China, Jules Verne, 1960s
Los viajes de Marco Polo, en dues vegades, la segona el 1967
Historia de la China y su civilización milenaria, Tsui Chi, anys 1970s (prèstec biblioteca)
Confucio, de Richard Wilhelm, anys 1970s
El imperio japonés, de John Whitney Hall, 1979
El Imperio Chino, de Franke - Trauzzettel, el 13 de juliol de 1982.
El pensamiento chino de Confucio a Mao Tse Tung, de Herrlee G. Creel, 11 de gener 1983
El camaleón chino, de Raymond Dawson, 1 de març de 1983
Historia de la Filosofia, volums 1 i 2, de Jesús Mosterín, 3 d'abril de 1984
Breve historia del Budismo, d'Edward Conze, abril de 1984
La gran aventura de la Historia: China, 22 maig 1984
Asia Central, de Gavin Hambly, 1984
Asia Sudoriental, de John Villiers, 1984
Història de la China antigua, d' A. Montenegro, 8 de gener de 1985.
La China de las dinastias, 27 d'abril de 1985
Tai-shan, el monte santo de China, 1985
El arte de la guerra - Sun Tzu, anys 1980s
La civilización china clásica de la Prehistòria al siglo XIV, de Yap - Cotterell, 28 de febrer de 1987.
Historia ilustrada de las formas artísticas, Asia IV: China, Corea, Japón, 1987
Manuals de xinès en anglès, 1988 (deixats)
Manual elemental de chino moderno, volums 1 i 2, 1991
Pekín de la Ciudad Prohibida - Jesús Ferrero, anys 1990s
Daodejing - Laozi, versió de Sean Golden, c. 2000
I encara me'n deixo uns quants, alguns que no recordo el nom i altres que he oblidat, així com articles en revistes i en diaris, com "La vie sexuelle dans la Chine Ancienne", un article en una revista francesa de l'any 1975, probablement basat en un llibre de Robert van Gulik.
I això sense comptar pel·lícules i sèries de TV, de les que per la seva extensió en parlaré en una altre entrada.
Però quan vaig viatjar a Xina, dues setmanes del 12 al 24 de juliol de 2009, tot va ser nou per a mi...
Una cosa que he comprovat ja des de que era un nen petit i fins gairebé ara mateix és que no tinc un bon sentit de l'orientació. En forces ocasions, tot i que no de forma general, tornant tot sol d'un lloc desconegut he agafat just el camí contrari del que havia vingut. Això m'ha suposat diversos problemes a l'estranger.
Així a Malta l'any 2013 mentre estavem en una gran botiga amb el grup i el guia em vaig despistar un moment i vaig veure que tots acabaven de marxar. Em va semblar que havien sortit per una porta que no estava gaire lluny i vaig còrrer a sortir per ella, no vaig veure ningú i pensant que s'havien afanyat a anar a l'autocar, vaig marxar de pressa no sols per aquella sortida equivocada sinó, segons vaig comprovar després, en direcció contrària. Sort que al cap de poc me'n vaig adonar que no anava bé i vaig decidir retornar a la botiga, on feliçment vaig trobar el guia que em buscava.
No va ser l'únic cas ni tampoc el més greu. A Wuhan el juliol de 2009 tot visitant la mesquita i veient que el grup i la guia estaven tots allà a l'interior, vaig anar un moment al lavabo, que no estava gaire lluny, a un cantó del patí on hi havia molts companys. I cosa sorprenent, però que m'ha passat més d'una i més de dues vegades, només sortir veig que no hi ha el grup. Miro per un cantó i per un altre i res, només alguns pocs turistes però cap conegut. Desconcertat, vaig a la sortida i tampoc els veig al carrer, ni en una direcció ni en l'altra, astorat de com havien pogut desapareixer tan ràpidament. I a més sense poder anar a l'autocar, que havia aparcat a bastant distància i jo no recordava on i encara que ho recordés, amb la meva peculiar orientació hagués agafat segurament una ruta errònia, molt probablement gairebé la direcció contrària. Per uns moments em vaig sentir desconcertat, a Xina, sense parlar xinès i no sabent, o no recordant, com es deia l'hotel on estavem allotjats i menys encara com es deia en xinès. I com que no pensava separar-me del grup ni de la guia no havia tingut la precaució d'agafar una de les targes amb el nom de l'hotel en anglès i xinès que la guia havia ofert pels qui volguessin anar algun tros pel seu compte i ni tan sols un dels mapes de la ciutat de Wuhan amb les marques que ella hi havia fet en el lloc de l'hotel i en el de la mesquita. Atabalat vaig tornar a entrar a la mesquita per una de les portes i al pati vaig trobar a la guia que havia tornat i em buscava, i va ser una gran sort perquè em podia haver confós amb algun dels qui volien retornar pel seu compte, però o bé coneixia qui eren o se'n va voler assegurar (1).
A Copenhaguen l'agost de 2012, anant aquest cop tot sol i no en grup, vaig decidir no agafar un dels mapes gratuïts que en un petit quiosc s'oferien sota d'un cartell que deia "No series el primer que es perd a Copenhague" i d'un altre que reblava "Foraster i perdut a Copenhague?" en anglès. Vaig pensar que aquells anuncis i aquells mapes de lliure disposició eren innecesaris per a mi, perquè havent vingut a peu des del vaixell i estant a poca distància del moll, acabava d'anar a veure la Sireneta, no tindria pèrdua i que no valia la pena agafar-lo de tan fàcil que era (!). Fins i tot vaig veure el meu vaixell a la llunyania i em vaig encaminar cap allà, prenent el que pensava que era una drecera. Però quan vaig arribar a prop vaig comprovar que no era aquell vaixell de la companyia Costa sinó un altre que es veia més avall, encara a bastant distància. Vaig preguntar als empleats de la companyia en anglès i em van dir que per allà no podia anar al meu vaixell "a no ser que hi anés nedant" com em van dir quan vaig insistir pensant que es devia a alguna prohibició per separar els passatgers d'un i altre, perquè hi havia un moll amb aigua entremig. I tampoc hi havia pas, per la qual cosa vaig haver de retrocedir i retornar al camí per on havia vingut. Vaig fer-lo molta estona veient passatgers que em sonaven del meu vaixell i quan finalment vaig trencar per arribar al vaixell, va resultar... que era el mateix d'abans! Havia fet un tros de camí, però havia trencat massa d'hora i havent fet un cercle havia gairebé retornat al mateix lloc. Uns que també volien anar al vaixell i que havia vist, vaig veure que no lluny d'allà agafaven un pas elevat i els vaig seguir perquè em pensava que sabien que creuava cap a l'altre moll, però tots vam comprovar que no i tant ells com jo vam tenir que retornar de nou. En el camí de tornada, vaig preguntar a un bus que hi havia allà parat si era el del nostre vaixell i ens van dir que no, que era un bus turístic que estava buit, però es van compadir de mi i em van dir que si hi havia prou gent que hi volgués anar ens hi portarien. Em vaig esperar allà com a última oportunitat i com agafant-me a un clau roent, perquè ja s'acostava l'hora en que des del vaixell havia de sortir el bus que ens portaria a l'aeroport, i a més tenia el meu equipatge allà. Per sort van arribar uns quants més que preguntaven pel mateix vaixell, els van fer pujar i encara es van esperar una estona, apurant el temps i fent-nos estar intranquils i després d'arribar algú més amb la mateixa pretensió i d'esperar encara una mica més, van decidir posar-se en marxa. El recorregut va ser llarg, molt més llarg del que m'esperava, perquè el vaixell estava relativament a prop però no s'hi podia anar directament, sinó que s'havia de fer un llarg rodeig, que havia fet caminant a la vinguda però que no recordava que fos tan llarg al tornar. Per sort vam arribar a temps, amb el temps bastant just, però suficient i tot va acabar bé.
L'episodi més estrany de tots el vaig viure a Lisboa a primers de juny de 2014. Havia agafat un tramvia que tenia parada gairebé davant d'on estava aparcat el vaixell de Pullmantur i aquest cop, amb l'experiència passat m'havia preocupat d'agafar a bord un mapa del moll del riu Tajo amb la situació on estava el creuer. Vaig fer el recorregut circular del tramvia gairebé complet veient els llocs més turístics de la capital portuguesa i en un moment donat vaig trobar que ja no hi havia cap cara coneguda entre els passatgers del tramvia i vaig recordar que els últims que coneixia del vaixell, una família, s'havien donat pressa a baixar a la parada anterior, mentre jo estava distret. Convençut que m'havia passat de llarg, vaig baixar en la següent parada, que també era tocant als molls i vaig preguntar en una plaça al costat del riu a un mariner pel meu creuer i em va dir somrient "cap allà!" senyalant-me una direcció. Però just quan ja m'hi dirigia vaig veure que el tramvia continuava en aquella mateixa direcció i convençut que havia fet una parada més del compte vaig dubtar i finalment, tot i haver fet ja un tros però encara sense sortir de la plaça, vaig decidir que anava malament i que el mariner m'havia informat malament perquè s'havia confós i vaig anar ja decididament en direcció contrària. Però allà no sols no hi era sinó que tampoc se'l veia a la llunyania. Estranyat, vaig consultar el mapa i vaig veure que estava força lluny, això sí en la direcció que portava. No sé que em va passar que ni tan sols se'm va ocòrrer tornar a agafar el tramvia ni en una direcció ni en l'altre i vaig escollir anant-hi caminant. Va ser una caminada molt llarga, un tros al costat de les línies del tramvia, però d'altres trossos per molls cada cop més solitaris. Em vaig adonar que de nou anava perdut pel món i als qui preguntava em deien que no ho sabien o que era davant d'una església molt més amunt i en direcció contrària a la que portava, jo els ensenyava el mapa i estranyats en deien que si volia anar allà seguís en la direcció que portava, però que encara era lluny. Fins i tot vaig trobar una comissaria de la policia marítima portuguesa i vaig entrar a preguntar, però em van dir el mateix, davant d'aquella església, jo els vaig contestar que no, que no era aquell i els vaig ensenyar el mapa i em van dir que no sabien, que no els hi constava que hi hagués cap creuer allà, però ho vaig atribuir a que estaven mal informats potser perquè era diumenge i festiu. Vaig arribar finalment, al cap d'una hora i mitja o més de caminar, al punt indicat, i allà només hi havia un accés al port tancat, que a més em va semblar que l'acabaven de tancar mentre hi arribava. Per sort hi havia una plaça amb una cabina de telèfon i un taxi, però gairebé sense ningú més. Li vaig ensenyar el plànol al taxista, que em va dir que era allà el punt indicat però que no hi havia cap barco estacionat. Faltava poc ja per a l'hora de la partida del creuer i al preguntar-li per aquest em va dir que l'havia vist, però que era molt lluny, al costat d'una església. Com que no tenia cap altra opció li vaig demanar si m'hi podia portar i em va dir que no, no sé si perquè ja acabava el seu temps d'horari, però a més vaig comprovar que jo no duia diners, perquè ja havia gastat tots els que portava, n'havia agafat ben pocs perquè només es tractava de fer una volta amb el tramvia turístic i prou. Veient la meva situació el taxista em va dir que el que sí que podia fer era portar-me fins a la primera parada del tramvia, a la que des d'allà ja hi havia un cert tros, i al dir-li que no duia res per pagar-lo em va contestar que no em combraria res per fer aquest viatge. Efectivament em va portar en un trajecte de quatre o cinc minuts fins la parada més propera del tramvia, em va ensenyar el sentit adequat que havia d'agafar i em va dir el nom de la parada en la que havia de baixar, calculant que era la onzena o dotzena des d'on estavem, els molls del Tajo són molt llargs, però que no em preocupés perquè des de la parada mateix veuria el creuer. I em devia veure tan apurat que si la memòria no em falla fins i tot em va donar les monedes que valia agafar el tramvia. Va ser un veritable acte de caritat cristiana i l'hi estic molt agraït, no sé si el caràcter portuguès és així de generós o altruïsta o si m'havia trobat amb una d'aquelles persones que et refermen en la creença en la bondat humana. Mentre anava amb el tramvia me'n vaig adonar que no sols l'hagués pogut agafar en qualsevol moment abans, quan encara portava els diners que vaig fer servir per comprar-me una beguda, tant si anava en una direcció com en una altre i més en aquella mateixa direcció en que no havia de donar un altre cop la volta a la Lisboa turística, que el mapa aquell estava equivocat perquè el vaixell havia aparcat en un altre lloc de l'inicialment previst... i que al baixar a terra havia fet unes fotos amb el mòbil, en les que no hi havia pensat més, i que m'haguessin servit perfectament per ensenyar on es trobava el meu barco!. Però vaig quedar com temporalment obnubilat i la realitat és que no sé per quin motiu, totes les avaluacions que vaig fer i les determinacions que vaig prendre van resultar errònies, fins l'ajuda que gairebé miraculosament em va arribar al final i que m'ho va solucionar de forma inesperada, quan ja em veia deixat a Lisboa sense l'equipatge i sense diners. Vaig comptar les parades, vaig reconèixer en l'anterior aquella plaça en que vaig preguntar al mariner, que resulta que m'havia informat bé i hauria d'haver-li fet cas o almenys comprovar-ho i m'hagués estalviat tota aquella situació, i efectivament en la que m'havia dit ja es veia davant el meu creuer. Tot just llavors em vaig recordar que havia agafat el tramvia a la vista del barco i que el primer que havia fet al baixar era fotografiar aquella església, sí l'església el nom de la qual tantes vegades m'havien dit i jo pensava que tots s'equivocaven i ells s'estranyaven. Aquella ofuscació va fer que passés bona part del dia que vaig estar a Lisboa caminant en solitari durant hores pels molls de la ciutat i que arribés just a temps d'agafar el creuer, perquè era ja gairebé l'hora en que havia de partir, potser no vaig ser l'últim però poc li va faltar, potser un quart d'hora o menys. Va ser una experiència realment diferent i inhabitual, gens turística i sí com si respongués a alguna cosa interior meva, perquè la realitat és que tot allò no va ser normal i que es va deure a una inesperada obcecació deguda a un cúmul de factors i/o a una mena de destí en la meva visita a aquesta ciutat, que afortunadament no m'ha passat cap cop més, ni abans ni després.
El que sí que m'ha passat algunes vegades més, unes quantes, és perdre'm, com amb un grup i guia i auriculars de connexió a la terrassa i els jardins del palau de Peterhof, "on és or tot el que rellueix" com es diu, l'any 2012 en una escala de creuer a St. Petersburg, o a la sortida del Partenó d'Atenes per agafar l'últim bus de la companyia marítima al Pireu i al navili l'any 2013 i unes quantes vegades més en diversos llocs del món, algunes de les quals sense cap culpa meva com quan a Rwanda l'agost del 2007 el rwandès que m'acompanyava em va deixar en un lloc d'un camí prop d'un llac dient-me que l'esperés que anava a mirar una cosa amb un company amb el que es va enfilar per un pujol i el que jo em pensava que serien uns minuts va resultar ser una estona molt llarga i ja se n'anava fent fosc - a prop de l'Equador es fa fosc ben aviat a les 6 de la tarda i molt ràpidament, casi de cop - i ja em sentia quasi abandonat a la campinya rwandesa i a punt de fer-se de nit quan al cap de mitja hora o tres quarts va tornar el meu acompanyant a buscar-me, i en aquesta ocasió i en aquest temps em va passar un incident mentre m'esperava, però tots aquests citats i altres ja els narraré, si Déu vol, en una altra entrada. I segur que m'en deixaré perquè són moltes vegades des de les primeres ocasions en que em vaig perdre a Barcelona quan era un nen o a Madrid l'any 1969 quan era un noi. Són moltes i molt variades i dona per a molt.
I és que com em va dir una vegada al tornar al poble una noia d'unes que vaig portar amb el cotxe a veure amb elles la Patum de Berga de l'any 1978, "anar amb tu és emocionant perquè sempre sembla que vagis a l'aventura"...i això que en aquell viatge no va passar res de particular, però aquesta és la sensació que li devia donar.
(1) Aquestes experiències amb els guies, als que els hi ho agraeixo molt, em recorden aquella paràbola de Jesús a l'Evangeli en la que parla del pastor que deixa les 99 ovelles i se'n va a buscar a la perduda, no para fins que la troba i està molt content d'haver-la trobat, tant més potser com més li ha costat, i algunes vegades he usat aquesta comparació quan en l'Evangeli sortia la paràbola de l'ovella perduda, és l'actitud d'algú que realment es preocupa i es sent responsable d'evitar-ne la pèrdua.
En un Mercat del Ram de Vic dels anys 1990s o com a molt als primers 2000s, vaig omplir una butlleta que s'oferia gratuïtament i que, cosa rara, va resultar premiada. I la vaig omplir perquè els premis que et podien tocar eren diverses destinacions de viatge amb totes les despeses d'allotjament i menjars pagades i una d'elles, no recordo quina, m'atreia força.
Al cap de cosa d'un parell de setmanes, o fins i tot menys, em va arribar a casa una carta, havia guanyat una estança d'uns 10 dies a un hotel de 1ª categoria a un centre turístic del Marroc, crec que a Marrakesh si no recordo malament. Només havia de contestar triant les dates, que havien de ser durant els mesos de maig o juny.
M'ho vaig pensar força temps, ja que per una part m'atreia la idea de fer unes vacances i de viatjar a un país i un continent per a mi llavors encara desconegut. Ho vaig comentar a casa i els hi va semblar bé que ho fes, però calia triar unes dates que no interferissin amb la feina, hagués estat millor si hagués sigut al juliol o agost, però és clar, això era temporada alta i el premi especificava que era previ a aquesta època i que caducava si no s'agafava.
Vaig dubtar, però al final es va imposar la responsabilitat amb l'empresa familiar i amb els alumnes i vaig renunciar a fer-lo. Llàstima, però no podia.
Tot i que no és indispensable, per voltar pel món és molt convenient saber idiomes. Almenys uns quants. En el meu cas, a mi sempre m'ha agradat i se m'ha donat bé aprendre llengües estrangeres.
A part del català, el meu idioma matern i familiar, encara de molt nen ja vaig començar a aprendre el castellà tant a l'escola com a l'ambient: TV, ràdio, periòdics, al carrer... (1).
El següent idioma va ser el francès, que el vaig estudiar des d'Ingrès i 1è de Batxillerat a l'Acadèmia Lepanto de Barcelona (2), fins al Preuniversitari, però sobretot me'l van ensenyar molt bé a La Salle Gràcia de Barcelona en els dos cursos que hi vaig estar, entre l'octubre de 1965 i el juny de 1967, fent 2n i 3è de Batxillerat (3). Essent els germans de La Salle, oficialment els Germans de la Doctrina Cristiana, un Orde d'origen francès, fundat per St. Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719) i havent-hi algun germà francès i tot, tenien molt interès en ensenyar molt bé la llengua francesa als seus alumnes i el cert és que tenien professors molt bons, alguns dels quals havien estat exiliats a França, que la dominaven perfectament i tenien moltes ganes d'ensenyar-nos-la. Així ens feien aprendre cançons infantils franceses, ens explicaven coses de la cultura francesa, ens parlaven d'escriptors, de llibres i de mitjans de comunicació i fins i tot d'anècdotes, i el que llavors era molt impressionant, quan ja podíem seguir-ho ens possaven cintes parlades en francès per gent del país. Ens van donar una molt bona base en llengua i literatura francesa, que posteriorment m'ha servit molt.
El tercer idioma va ser l'alemany, que vaig estudiar per mi mateix l'any 1969 a casa, llavors viviem a Vic al carrer St. Miquel dels Sants (1968 - 1970), amb el mètode Assimil amb discs, un mètode excepcionalment bo, excel·lent, doncs tot el que hi vaig estudiar em va quedar, tot i que no va ser molt, només un curs, de manera que al 1973, sense haver-lo practicat ni repassar-lo, vaig poder parlar alemany a Àustria, l'Alemanya Occidental i Suïssa, entenent-me amb la gent i servint de traductor pels altres en el viatge de fi d'estudis a Grècia.
Però no va ser sols això, sense haver-lo estudiat més des de llavors, i cada cop naturalment amb més dificultat, aquest coneixement de l'idioma alemany em va servir per poder-me entendre en el viatge amb el meu germà Xavier a Freiburg (Alemanya de l'Oest) l'estiu del 1980, i encara amb unes poloneses del Festival de Cantonigròs allotjades a Folgueroles els anys 1986 i 1988, a Suïssa i Alemanya l'any 1999 amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona i fins i tot l'any 2011 (!) vaig tenir que refrescar tot el que vaig poder, i per sort ho vaig aconseguir, perquè anant tot sol en avió fins a Polònia per assistir a un casament, em va venir a buscar a l'aeroport una polonesa, amiga de la núvia, que vivia a Viena i que no sabia gens d'anglès (!) ni de francès o italià, tan sols polonès i alemany... El curs Assimil va ser realment molt bó, quan més de 40 anys més tard, fent esforços de memòria vaig poder entendre'm el necessari durant el llarg viatge amb cotxe fins a Pieszyce i Dzierżoniów, els pobles on es feia el casament.
Després, el quart idioma va ser l'anglès (4). El vaig començar a estudiar pel meu compte l'any 1970 amb uns llibres molt bons d'anglès, però sense material d'àudio. El millor era un llibre de l'any 1925, però en edició molt més moderna doncs es va seguir reeditant amb unes 40 edicions, del meu pare, el "Método de Inglés. The New British Method" de Lewis Th. Girau, un veritable clàssic també de l'ensenyament d'idiomes.
Però aquest llibre no va ser l'únic. Aquell any 1970 vaig estudiar-ne també un altre de molt bo. Però així com l'alemany té una pronunciació clara i una estructura clara - el que té de difícil són les declinacions - l'anglès tot i la seva facilitat gramatical, comparada amb l'alemany i el francès, sempre m'ha costat més, sobretot el tema de la pronunciació, especialment al escoltar-lo, té massa paraules semblants (5), massa sons aguts i un tipus de veu que per a mi no és clara i em costa d'entendre. Per això, entre altres coses, quan la professora d'anglès de l'Institut, tot i que jo feia francès, va saber que jo l'havia estudiat i que m'agradaven les llengües, em va oferir la possibilitat que li havia arribat de portar un alumne a Califòrnia a aprendre i practicar anglès l'estiu de 1971, però jo després de pensar-ho durant els pocs dies que tenia per contestar-li al juny d'aquell any, vaig refusar la possibilitat, pensant que en tot cas ja tornaria a sortir (6). No sé com hagués anat cas de passar-me un estiu als Estats Units amb 17 anys, però el cert és que ho vaig considerar molt i vaig declinar l'oferta, potser no ho havia d'haver pensat tant (7) però vista la meva situació d'aleshores segurament vaig prendre la decisió correcta, dins del que cabia.
L'anglès és, evidentment, l'idioma més útil i pràctic per anar pel món, en el meu cas sobretot llegint i parlant jo, tot i que em costa juna mica més escriure'l i ja molt entendre'l, sobretot amb parlants nadius ja que sovint entenc força bé als d'altres llengües que, com jo, s'esforcen en parlar anglès. Vaig fer un curset amb una professora l'any 1974 i un altre intensiu a una acadèmia d'idiomes de Vic el 1993, després del qual l'agost del mateix any vaig fer una estada a Londres que va incloure fer classes en una institució. Però els meus coneixements d'anglès venen sobretot dels fascicles col·leccionables, i aquests sí en cassettes, de l'Oxford English del 1983, que vaig comprar quasi complet encara que realment només vaig seguir en els primers 15 o 20, potser 25, ja que també ho vaig anar deixant i tot i que la col·lecció completa tenia 100 fascicles, cap el 50 ja només els comprava i vora el 75 els vaig deixar d'adquirir, de tants encara pendents que en tenia per estudiar. Tot i així l'Oxford English era un curs boníssim, excel·lent, va marcar un abans i un després en el meu coneixement de l'idioma anglès i és una pena que no l'hagués continuat estudiant fins el final. El que està clar és que viatjar l'anglès és bàsic, necessari, un mínim coneixement del mateix és imprescindible.
Per la mateixa època vaig estudiar una mica de rus també, però sobretot aprenent l'alfabet ciríl·lic, igual que vaig aprendre l'alfabet grec. Això em va servir força al viatge de 1973, a Grècia, Bulgària i Iugoslàvia, on almenys podia llegir què deien els indicadors, les senyals i els rètols. El rus l'he estudiat en diferentes ocasions, però sempre poc, i és d'una gran dificultat. En algunes ocasions em vaig mirar un llibre editat per la Generalitat de Catalunya en temps de la Guerra Civil, que encara es trobava a les biblioteques públiques els anys 1970s i 1980s, recordo haver-lo agafat en prèstec i tornat a mirar cap a l'any 1990. També l'any 1988 un jove alumne poliglota em va deixar els llibres que ell havia usat per aprendre rus i eren realment útils i interessants. Després l'any 1992, l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, vaig adquirir uns quants fascicles de Rus del Curs d'Idiomes Planeta Agostini. Però el rus és massa matèria, si un no s'hi dedica intensament, amb ganes i motivació amb un interès real: l'any 2012 a St. Petersburg un guia sud-americà que ja portava anys vivint allà ens deia que li va costar uns quants anys parlar-lo relativament bé i que encara l'estava estudiant tot i que ja el dominava, aparentment.
Finalment, els idiomes exòtics. Incloc en aquest grup el xinès, el japonès i el kinyarwanda, que són els que he estudiat més, encara que de forma insuficient per parlar-los, tot i que també vaig mirar-me una mica uns quants més. Però això ja és un altre tema, de pura curiositat intel·lectual i cultural, i no pas per anar pel món a no ser que es tracti d'uns destins molt concrets, i en tot cas en parlaré en una altra entrada.
En resum i tornant a l'important: per anar pel món és molt convenient saber uns quants idiomes.
En primer lloc l'anglès, després el francès, en tercer lloc l'espanyol, en quart el portuguès... i també pot ser útil saber italià. L'alemany és important a tota Europa central i de l'Est i, tot i la complicació de les seves varietats locals, l'estandard és conegut i parlat per tots els germanòfons i els casos i declinacions, tot i que difícils d'entrada s'acaben aprenent, com en el llatí. Amb aquests idiomes n'hi ha prou - en realitat basta amb l'anglès, però si aquest no es domina el francès és una alternativa molt útil en molts llocs - i per a nosaltres aquests 5 haurien de ser suficients del tot. El rus, per Rússia i Sibèria i països veïns, té la complicació de l'alfabet, més en la cursiva que en les lletres d'impremta, així com de les declinacions, del vocabulari inusual i des de la nostra perspectiva confús, i d'alguns aspectes de la pronunciació (com en les "o" àtones pronunciades com "a", si bé en això s'assembla al català, que les pronuncia com "u").
Fora d'això, el xinès i el japonès són només per a especialistes que s'hi vulguin dedicar: viure, treballar, visitar freqüentment el respectiu país, amics d'aquestes nacionalitats, interès cultural o literari o bé de temes concrets, etc.
I cal tenir en compte els idiomes mundials d'ús: Per l'ONU, l'anglès, francès, castellà, rus, xinès i des dels anys 1970s també l'àrab. Per l'OUA l'anglès, francès, kiswahili, àrab i portuguès. I a Internet els idiomes més usats són anglès, rus, castellà, francès, alemany, portuguès, italià... entre els que en són més directament intel·ligibles o accessibles, tot i que amb el traductor ho són tots.
(1) A la ciutat de Barcelona llavors, principis dels anys 1960s, es parlava poc català en públic. Recordo la meva sorpresa quan una tarda de diumenge a Montjuïc l'any 1963 vaig escoltar al meu pare parlant en català amb un taxista, asseguts al parc. "Papa, aquest senyor coneix l'idioma que parlem a casa..." li vaig comentar després amb tota ingenuïtat. Fins i tot a l'escola, tot i que després he sabut i he recordat que els Claretians ens feien les primeres classes en català, era tan petit que no n'era massa conscient i en tot cas ho havia oblidat, igual que algunes lectures que havia fet en català, i no va ser fins la primavera del 1967 que, no sé per quin impuls, a la classe de 3è de Batxillerat de La Salle Gràcia els companys vam decidir a mostrar que sabiem i parlavem català i vam quedar sorpresos: més de la meitat de la classe coneixíem el català i el parlavem habitualment a casa, una cosa que ens va ser bastant inesperada, acostumats com estavem de sempre a dirigir-nos els uns als altres en castellà, igual que als desconeguts en públic, i reservant sempre el català per a casa o pels familiars propers i llunyans, tots els quals en el meu cas el parlaven i l'usaven habitualment, excepte un cas o dos com la dona d'un parent molt llunyà que era manxega, però fins i tot en aquests casos el coneixien, l'entenien i el parlaven ocasionalment si calia. Tot i així a l'estiu del 1967 a l'anar a viure a la comarca d'Osona i instal·lar-nos a Manlleu, vam quedar molt gratament sorpresos al veure que tothom parlava català en públic i que el parlaven amb un accent que ens semblava molt pur i bonic...
(2) Des de l'octubre de 1962 al mateix mes de 1965 vam viure en un pis del carrer València 465, xamflà amb el carrer Lepanto, i al costat mateix del portal de casa hi havia aquesta Acadèmia, dita Lepanto pel carrer i potser també per la batalla, que portava la directora Mercè Boronat (n. 1915), que segons les meves notícies l'any 2018 encara era viva, i que era una persona molt religiosa, catòlica convençuda, que per exemple per Nadal ens portava a un grup d'alumnes a fer regals com paneres a famílies pobres i necessitades i que tenia contractat com a professor a un senyor gran de conviccions republicanes. D'aquesta escola, junt amb La Salle Gràcia, en guardo el millor record de la meva vida d'estudiant.
(3) De La Salle Gràcia és on considero, junt amb l'Acadèmia Lepanto però potser encara més perquè era més gran, que vaig ser més feliç quan era un alumne. Viviem llavors al carrer República Argentina 175, davant del pont de Vallcarca, en un pis nou i modern, que durant uns anys havia estat la seu dels Estudios Alas fundats pel meu pare, dels que en va ser el propietari, director i principal professor, fins que ho va deixar i el va reconvertir en el nostre domicili. Com també del pis del carrer València, en tinc el millor record de la nostra estada allà. Anavem el meu germà Jordi i jo a La Salle Gràcia i ho feiem caminant cada dia des de casa, baixant l'Avinguda República Argentina, passant per la Plaça Lesseps i entrant al barri de Gràcia, si bé el primer curs vam ser migpensionistes i ens quedavem a l'escola a dinar i no tornavem fins el vespre, però al segon feiem l'anada i tornada dues vegades, donxs dinavem a casa. Va ser una de les èpoques més felices de la meva vida.
(4) Quan va saber que volia estudiar Química i perfeccionar l'alemany, una simpàtica noia quatre anys més gran que jo i que feia de secretària a l'Institut, em va recomanar que estudiés Física i anglès, però no li vaig fer cas.
(5) Com "now", "know", "no", "snow", o "night", "knight", "right" i "two", "to", "too" i molts altres casos, que d'entrada et deixen confós sobre què s'ha dit, et fan pensar i perds el fil de les frases. En canvi, escrit i llegit tot això es distingeix perfectament. I també la tendència a parlar ràpid...
(6) La professora d'anglès de l'Institut era nova i tenia pocs alumnes, llavors la gran majoria feia francès, i aquests eren encara molt principiants i no els va veure preparats per anar a fer aquella estada i si li va oferir a alguns, ho van refusar. Jo feia Preuniversitari i tenia les referències que se'm donaven bé els idiomes i que tenia alguns estudis autodidactes d'anglès.
(7) No havia sortit mai a l'estranger, si no comptem Andorra, ni tan sols a França. Tampoc havia volat mai en avió, cosa que no vaig fer fins el 1976. Em feia por no sols un accident, sinó la llargada del viatge, recordo que vaig pensar "si fos anar a Nova York... però és a Califòrnia!". Tampoc tenia cap experiència llavors en viatjar sol. No creia que el meu nivell d'anglès fos encara suficient. A més, si hagués sigut per una setmana o quinze dies, però era per un parell de mesos o tres, una veritable immersió lingüñistica, i això em va semblar molt llarg, sense saber com m'aniria ni què em trobaria. Però fins l'últim moment vaig dubtar, perquè era una oportunitat molt bona, això ho veia clar, però el que realment va acabar d'inclinar la balança i em va fer decidir per no aprofitar-ho va ser quan vaig saber per la professora que l'estança no era a una mena d'hotel o a un campus d'universitat com jo em pensava, sinó amb una família nord-americana que acollia els estudiants i això em va semblar molt arriscat i problemàtic, no sabent com seria aquesta família, com m'hi trobaria i - i això era el més important - com els hi cauria jo a ells, tenint en compte que no era per uns dies sinó per un parell de mesos. Reflexionant-hi hi vaig veure massa problemes, massa complicacions i massa incògnites (i si no m'hi adaptava?, i si no els hi queia bé?, i si em trobava malament? etc...)
A Roma hi hagués pogut anar per primera vegada a finals de 1967 amb el col·legi La Salle Manlleu, però a casa van considerar que amb 13 anys era massa petit per anar sol, tot i que en grup organitzat, a l'estranger. A mi em va saber greu, perquè m'hagués agradat viatjar a Roma i el Vaticà i no sé si també estava previst una trobada, més probablement general a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, que no pas una audiència privada, amb el Papa Pau VI. A la tornada, professors que hi havien anat amb alguns alumnes, ens van explicar l'increïblement gran que era la basílica de Sant Pere, la qual cosa va motivar la meva imaginació, però estava clar que hauria d'esperar per anar-hi a conèixer el centre del món catòlic i d'alguna manera de tot el món cristià.
La primera vegada que vaig estar a Itàlia, amb el gran viatge de fi de curs i d'estudis de l'Institut Jaume Callís de Vic, l'abril de 1973, el recorregut el vam fer pel nord i est d'Itàlia, de Milà a Venècia i d'allà per la costa de l'Adriàtic fins a Bari i Brindisi, deixant de banda Roma, ja que el nostre destí era Grècia.
Quan amb dues germanes vam viatjar amb cotxe pel sud de França i el nord d'Itàlia l'agost de 1983, després d'estar a Gènova ens vam quedar a Florència i Pisa, que va ser el més al sud que vam arribar, tant pel temps com pels diners disponibles, tot i que realment vam fer una mica més de trajecte cap al sud, però sense arribar a cap ciutat important i coneguda, quan vam decidir girar Roma encara estava molt lluny.
L'estiu del 2006 vaig estar a l'aeroport de Barcelona amb el bisbe de Vic, el rector del Seminari i els seminaristes del bisbat de Vic, esperant l'avió italià que ens havia de portar a Roma per una estança d'uns dies, gairebé una setmana. Però el meu pare estava molt malalt, ingressat a la clínica Sant Josep de Vic, i el vol es va retardar diverses vegades, de manera que quan ens van dir el capità i la tripulació que es podia suspendre i que si voliem ens tornaven els diners, amb el permís del bisbe i rector m'hi vaig acollir i vaig tornar a Vic amb tren.
Ja a Roma, octubre 2007, amb el nebot d'una màrtir
Així que no vaig anar a visitar Roma fins la tardor del 2007, just 40 anys més tard de la primera oportunitat d'anar-hi. Ho vaig fer per a les beatificacions d'uns màrtirs de la guerra civil, amb la parròquia de St. Hipòlit de Voltregà i en avió, amb Mn. Jordi Castellet de director del grup i Mn. David de Vargas, rector de St. Vicenç de Castellet com a acompanyant, del grup de feligresos entre els quals un senyor gran, nebot d'una màrtir, amb el que vaig compartir habitació a un hotel molt antic, tan per els anys com per l'estil com del segle XIX, a les afores, o així ens ho va semblar, de Roma, que és una ciutat molt gran en extensió. Va ser la primera vegada i de Roma vaig aprendre molt, però ja ho explicaré en un altre moment, si bé aquí puc avançar que es tractava de la religiositat, de les explicacions històriques que ens va fer un guia sud-americà i del bo i del dolent de la gent, que allà vam trobar ben barrejat...
Roma, 2007, pelegrinatge de beatificacions, el nostre grup amb el bisbe Romà.
Vaig tornar a Roma per Tots Sants del 2016, ara ja sacerdot i com a capellà del vaixell Zenith de Pullmantur, en un servei de Stella Maris, l'Apostolat del Mar, amb dues voltes de creuer marítim Màlaga - Alacant - Civitavecchia - Livorno - Villefranche, al segon recorregut vaig anar amb una excursió de la companyia fins a Roma, en ple Any de la Misericòrdia, podent passar per una porta feta expressament per acollir-se a la indulgència especial de l'any. Algna cosa em fa pensar que vaig anar a Roma també a la primera volta del creuer, però no n'estic segur i és possible que em quedés a Civitavecchia i voltants.
De nou a Roma, sacerdot Stella Maris, Tots Sants 2016, Any de la Misericòrdia
Són les dues vegades que hi he estat, la primera diversos dies d'estança essent papa Benet XVI i encara anant-hi tan sols com a seminarista i la segona d'unes hores tan sols, ja sacerdot i amb el papa Francesc. I la constatació és que pot ser que tardin en dur-t'hi, però que és certa la molt antiga dita que tots els camins acaben portant a Roma. Tard o d'hora...
Anar a Terra Santa, que en sentit estricte inclou Israel, Palestina i Jordània i en sentit ampli també Egipte, Síria i el Líban com a mínim, i encara es pot afegir l'Iraq, és un un viatge que convé fer almenys una vegada a la vida. En el meu cas he pogut fer una estança als 3 principals països amb un grup de pelegrins del bisbat de Vic, l'octubre de 2010, just un mes després de ser ordenat sacerdot.
Conèixer, visitant-les, les localitats i les regions bíbliques i de la vida de Jesús, és important i interessant, tant que se n'ha arribat a dir "el 5è Evangeli" ja que els noms de llocs de l'Antic i Nou Testaments es converteixen en paisatges vists i llocs on s'hi ha estat, s'hi ha viscut i s'hi ha pregat i celebrat Missa. Com a l'arribada a la ciutat santa de Jerusalem, en que els peregrins solen recitar el Salm 122 "Quina alegria quan em van dir anem a la Casa del Senyor / ja han arribat els nostres peus al teu llindar Jerusalem...". Aquesta va ser la zona i els paisatges, i els habitants i la cultura, escollides per Déu per donar inici a la seva Revelació salvadora i també pel naixement, vida amagada i vida pública, predicació i miracles, i passió; mort i resurrecció de Jesucrist, el Messies, Fill de Déu, redemptor i salvador nostre i de la Humanitat sencera, allà on va voler encarnar-se i portar a terme la seva missió a la Terra. Han passat dos mil anys ja, però han estat dos mil anys de fe, i tot ens ho recorda, i la preparació de la seva vinguda es remunta com a mínim uns dos mil anys més abans, d'una manera documentada, des dels temps d'Abraham, el pare en la fe, i de Melquisedec, el gran sacerdot del Déu viu, real i veritable. I d'alguna manera es remunta, com han mostrat els resultats de l'arqueologia i encara dels prehistoriadors, fins quasi als primers éssers humans, que un cop sortits d'Àfrica fou en aquestes terres el primer lloc on arribaren i s'establiren. Terra Santa, que en sentit més ampli podria incloure també Turquia, Grècia i parts d'Itàlia, sobretot Roma, entre d'altres motius pels viatges de St. Pau i per St. Pere, primer bisbe de Roma, i per el martiri de tots dos allà i per ser on estan les seves tombes.
Amb el grup de l'Agrupació Astronòmica d'Osona amb l'objectiu d'observar l'eclipsi total de Sol del 22 de juliol de 2009 a Wuhan, que estava al centre del recorregut de la totalitat i on estava calculat que sera força llarg de duració, vam estar dotze dies viatjant per la Xina pròpiament dita.
Aquí sí que vam ser turistes: la plaça de Tiananmen i la Ciutat Prohibida de Beijing, la Gran Muralla, els antics barris hutong, les tombes Ming, el Palau d'Estiu Qing, el massatge de peus tradicional, les muralles de Xi'an, la gran i petita pagodes Tang i la mesquita, els guerrers de l'exèrcit de terracota de les excavacions de la tomba del primer emperador Qin Shi Huang... i la resta d'atraccions turístiques incloent museus, espectacles com el de música, cants i danses de la dinatia Tang, tastets de gastronomia i menjars de cuina xinesa tradicional, col·leccions de pedres i minerals extraordinaris, jardins, creuer pel riu Yangzi, la megalòpolis ultramoderna de Shanghai amb el desenvolupament futurista del seu Bund europeu, el tren levitant magnètic Maglev a una velocitat punta de 500 km/h del centre de Shanghai a l'aeroport... Un paquet complet incloent degustacions de te i visites a mercats típics i a centres de seda i de ceràmica de porcellana i em sembla que també de perles, tot molt ben portat i que en conjunt va estar molt bé. Potser un dels fets especials més destacats fou l'entrevista que la TV estatal de Hubei, una província xinesa de més de 55 milions d'habitants, ens va fer a la nostra arribada a l'aeroport de Wuhan i va emetre gairebé íntegra, per ser el primer grup estranger que havia pensat en aquella gran ciutat per contemplar l'eclipsi i havia contactat i reservat l'estada ja uns anys abans, amb el que a més ens va sortir força barat, tràmits que amb molt encert va portar Josep Mª Casals. Una estança també molt especial a l'antic Celeste Imperi o Regne del Centre del món, que ens atreia poderosament i per això ens hi vam apuntar un bon nombre, fent un gran grup. També un dels viatges que satisfan la set d'exotisme i les ganes de veure món i la memòria del qual perdura viu amb el pas dels anys. Inoblidable la Xina i el fet d'haver-hi estat.
Rwanda sobretot, però també Burundi, per l'estança inoblidable que hi vaig fer l'estiu del 2007.
No va ser un viatge turístic, no vaig estar als monts Virunga a veure els goril·les, ni al parc nacional de fauna africana d'Akagera, ni a les cascades Rusumo i tampoc a les paradisíaques Kibuye i Kigufi a la part central del llac Kivu. Sí que vaig estar al bosc de Nyungwe, famós pel seu caràcter natual i per l'abundància de tota mena de varietats de micos i ocells, però va ser per necessitat del viatge, travessant en cotxe per carretera des del centre de Rwanda cap a Nyamasheke i Cyangugu. La meva estança de quasi un mes va consistir sobretot en estar en parròquies, la majoria en pujols i turons, perquè a part d'algunes parròquies urbanes com St. Paul Accueil, la Procure i la Sante Famille del centre de Kigali, van ser sobretot parròquies rurals, en ocasions amb el meu guia, el sacerdot Canisius Niyonsaba, però en altres a vegades senceres jo sol amb el rector, vicaris i seminaristes de diverses parròquies durant fins i tot una setmana sencera, fent vida com ells i entenent-me amb francès i amb l'ajuda d'algunes frases simpàtiques en kinyarwanda. I a Burundi vaig estar uns dies a Muyinga, Murore i Kirundo. Vaig fer molts coneguts, amb forces dels quals he mantingut la relació i a quasi tots ells els tinc presents a la memòria. Un record inesborrable.
La primera foto és gairebé amb certesa de Bulgària i concretament a la capital Sofia, però també podria ser Iugoslàvia, potser a Macedònia o Sèrbia, o, menys probablement, Grècia i en aquest cas seria al nord, a Tesalònica. Feta per mi, és una imatge que trobo molt evocadora. Com si reflectís un sentiment o signifiqués alguna cosa...
A Iugoslàvia, concretament a Croàcia, amb una petita possibilitat que poguès ser entrant ja a Eslovènia, però un dels indicadors diu Zagreb 11 km i un altre Aerodrom, per tant és possible que fos senzillament arribant a Zagreb. Com que a l'anada, dirigint-nos a la frontera d'Hongria vam passar per Sèrbia i per Novi Sad, capital de la regió de Voivoidina, és de suposar que va ser feta quan se'ns va negar l'entrada a Hongria i vam tenir que dirigir-nos a Àustria pel nord de Croàcia i Eslovènia. Alguna cosa em va cridar l'atenció d'aquest monòlit.
Havent intercanviat ja des de molt aviat fotos d'aquell viatge amb altres participants en el mateix, vaig constatar de seguida que tot i que tots vam fer el mateix itinerari i recorregut i vam visitar els mateixos llocs i tot i que tots estavem fascinats per l'experiència, arribava a semblar que haviem vist i viscut paisatges i ambients diferents. I és que el punt de vista de l'observador, el seu bagatge previ, també hi influeix, i força.
Per això, publico aquí unes quantes de les fotos que vaig fer jo, aportant la meva perspectiva personal sobre com ho vaig experimentar, segons allò en que em vaig fixar i vaig decidir fotografiar. N'he triat unes poques que considero representatives d'una visió pròpia i que cobreixen en aquest cas el tram de Venècia a Atenes, centrades en el ferry de Brindisi a Patràs:
Quan, com a l'abril de 1973, es fan 10 països (França, Mònaco, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, R.F. d'Alemanya i Suïssa, i de nou una altre zona de França) en tan sols 15 dies, està clar que una bona part del viatge es passa a l'autocar en ruta. A més en aquells anys la legislació no era tan estricta com ara i per posar un exemple el conductor va fer de Venècia a Bari en una nit, amb un mínim de parades per ell i per la gent, després d'haver conduït el dia anterior, tan sols dormint això sí unes quantes hores mentre visitavem Venècia, per tal que l'endemà estiguessim segurs de poder agafar a temps el ferry a Brindisi per anar a Patràs a Grècia. També vam dormir a l'autocar altres dies, com travessant Iugoslàvia de sud a nord, si bé al final vam parar en un alberg, per acabar de passar la nit ell i nosaltres.
La vida a l'autocar, sobretot essent un grup de joves, era interessant i tenia una dinàmica pròpia. Miravem el paisatge, conversavem, llegiem, descansavem, escoltavem la ràdio si ens la posava el xòfer, cosa que feia de tant en tant - la nit italiana de la costa de l'Adriàtic ens va sintonitzar Ràdio Tirana (!) emetent en castellà des d'Albània, i ens la va posar per a tots, això sí a volum baix, fins que algú li va fer notar que molts, quasi tots, dormien i de seguida la va posar només per ell i al cap d'una estona la va tancar - i en ocasions també sorgia, quasi bé espontaniament, cantar alguna cançó, que no sé d'on la treien però que era coneguda i apreciada pel grup, suggerida per algú, sovint una noia, i corejada per bona part del passatge, com a mínim d'una zona del vehicle.
"Those were the days" (1968) de Mary Hopkin, una gran cançó
d'aquells anys. No era de les que cantavem al viatge, però sí que
era un tema (1) que encara sonava algun cop en aquells primers
anys 70s, també en la versió espanyola "Qué tiempo tan feliz".
I sí, té tota la raó, perquè en el record... quin temps més feliç...
D'aquestes cançons en recordo dues, una en castellà i l'altre en català. La primera, cantada a iniciativa d'un grup de noies que, per cert eren veïnes del meu seient, en el seu tram principal feia:
"..En las nubes, las gotas de rocío... y en mi memoria, tan solo solo tu. Si cantas, canto; si cantas, canto, si lloras, lloro; si lloras, lloro... Y tan iguales nos hizo hizo Dios, que si tu mueres, que si tu mueres, también me muero yo..."
Quan l'havien cantat un parell de vegades seguides, animant i convidant a fer-ho a la resta de l'autocar, cosa que mig feiem, alguna de les noies començava a improvisar, divertida, alguna estrofa, canviant-li el text (2) i aquesta era la senyal de que s'acabava el cantar i que ho feia d'una manera alegre i desenfadada.
La cançó catalana que recordo també que es va cantar més d'un cop, sobretot als matins al pujar i començar el recorregut, ja que així es començava de bon humor i es feia companyonia i esperit de grup, deia:
"Si em dons la mà jo et vetllaré el son, blau i vermell quan el Sol es pon, quan es pon... quan el Sol es pon..."
És a dir cançons típiques d'excursió, de campament, d'aquell tipus juvenil entre sentimental i enamoradís que com aquesta també acabaven quan, ja cantades dos o tres vegades, una improvisació divertida hi posava el contrapunt (3).
N'hi havia d'altres, però no les recordo, se m'han oblidat (4). Però en ocasions també es feien endevinalles, jocs i alguna que altre provocació més o menys descarada com "Los hombres de este autocar..." amb un triplet repetit que algun noi interrompia abans que arribés a la seva previsible quarta frase, per evitar que es concretés la burla. Tot al ritme, és clar, de "que bonita serenata (...) que me estas dando la lata...". Són coses que només el jovent, i potser més en concret el d'una determinada època, probablement ja passada fa molt, pot entendre perquè es feien. I es que erem molts nois i noies junts, a part que els de la collita del 1956 - a la que jo no, que sóc dos anys més gran, però sí que hi pertanyia la majoria i entre ells el meu germà Jordi - tenien una personalitat força peculiar i molt marcada. Que per cert a mi em va caure molt bé, encara que no sé si ho vaig demostrar, perquè essent una mica més gran i no pertanyent pròpiament al grup, en aquests casos em limitava sovint a observar, com un espectador que gaudia d'aquella simpatia. I així era, realment, em feia feliç aquella alegre companyia uns pocs anys més jove i veure'ls i escoltar-los, descobrint com eren i què pensaven (5).
I a més, al 1973, estavem en plena transició política i això també es notava en un garbuig d'idees, d'expectatives i de consciència que vivíem en un temps cruïlla, decisiu, i que fins i tot amb els petits gests contribuiem a forjar el futur. Com deia una altre cançó d'aquells anys: joves... erem molt joves.
Però està clar que coses així, igual com les vivències del servei militar amb els companys, deixen un bon record agradable, per la ingenuïtat, innocència i frescor vital, quan en les nostres vides gairebé tot encara estava per fer i decidir i per això tots provavem el món, a veure com era. Quins temps, aquells...
(1) La lletra diu: Once upon a time there was a tavern Where we used to raise a glass or two Remember how we laughed away the hours And think of all the great things we would do Those were the days my friend We thought they'd never end We'd sing and dance forever and a day We'd live the life we choose We'd fight and never lose For we were young and sure to have our way... I ho expressa molt bé.
(2) Uns arranjaments humorístics que improvisava alguna que altre noia eren per exemple "si vuelas, vuelo... (bis)" o "si llueves, lluevo...", cosa que era com una crítica de l'excés de seriositat, provocava el somriure i contrastava amb l'aire molt romàntic de la cançó. Una mica com si alguna pomposa afirmació en anglès acabés amb un "not really...".
(3) En aquest cas, una noia va dir contrastant amb el to anterior i en veu més baixa, com un comentari sobre la lletra de la cançó pels més propers a ella "Si em dons la mà, jo et donaré el peu...". Però és clar que un sentimentalisme tan elevat no corresponia amb la mentalitat i l'ambient juvenil i una petita broma ho corregia.
(4) Bé, recordo fragments d'algunes més, com una que deia "Et faran carícies (bis) i besos de mel (bis)..." i que per Internet ara he descobert que es deia "Dalt del vell Smoky" i que com l'anterior "Quan el Sol es pon" era d'un grup anomenat Falsterbo 3, que cantava entre 1968 i 1973, any en que es va dissoldre. Però per exemple, l'estrofa citada no la continuaven i en una altre que deia "Si et trobes un lladre, els bens et prendrà..." i les noies cantants improvisaven "però un fals amor...". En aquell moment quasi pensava que se les inventaven o que eren cançons de grup excursionista.
(5) Tot i que això cal matisar-ho, perquè a la meva mateixa fila, a l'altre costat de l'estret passadís, hi havia dues noies, unes amigues, una nascuda al 1950 i l'altre al 1952. I un dels estudiants del viatge era nascut al 1948 i un altre el 1958. Hi havia una mica de tot, però amb majoria dels de l'any estandard dels qui acabaven el COU aquell any.
Una cançó que la guia ens va fer aprendre a tot el grup de l'AAO a Xina el juliol del 2009 i després fins i tot ens la va fer cantar en format karaoke. Vam tenir una guia per tot el viatge i guies locals a cadascuna de les ciutats, Beijing, Xi'an, Wuhan i Shanghai. I la guia, que segons ens va dir participava en un grup de cant i ensenyava a cantar, ens va fer aprendre, amb paciència i mètode i a base de moltes repeticions una cançó xinesa, com a part del seu mostrar-nos el món xinès i per ocupar les estones d'autocar o quan estavem en grup i no teniem res que fer, esperant alguna cosa. Semblava que ella tingués un interès especial en que la coneguessim i l'aprenguessim, cosa que va aconseguir, tot i que no sabíem el que deiem.
Es tracta de Kangding qingge, una cançó d'amor dels anys 1930s de Sichuan, que és molt famosa a Xina. Quan la guia ens va fer cantar-la en grup en un vaixell turístic navegant pel riu Yangzi, un bon nombre de xinesos que també feien el creuer pel riu ens miraven i escoltaven complaguts i somrients al veure a uns estrangers cantar aquella cançó del seu país. I com que en el grup hi havia un músic de professió i diversos aficionats que participaven en cors i corals de tota mena, així com uns quants més amb bona oïda i bona veu, i els altres procuravem cantar baixet o practicament fer-ho veure, la qualitat devia ser bastant bona, perquè al final ens van aplaudir i tot.
I potser aquest altre vídeo pot mostrar com uns europeus canten aquesta cançó:
En aquest cas no es tracta de parlar de viatges somniats o desitjats però no realitzats, cosa que en tot cas faria en una altre entrada.
Aquí es tracta de dos grans viatges, espectaculars, als que em vaig apuntar i vaig tenir pagats i al final em vaig retirar abans de fer-los.
El primer que vaig contractar i del que ja havia pagat el cost però al final no vaig fer, va ser a l'agost de 1996. Es tractava d'anar amb un dels viatges bíblics del claretià P. Anton Mª Vilarrúbies a Egipte, Sinaí, Israel i Palestina, recorrent tota la zona durant una setmana i mitja o dues.
Sortida o posta de Sol a la península del Sinaí, on el 1996 podia haver viatjat per visitar el lloc de la teofania del Mt Sinaí
Per aquella època assistia des de feia un any a les conferències bíbliques que feia aquest mossèn a Vic, que m'agradaven molt pel seu contingut molt ben informat, parlant de punts coneguts personalment i expressats amb molta intel·ligència i claredat, i em vaig animar a apuntar-me al viatge bíblic que aquell estiu feia amb un grup a El Caire (Museu i piràmides), el Sinaí (Mt. Sinaí i altres llocs) i tot Israel i Palestina de sud a nord, visitant tots els principals llocs de l'Antic Testament i de la vida de Jesucrist i del Nou Testament.
Ho vaig arribar a tenir tot pagat, no sols la paga i senyal sinó també la primera part i fins la segona i completa, de manera que només havia d'esperar uns dies i preparar el necessari pel viatge. Però no va ser així, per alguns motius que en un altre moment explicaré i sobretot per un, vaig decidir no fer-lo i així ho vaig comunicar, primer al sacerdot i guia - que em va dir que potser eren els normals nervis abans del viatge - i després per telèfon a la societat de viatges bíblics de Catalunya que ho organitzava, amb seu crec que a Tarragona, que em van dir que un grup anterior estava realitzant el viatge amb tota normalitat i que tenia uns dies per si volia repensar-m'ho. Però malauradament en aquell moment no els vaig fer cas a cap d'ells i vaig rescindir el contracte de viatge. I afortunadament es van portar molt bé amb mi perquè, previsorament sempre contractaven assegurances per anul·lació de viatge, i vaig recuperar la quasi totalitat o almenys la gran major part dels diners que havia pagat, i els hi estic molt agraït, encara que els hi hauria d'haver fet cas i fer el viatge, però aleshores vaig patir com una resistència invencible a fer-lo. I així va anar.
Turisme a Islàndia, un expert viatger em va dir "el viatge de la vida"
Un segon cas fou l'any 2002 per un viatge a Islàndia. Uns parents llunyans meus de Barcelona havien contractat amb una altra parella un viatge de 15 dies a aquesta illa nòrdica i gairebé àrtica, per si sola un país. "Potser serà el gran viatge de la teva vida" em van dir i jo em vaig animar a fer-lo. I totalment gratis per mi. Perquè resultava que les dues parelles, que eren amigues, ja l'havien pagat completament, però poc abans un dels membres de l'altre parella no va poder fer-lo no sé si per motius de feina o d'altra impossibilitat de dates. Aleshores l'agència de viatges els hi va retornar els diners d'un dels quatre i van quedar per fer-lo tres, però poc després aquest també es va desdir i llavors sí que l'agència ja no els hi tornava el preu, però els oferia fer un canvi i que un altre pogués anar en aquella plaça. O això o van plegar junts la segona parella i només els hi tornaven els diners d'un però l'altre hi tenia que anar, o ell o un substitut, perquè el viatge era a l'estiu, a l'agost, i quedant encara un parell de mesos hi havia temps de fer els canvis. I van pensar en mi, sabent que m'agradava viatjar. I a casa no sols hi van estar conformes sinó que em van encoratjar a fer-ho. Calia fer els tràmits, passaport, no sé si visat i passar per l'agència a Barcelona. I tot i que pensava que seria una magnífica experiència, també me'n vaig acabar desdient del tot just quan feia el viatge en cotxe cap a Barcelona per presentar-me a l'agència, a l'alçada de Granollers m'ho vaig repensar i vaig decidir no anar-hi, retornant cap a casa. I així els ho vaig comunicar als meus parents, cosa que els va saber greu perquè comptaven amb mi, ja que ja estava pagat, perquè els acompanyés. I realment era un recorregut molt interessant i ben fet per tota l'illa, Reykjavik, fiords, volcans, casa de camp, llacs, cascades, visita a costes amb observació de balenes... Però res em va fer canviar d'opinió llavors, tot i que ara trobo que també l'hauria d'haver fet. I el cert és que a ells els hi va anar molt bé.
En realitat des d'un viatge amb avió a Londres l'agost de 1993 fins a que quasi em van obligar els companys d'estudis de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, gairebé exigint-m'ho, a fer la ruta en avió a Istanbul a l'abril de 2005, vaig evitar tot viatge en avió, entre ells dos a Roma, que podia haver fet. Havia agafat com una fòbia gairebé invencible a viatjar en avió que només se'm va passar quan vaig fer el viatge Barcelona - Istanbul un dia que feia tramuntana i en que l'avió ja es bellugava encara estacionat a la pista de l'aeroport. Després l'avió va patir sacsejades durant hores, com ens va dir el capità al poc d'enlairar-nos "nos esperan turbulencias de leves a moderadas desde aquí hasta Estambul". Però vaig comprovar que tanta cosa que em feia abans de pujar-hi, un cop a dins ja no m'importava i estava paradoxalment tranquil "ara ja no depèn de mi, que sigui el que Déu vulgui..." pensava. Ara els espantats eren els companys del viatge i altres passatgers, mentre jo estava ben tranquil i a l'espera del que passés. Per sort sobrevolant els Balcans i més encara a partir de Grècia les turbulències, algunes de les quals havien arribat a ser fortes, van minvar molt en intensitat i freqüència i van acabar cessant totalment bastant abans que l'avió es disposés a aterrar a l'aeroport Atatürk. I quan em van preguntar els hi vaig dir "he perdut la por a anar en avió". La tornada una setmana i escaig després va ser ben plàcida, si bé el vol Istanbul - Barcelona va ser una hora i mitja o així més llarg que el d'anada. Coses dels vents i de la rotació de la Terra, segons em van dir. I des d'aleshores ja no vaig anular cap viatge més per no anar en avió, ans al contrari.
Bé, mirant retrospectivament, encara hi va haver una tercera vegada, l'any 1971 quan estava a punt de fer 17 anys, que em va sortir la possibilitat, i gratuïtament, d'anar a fer una estada d'un mes a Estats Units, per aprendre i practicar anglès, a Califòrnia vivint com a estudiant en una casa familiar. Era una oferta que quedava sense cobrir si ningú l'acceptava, eren altres temps, i la professora d'anglès va pensar en mi com a opció per aprofitar-la. En aquell moment tenia pocs dies per pensar-m'ho quan m'ho van oferir i vaig decidir renunciar, però aquest cas té unes peculiaritats pròpies i en tot cas mereix una explicació detallada de les circumstàncies i els perquès, cosa que en tot cas faré en un altre moment. Però hagués anat com fos, un viatge així a l'estranger per una estança llarga, i als Estats Units, en plena adolescència més que joventut encara, m'hagués canviat molt la vida. Només haig de dir que havent-me sortit aquella oportunitat vaig pensar que ja en sortirien altres més endavant i potser millors i tot, perquè semblava que el pas del temps anava a favor, com sol passar quan ets jove, però en realitat no va tornar a sortir mai més, inicialment amb gran estranyesa meva, que pensava que com era que allò ja no s'oferís, quan un o dos anys abans sí...
Però amb aquesta excepció, els dos grans viatges perduts quan ja estava a punt de fer-los foren els d'Egipte i Terra Santa el 1996 i el d'Islàndia el 2002.
